traducció - translate - traducción

diumenge, 9 de juliol del 2017

Així erosiona l’estat espanyol l’autogovern de Catalunya

Etiquetes de comentaris: ,

L’autogovern s’ha anat erosionant a conseqüència de la sentència i de les actuacions posteriors



Aquesta setmana el Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha emès cinc sentències contra normes de la Generalitat de Catalunya. Concretament, quatre sobre la llengua catalana i una que fa referència a la partida del referèndum en el pressupost. Paral·lelament, dilluns farà set anys de la manifestació en resposta de la sentència de l’estatut, en què es remarcava el caràcter de nació de Catalunya i s’apel·lava al dret de decidir.

Des de la sentencia de l’estatut i el començament del procés català, hi ha hagut desenes de sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem i lleis recentralitzadores de l’estat espanyol que han anat buidant l’autogovern, un fet que va més enllà del dret de decidir i afecta aspectes diversos de la sobirania.

A final del 2016 encara hi havia catorze normes catalanes impugnades pel govern espanyol: onze que eren considerades inconstitucionals i tres que es considerava que envaïen les competències estatals. Des de la impugnació de la declaració de sobirania del 2013 hi ha hagut més d’una desena de resolucions del Constitucional per a paralitzar o declarar inconstitucionals les accions del govern català amb l’objectiu de fer una consulta o crear ‘estructures d’estat’, però una gran part de les sentències són simplement atacs a l’autonomia.

De l’autonomia a l’administracióAlgunes impugnacions del govern espanyol només es poden entendre com un intent de limitar l’autogovern català o de perjudicar els ciutadans que teòricament ha de defensar, car són lleis socialment clau, que simplement protegien els més vulnerables. Entre aquests casos, hi ha el decret llei contra la pobresa energètica, que blindava l’accés a l’aigua, al gas i a l’electricitat encara que no es pogués pagar; o la de desnonaments, en què les entitats havien d’oferir lloguer social si l’afectat no tenia cap alternativa d’habitatge.

També han estat objecte de recurs lleis socialment més avançades que no les espanyoles, com ara la de la igualtat efectiva entre homes i dones, la prohibició del fracking o la llei de protecció dels animals, en què s’abolien les corregudes de bous, una llei que ha estat anul·lada pel TC.

De traves, també en trobem en la capacitat de recaptació, principalment amb els tributs creats aquests darrers anys, com ara els imposts als bancs, la taxa a operadores d’internet o la de la producció d’energia nuclear, totes portades al Tribunal Constitucional. En el comerç, aspecte clau de l’economia, n’han sortit malparades la reforma de la llei de comerç, la dels horaris comercials, el codi de consum de Catalunya i la prohibició de grans superfícies fora de les ciutats.

La voluntat de limitar l’autogovern ha dut l’estat espanyol fins i tot a recórrer contra el llibre sisè del codi civil català, la llei de governs locals i la restitució de Medinyà, de 852 habitants, com a municipi independent.

Un article 155 encobertPoc després del 27-S, es feia pública la notícia que per a accedir al fons de liquiditat autonòmica (FLA) el govern espanyol imposava unes condicions molt més estrictes a Catalunya que no a la resta de comunitats, per evitar despeses en ‘vel·leïtats independentistes’.

Entre les condicions, hi ha la de connectar el sistema telemàtic català amb el de Ministeri d’Hisenda espanyol, per poder seguir les despeses factura per factura, com també el fet que l’interventor haurà de certificar mensualment tots els pagaments que faci la Generalitat, deixant constància de les despeses que consideri que contravenen l’ordenament jurídic.

A la vegada, totes les operacions d’endeutament hauran de ser aprovades pel govern espanyol, una per una. També es facilita una aplicació perquè els funcionaris catalans puguin denunciar qualsevol despesa que considerin il·legal.

Cal recordar que el FLA és un préstec, amb interessos, que l’estat espanyol fa a les autonomies, que en el cas català van implicar el pagament d’un total de 1.909 milions d’euros a l’estat en interessos entre el 2012 i el 2015. Les dades contrasten amb els incompliments de l’estat (prop de 10.000 milions d’euros, segons la Generalitat) i l’actual sistema de finançament, pendent de revisió des del 2014, que produeix un dèficit fiscal desmesurat i un infrafinançament de les finances catalanes, que gairebé obliga a acudir al FLA.

Els grans èxits de l’autonomisme perillenEl binomi entre el govern espanyol i el TC també han impugnat i suspès, òbviament, la majoria de lleis relacionades amb les consultes o la sobirania, que han tocat aspectes com l’acció exterior, el Síndic de Greuges i l’Agència Tributària de Catalunya.

Cal afegir-hi les funcions del parlament, perquè han estat impugnades, fins i tot, les conclusions d’una comissió –la de l’estudi del procés constituent– o se n’ha perseguit la mesa per no haver decidit, com si fos un tribunal, si un tema es podia debatre o no, tenint en compte, a més, que el dret a l’autodeterminació ja havia estat debatut i aprovat el 1989 i unes quantes vegades més.

