Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Jordi Barbeta
El que va consolidar definitivament el cop
d’estat del general Augusto Pinochet a favor dels militars va ser que els
membres de la Cort Suprema de Xile van proclamar el seu suport als qui havien
usurpat el poder per la força. Lisa Hilbink, una autoritat mundial en l’estudi
de les relacions entre el dret i la ciència política, explica que a més de donar
suport a la dictadura, dels 5.400 recursos d’empara presentats per advocats en
defensa dels drets humans, el Suprem xilè en va rebutjar 5.390 considerant que
suposaven una obstrucció al funcionament normal de la institució. És interessant
fixar-se amb el que ha passat en altres indrets per saber on som nosaltres... I
cap on anem.
La confirmació de la presó preventiva
contra els líders sobiranistes amb interlocutòries judicials més pròpies de
tribunals inquisidors i les noves citacions de dirigents independentistes deixen
clar que l’ofensiva repressora no ha fet més que començar. La teoria atribuïda
al general Espartero segons la qual s’ha de bombardejar Barcelona cada mig segle
“per mantenir-la a ratlla” s’està aplicant amb tot el rigor, malgrat que els
instruments devastadors encara no siguin els mateixos. Ho ha deixat clar el
coronel Pérez de los Cobos quan ha dit que “l’acompliment de la llei [tal com
ell la interpreta] passa per sobre de la convivència”. Pinochet, amb el suport
dels jutges, no ho hauria dit més clar. Això vol dir que la violència policial
de l’1 d’octubre es repetirà tantes vegades com calgui. El ministre de
l’Interior s’ha compromès a esmerçar els recursos necessaris i la ministra de
Defensa ha afegit que l’Exèrcit està preparat per intervenir a Catalunya quan el
govern espanyol ho consideri oportú.
La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades
La mateixa estratègia de sempre consisteix
a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades,
des de la guerra dels Segadors fins als bombardejos feixistes del 38. I
l’estratègia no ha canviat, perquè el plantejament espanyol dominant respecte de
Catalunya s’ha basat sempre i estrictament en el dret de conquesta. No es tracta
de seduir o convèncer els catalans, sinó de dominar-los. Per això, des de
l’inici del procés sobiranista, les autoritats espanyoles no han pres ni una
sola mesura que no sigui repressiva i/o amenaçadora. A diferència del que van
fer els canadencs amb els quebequesos o els britànics amb els escocesos, que
combinaven algunes amenaces amb propostes seductores de més autogovern,
l’actitud espanyola ha estat implacable amb la repressió, els empresonaments i
la usurpació de l’autogovern. No cal dubtar que l’Estat espanyol està
obsessionat ara a desarticular el moviment independentista i escarmentar-lo per
a unes quantes generacions.
Així que sembla ingenu pensar que si els
independentistes moderen posicions, l’Estat tindrà misericòrdia. Fins ara ha
passat tot el contrari. El ministre de Justícia ja ha avançat, perquè els jutges
en prenguin nota, que no ha de quedar cap líder independentista sense
inhabilitar i el Tribunal Constitucional s’ha sotmès a les pressions de
l’executiu com si fos un terç legionari: “Con razón o sin ella”. Tanmateix,
alguna cosa està passant entre els bastidors europeus quan el que està generant
preocupació i fins i tot histèria en les autoritats espanyoles és la presència
del president Puigdemont a l’escenari europeu posant en evidència la involució
democràtica del sistema polític espanyol.
La vergonya que està passant Espanya i la
irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre
errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos a justificar-se, a jurar i
perjurar que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts, i a acusar els
catalans de subversius. Algú s’imagina a la reina d’Anglaterra anant a un fòrum
internacional a denigrar els escocesos? Segurament seria més fàcil imaginar-se
el rei del Marroc malparlant dels sahrauís. Som, doncs, en aquest nivell
d’homologació. I han estat els darrers episodis d’aquest autoritarisme espanyol
els que han portat el think tank britànic Economist Intelligence Unit a
classificar el règim polític espanyol com a “democràcia defectuosa” poques hores
després que Felip VI fes el ridícul a Davos.
La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos
Tenint tot això en compte, queda clar que
la gran batalla del moviment sobiranista català ha de ser la constant
internacionalització del conflicte. És cert que la independència de Catalunya no
va trobar grans aliats a Europa, però una cosa és la independència i un altra la
reivindicació estrictament democràtica i de respecte dels drets humans en una
Unió Europea que tampoc està en condicions d’acumular més desprestigi. De fet,
els darrers missatges de les cancelleries urgeixen Rajoy a obrir vies de
diàleg.
I observant aquestes noves actituds
europees, però sobretot constatant l’obsessió del govern espanyol per atrapar
Puigdemont com una dels homes més perseguits del planeta, és obvi que el
president -legítimament elegit, destituït amb males arts i restituït per la
majoria democràticament expressada- ha esdevingut un símbol democràtic que
estratègicament els sobiranistes hauran de preservar. Sense Puigdemont a
Brussel·les, exercint de president, el procés català derivaria novament en un
problema estrictament espanyol d’ordre públic del qual ningú de fora no voldria
saber-ne res.
Qui més clar té això és un servidor de
l’Estat tan fonamental com Alfredo Pérez Rubalcaba. L’exlíder socialista -i
artífex de la salvació de la monarquia en el seu pitjor moment- ha reconegut que
la prioritat del govern espanyol ha de ser impedir com sigui que es voti la
investidura de Carles Puigdemont. “Cal pagar el que costi –va dir- però el
govern ha de ser prou hàbil perquè el descrèdit de l’Estat sigui el mínim
possible”. Efectivament, el descrèdit de l’Estat serà màxim si la majoria
parlamentària torna a pronunciar-se a favor de Puigdemont. I el pronunciament ha
de ser prou inequívoc però també prou audaç com per permetre a continuació
investir un cap de Govern que assumeixi la seva subordinació al president de
Brussel·les. Alfonso Guerra ja es va veure venir un Dalai Lama català. Òbviament
l’escarnia, però no hi ha cap altra figura que, petita com és, sigui tan capaç
de desestabilitzar tot un imperi xinès.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada