No grapegis -bord!- les paraules del poeta! | Jaume Farrés

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 

Salvador Espriu a l'esquerra i Enric Millo a l'extrem dret

Publicat a Paraulotes per Jaume Farrés

Aquest diumenge sentia per la ràdio una entrevista que li feien a l’Enrique Millo, a propòsit de la decisió del Tribunal Constitucional que ordena que el candidat a la investidura no podrà ser president si no s’agenolla, s’entrega, es penedeix i s’humilia davant del jutge i del poder constituït. En aquesta decisió, una vegada més, el TC és qui passa per damunt de la voluntat del poble català, expressada a les urnes, i dicta el que es pot fer i el que no es pot fer.

La veu d’Enrique Millo, una de les veus més grises, nefastes i bavoses que ens apareixen als mitjans de comunicació en el nostre dia a dia, li deia al locutor que Puigdemont no pot ser president i que els grups polítics havien de buscar un altre candidat entre les seves files: democràcia en estat pur!

I per reblar aquesta idea i il·lustrar-la, l’Enrique es va posar a la boca una referència literària que a mi em va estripar el cor, em va encendre la sang i em va demostrar  fins a quin punt la incultura, la impostura i el cinisme s’ha apoderat d’aquesta gent.  Deia l’Enrique per la ràdio, escoltant-se i amb tota la solemnitat d’una sentència:

Que de vegades és necessari que un home es sacrifiqui per un poble (es referia al Puigdemont, és clar) i que el que no pot passar és que es sacrifiqui tot un poble per un home sol.

Aquestes paraules, Enrique, no són teves. Són una mala còpia de les que va escriure un poeta que es deia Salvador Espriu. Les va escriure en un llibre de poesia memorable que es deia La pell de brau(1960). En aquest llibre, Espriu demanava que s’intentés una reconciliació entre els pobles de Sepharad (Espanya, Enrique) a partir del respecte, de la diversitat de parles, de la igualtat i del reconeixement de la dignitat del vençut i de superar la violència, la venjança, el feixisme, la barbàrie que en aquells moments (i ara) tenien segrestada Sepharad (Espanya, Enrique).

Quanta raó i clarividència tenia Espriu quan deia en aquest llibre:

[...] Si corres sempre endins
de la nit del teu odi,
cavall foll Sepharad,
el fuet i l’espasa
t’han de governar.

O bé quan diu:

De la més clara
paraula, l’esperança,
cal fer-ne vida
del foc que venç per sempre
l’hivern de Sepharad.

Però desperto
molt aviat del meu somni:
és amb nosaltres,
a la presó glaçada,
també l’ocell del sol. [...]

I cap al final del llibre hi ha el poema XLVI (46, Enrique, són números romans) on l’Espriu escriu aquella sentència brutal que diu (referint-se al dictador i a l’anorreament dels pobles que ha sotmès):

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad!

Si el pobre Espriu et sentís, Enrique, com li grapeges les seves paraules (ell que les cuidava tant i que en tenia una cura exquisida), com els canvies el sentit i te les fas venir bé pels interessos mesquins, miserables i fal·laços del govern que t’alimenta el ventre, si el pobre Espriu et sentís... saps què faria, Enrique?

Agafaria uns altres versos que tenia escrita uns anys abans i te’ls dedicaria, somrient amb sornegueria, refregant la duresa de les seves paraules en la teva mediocritat, Enrique:

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

PS: Llibertat per Oriol Junqueras i Quim Forn, per Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Llibertat per Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Sarret i Clara Ponsatí.

Font: No grapegis -bord!- les paraules del poeta!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial