Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Jule Goikoetxea (Sant Sebastià, 1981) és filòsofa especialitzada en política. Col·laboradora habitual en diversos mitjans de comunicació, és una de les veus que més ha analitzat l’ascens de l’extrema dreta a l’Estat espanyol amb la irrupció recent de Vox. Acaba de publicar 'Privatizar la democracia' (Icària, 2018). Parlem amb ella d’això i de moltes altres qüestions.
| Jule Goikoetxea | FOTO Íñigo Ibáñez |
A què es refereix quan parla de privatitzar la democràcia?
És la manera com el capitalisme global i financer està, a poc a poc, privatitzant per a unes elits tots els mecanismes i institucions que fins ara havien servit per apoderar a la població. Per produir benestar públic. Ens podem referir a coses molt concretes com la privatització de la salut pública. Es pot aplicar també a l'educació, als recursos naturals, a les institucions públiques, als espais públics, etc. Aquesta és la idea en general.
Com és que la gent ha accedit a acceptar aquesta privatització?
Jo no parlaria d'acceptació. No crec que la gent legitimi el que està passant. En general la població es mostra en contra d'aquestes polítiques de privatització. A més, quan es pregunta si la gent està a favor dels serveis públics, la gent assenteix. No hi ha una acceptació, sinó una usurpació. És més, una usurpació que, en certa manera, es legalitza. És a dir, no només es fa això mitjançant la corrupció, que sempre ha estat una manera de privatitzar, sinó de forma legalitzada. Quan es va convertir el deute privat dels bancs en deute públic, es va fer de forma legal. Es va canviar la Constitució i aquesta mena de coses. Es fa sense l'autoritat de la gent. En les democràcies actuals, la representació del poble està perdent poder. Això és part d'aquesta privatització. Es van legalitzant coses que abans eren il·legals com els lobbies. La Unió Europea està governada per lobbies.
Com es tradueix això als estats-nació?
En perdre poder els parlaments, la representació del poble, i guanyar poder els executius, es duen a terme moltes coses que, en cas de passar pel Parlament, no serien acceptades. Per poder fer això, sovint es canvien les lleis. Una altra cosa és que aquest malestar que crea la privatització i la pèrdua de poder de la població tindrà conseqüències. Protestes ja n'estem veient. Del 15M al procés d'independència de Catalunya, que jo el relaciono com a resposta a aquest procés de privatització. El risc és que aquest malestar es vehiculi per la ultradreta. L'auge de l'extrema dreta està històricament relacionat amb la pèrdua de poder de la població. Una altra cosa és a què atribueix aquesta pèrdua la població. Si la connecta amb la privatització o la relaciona amb la immigració. Aquí entraria en joc la qüestió com s'articula des de l'esquerra tota aquesta no-acceptació.
Entra en joc el debat de la sobirania dels estats-nació. No sé si estarà d'acord en el fet que, ara per ara, qui està essent més capaç d'aparèixer com a defensor d'això és l'extrema dreta i no l'esquerra.
És així. Fa uns anys vam començar a veure com Le Pen o la UKIP començaven a parlar molt de sobirania i de l¡estat. Jo sempre he dit que la pèrdua de sobirania i de l'estat, en el sentit de defensar les institucions públiques construïdes des de la lluita, és real. El problema és que l'extrema dreta és homòfoba i xenòfoba i que les raons que dona no es relacionen totes amb aquesta pèrdua d'institucions públiques. És cert que aquest discurs de l'extrema dreta és un discurs que l'esquerra ha estat evitant o rebutjant. L'esquerra ha estat bastant estatofòbica, en general. Fins ara. Ara que ens privatitzen l'Estat, sí que volem estat del benestar. Ha estat un discurs força present a l'esquerra. No en determinat socialisme ni als nacionalismes d'esquerres de les nacions sense estat. En general, l'esquerra espanyola és força estatofòbica. Sempre qüestiona perquè calen més estats en una època global.
Què està passant aquí?