Les sentències han arribat a dos dels pilars de la normalització lingüística, l’ensenyament i TV3. El Tribunal Suprem, basant-se en la interpretació restrictiva del Constitucional, ha dut la immersió lingüística als llimbs. Actualment s’obliga a fer un mínim d’un 25% de les classes en castellà només que ho demani un alumne de l’aula. Alhora, la Generalitat té l’obligació de pagar la matriculació en un centre privat de cada alumne que vulgui rebre educació en castellà.

Els atacs no se cenyeixen al català i prou, sinó que el TC va suspendre la llei de l’aranès perquè va considerar-la d’ús preferent. Aquesta setmana s’han dictat quatre sentències contra el català que en limiten la normalització. Es veta la preferència de la llengua pròpia en l’acollida dels nouvinguts i també l’obligatorietat de retolar almenys en català, es rebaixa la quota als cinemes i en la llei d’audiovisual es marca que el castellà ‘no pot ser-ne exclòs’ i, per tant, obre la porta –com s’ha fet en l’escola– a obligar els mitjans catalans a emetre unes hores en castellà.

Molts dels aspectes de l’autogovern, com és el cas de la immersió lingüística, sembla que ja no tenen cap protecció jurídica contra qualsevol ingerència política o judicial i només es mantenen per la societat, que impedeix un cop més contundent, i un govern que segueix una política d’anar minimitzant els efectes, en gran part desobeint. Però és una política segurament inviable a mitjà termini.

Incompliments per part de l’estat espanyolA final del 2016 hi havia quinze recursos d’inconstitucionalitat per part de la Generalitat contra lleis espanyoles i set conflictes per invasió de competències. Però, entre els recursos de l’estat i els de la Generalitat hi ha una diferència significativa: si en els recursos contra les autonomies se suspèn automàticament la norma durant cinc mesos, que pot ser ampliat indefinidament, en el cas invers no se suspèn res.

Enguany la Generalitat de Catalunya ha recollit 34 sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, favorables a Catalunya, que l’estat incompleix. Entre aquestes lleis hi ha la concessió de subvencions a càrrec del 0,7% de l’IRPF, de la qual hi ha vint-i-quatre sentències, i que fa que les entitats catalanes que atenen la gent més vulnerable deixin d’ingressar vint milions d’euros; les beques a l’estudi, que l’estat espanyol fa més de vint anys que incompleix i que la Generalitat calcula que es podrien ampliar en 150 milions; o bé en l’àmbit cultural, en què s’incompleixen quatre sentències del TC: des de museus  a espais escènics o comunicació cultural.

El govern català no té cap mecanisme per a protegir les competències pròpies. L’única solució és portar els conflictes a un tribunal polititzat, però, fins i tot en aquestes circumstàncies, no hi ha cap òrgan que obligui el govern espanyol a complir les sentències.

L’última sentència favorable a la Generalitat, que s’ha resolt aquest juny, ha estat contra el reial decret que prohibia l’autoconsum compartit de l’energia entre diversos consumidors.

La sentencia de l’estatut que va posar fi a un autogovern realEl 28 de juny de 2010 es va emetre la sentencia de l’estatut, després d’un recurs del PP, que havia recollit quatre milions de signatures en menys de tres mesos.

La reforma de l’estatut, com va desgranar el doctor Ferran Requejo, tenia quatre grans objectius. El reconeixement formal de Catalunya com a realitat nacional, una cosa que anava més enllà del fet de ser una de les disset comunitats autònomes; la protecció de l’autogovern contra les ingerències de l’estat; la fixació de les bases d’un finançament equitatiu i racional que posés fi a l’enorme dèficit fiscal; i la institucionalització de les relacions bilaterals amb l’estat, que no diluís la posició catalana en constant minoria entre disset comunitats més.

La sentència nega l’existència d’uns drets històrics en què es fonamenti l’autogovern català i fins i tot interpreta el preàmbul per deixar clar que no hi ha cap més nació que la nació espanyola. Tampoc no es blinden les competències i es desactiven totes les novetats que l’estatut introduïa en la regulació de competències. En alguns casos, com en la llengua vehicular a l’escola, la situació esdevé més precària després de la sentència que no abans de començar la reforma.

En finançament, s’estableix que només l’estat espanyol pot establir l’esforç fiscal, car altrament vulnera ‘l’autonomia fiscal’ de la resta i, per tant, el principi d’ordinalitat; o es fa palès que l’addicional tercera, que marca que la inversió en infrastructures s’ha d’equiparar al PIB, significaria ‘un privilegi econòmic’ pel fet de limitar la plena llibertat de les corts espanyoles per a decidir les inversions.

En la relació bilateral, s’actua contra la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals, que havia de ser l’òrgan bilateral de relació en l’àmbit de finançament, per a acordar la solidaritat, negociar nous tributs o un nou finançament, etc. A la vegada, aspectes clau en la millora de l’autogovern són reduïts a la mínima expressió. En són exemples el poder exclusiu d’institucions catalanes com el Síndic de Greuges o el Consell de Garanties Estatutàries, a més de la creació d’un sistema de justícia propi i la competència exclusiva en matèria de primera acollida i integració d’immigrants.

A conseqüència de la sentencia i les actuacions posteriors, l’autogovern, en compte d’augmentar, s’ha anat erosionant. Els mesos següents poden ser o tot o res, o estat independent o una autonomia nominal amb simples poders administratius.

Font: Així erosiona l’estat espanyol l’autogovern de Catalunya | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre



















Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)