El que cal apuntar és que si tu no tens estat, no pots tenir sobirania. No la pots tenir en el sentit de poder autogovernar-te. Caldria ampliar el concepte de sobirania, també des de l'esquerra, i relacionar-lo amb la democràcia i l'autogovern. Si les comunitats polítiques -catalana, basca o alemanya- no tenen capacitat política per autogovernar-se, no poden tenir democràcia. A aquesta capacitat política és al què caldria anomenar sobirania des de l'esquerra. Cal fer una reconceptualització política dels conceptes sobirania i estat i relacionar-los amb la democràcia. No hi poden haver processos de democratització i apoderament de la ciutadania per a l'autogovern sense estructures públiques amb capacitat per dur a terme el que la població demanda. Això ha estat un error. L'esquerra s'ha quedat sense discurs. Quan arriba l'extrema dreta amb un discurs de sobirania i estat, molta gent el prefereix a aquella esquerra que encara està descol·locada. No només pel que fa a les pràctiques polítiques, també en el sentit discursiu. Portem molts anys parlant en contra de la sobirania i ficant-nos molt amb la qüestió de les fronteres. Parlant només de fronteres estatals i no relacionant-ho amb el tema dels sous, d'internet, dels fluxos digitals... El concepte de fronteres ha quedat limitat a l'estat quan, ara, una dona migrant amb una filla aquí té moltes fonteres i no tenen només a veure amb l'estat. Tenen relació amb l'accés a la salut pública o altres serveis.
Molts cops aquesta sobirania ha anat lligada a la capacitat de tenir el control del monopoli de la força. Això també ha estat un tema tabú per a l'esquerra...
Clar, és un tema molt incòmode. Ha relacionat sempre violència amb l'estat. Des del discurs estatofòbic, es creia que l'Estat tenia el monopoli de la violència. Com a feministes, nosaltres hem dit mil cops que el monopoli de la violència no el té només l'estat. Hi ha molts més focus. Les empreses i les corporacions exerceixen una violència tremenda. Cal canviar aquest discurs. I dic com a feminista perquè, quan ens maten els homes, ens maten els homes i no l'estat només. Aquest monopoli mai no ha estat real. A l'Estat espanyol tenim altres exemples com la lluita armada. No és real que l'Estat és un centre de monopoli de la violència. Mai l'ha tingut. És cert que en algunes societats ha tingut més legitimitat. Un dels motius pels quals els homes agredeixen a les dones és que a nosaltres se'ns ha usurpat la violència. El mateix amb les multinacionals que imposen la violència. Molts cops s'ha dit que els sous i la precarietat és una violència material que no està en mans de l'estat. Per això deia que en aquest discurs estatofòbic és on ha perdut i ha fet entrar en crisi l'esquerra. Per què? Per una falta d'anàlisi molt més minuciosa. Cal veure que la violència està en molts nuclis de poder. I més en un capitalisme.
Per això abans parlava del pes més gran que estan agafant els poders executius?
Sí. Avui en dia, una característica d'aquest capitalisme financer és que els executius i el poder judicial es reforcen. El que fan és obrir el camí, amb lleis o altres trucs, perquè les corporacions puguin usurpar els mecanismes a l'hora d'implementar la violència. No només legalitzar-la, també fer-la legal.
També és incòmode per l'esquerra agafar la bandera de la seguretat més protectora i l'extrema dreta s'hi fa forta...
Totalment. També és un tema que hem deixat de costat. L'esquerra ha de reconceptualitzar el tema de la seguretat. La seguretat cal. Si la gent no se sent segura, s'arma. És obvi. Per això, la pretensió ha de ser que l'estat sigui capaç de fer-nos sentir segures. Quan dic estat no em refereixo a la idea general d'estat, sinó a l'estat com a estratègia. A una societat estatalitzada on la seguretat es doni no només als carrers. Jo em ric d'això, les dones mai no hem anat segures pels carrers, és una visió patriarcal. Però seguretat també és que tu tinguis accés a la salut, això és sentir-se segur. Hi ha una concepció molt patriarcal del tema de la seguretat que l'esquerra hauria d'agafar. Si no, te'l torna a agafar la dreta i el neoliberalisme. O l'esquerra comença a replantejar el terme de seguretat o de nou seguirà passant el que passa, l'extrema dreta l'explotarà. La inseguretat és pels que no estan protegits per l'estat. La gent més precària, la gent més dèbil o empobrida. No es pot seguir relacionant la seguretat amb el militarisme i el terrorisme. Llavors, allà guanya la dreta. És agafar un concepte de seguretat de l'enemic.
Què falla?
No estem fent el nostre concepte de seguretat, molt més emancipador, de protecció col·lectiva. Tots sabem que la protecció ve quan la gent té benestar en el sentit material i cultural. Llavors la seguretat augmenta. Cal relacionar la seguretat amb el benestar material i en com resolem la violència material, que és la base de la resta de violències.
Com veu iniciatives com la proposta de Julio Anguita, Manuel Monereo i Cayo Lara que proposen repensar l'esquerra des d'un punt de vista més proteccionista i que han lloat el Decret de la Dignitat de Matteo Salvini, per exemple?
Aquests tipus em semblen una colla de masclots, per començar. Com a feminista, i relacionant el feminisme com a democratització, aquests discursos em semblen tronats i masclistes. Aquesta gent no ha reconceptualitzat ni el concepte d'estat ni del que és públic. Tornem un altre cop a una mena de populisme, no com el d’Ernesto Laclau, llatinoamericà i d'esquerres, sinó que s'acosta molt a l'extrema dreta. Que difumina conceptes i se centra de nou només en la classe. La classe entesa no de manera diversa, sinó esborrant tots els eixos de dominació que hi ha i centrar-se només en un sol eix. Per això em sembla molt patriarcal. Em sembla que difuminar la línia entre dreta i esquerra, en tots els sentits, ara mateix no és encertat. No ho és en la línia d'iniciar un nou procés d'apoderament de la gent. I quan dic poder, parlo del poder públic. Que la gent tingui capacitat de poder governar-se. Sense estructures públiques, sense parlar d'estat, sense ficar la visió feminista, la resta sona tronat i masclista. No estic d'acord amb aquestes propostes perquè les bases són antigues i repeteixen els esquemes dels anys 50.
Propostes així han arribat per part de gent que separa la qüestió material de la identitària i denuncien que l'esquerra s'ha centrat massa en la segona i ha abandonat la primera. Per exemple, el llibre La trampa de la diversidad, de Daniel Bernabé.
Clar. Em sembla un altre masclot patriarcal que diu que el que l'afecta a ell, home blanc professional és el que és important, el que és material, i que la resta és identitat. És gent que està parlant des d'un marc absolutament liberal. No té res a veure amb el materialisme marxista, on la identitat sempre és material. La identitat és una cosa socioeconòmica. Ser home o dona, ser pobre o ric, ser negre o blanc és material. Aquests masclots que creuen que el que a ells els afecta és material i que la resta és identitat, que a més relacionen la construcció de la identitat a només un conjunt d'idees, no és més que el retorn de gent essencialista i neoidealistes. No tenen res a veure amb una comprensió materialista de què està passant avui en dia. És gent que no s'han llegit res del que s'ha escrit els darrers 70 anys des del moviment feminista. No en tenen ni idea, és una barbaritat impresentable. A més, ells creuen que parlen des d'un materialisme marxista quan, en realitat, no són més que neoliberalistes.
Per què?
Com pots separar el fet material d'el fet identitari? Si la identitat sempre és material. Quin marc diferencia aquests dos ítems? El liberal. Les idees són impresentables, sobretot perquè són molt patriarcals, misògines, homòfobes i xenòfobes.
Per què és el marc liberal el que distingeix aquestes dues qüestions?
Aquesta diferenciació del material amb l'identitari es comença ja amb Descartes i Kant l'afina. Després, molta gent, socialista o anarquista -corrents de la modernitat- proposen noves teories econòmiques, però no filosòfiques. Per tant, reprodueixen el marc liberal en el qual es va fer la divisió entre el que és material i el que és identitari. Qui ha separat tradicionalment això? Els que separen el cos de l'ànima. La teologia cristiana. Després l'ànima es transforma en un discurs i unes idees, la ideologia. Després ho separen de l'estrat material. Marx es ficarà amb ells i els dirà idealistes. I aquesta gent, el que fan, és reproduir això. Avui en dia, si ets materialista, com ho pots separar? Tota identitat és material. La identitat de negra, més material no pot ser. És corpòria, està incrustada a la teva materialitat. Estan relacionades amb els processos amb els quals tu et converteixes en alguna cosa. És material des del cos, des d'on treballes, des del que menges. Per això dic que aquesta separació ve del cristianisme i després la recull l'idealisme.
Distingeix diferents tipus de democràcies, però, què és per a vostè el terme democràcia?
S'ha escrit molt sobre això i, de nou, qui més ho han fet són els liberals. És una pena i espero que canvii. Part del socialisme s'ha centrat més en el sistema econòmic. Què ha passat, que després de Grècia, és un concepte que posen sobre la taula els liberals. La majoria de l'acadèmia, encara que sigui socialdemòcrata o socialista, ha fet servir aquest concepte de democràcia. Quin és el seu significat? Ara hi ha dos corrents. Una és la que entén la democràcia com un procés i es fixa en si hi ha eleccions lliures, un parlament, etc... Per això els països occidentals es defineixen com democràcies constitucionals. És el corrent liberal. Després hi ha un corrent més substancial, que relaciona la democràcia amb un determinat benestar socioeconòmic i polític. Els dos corrents han estat treballats des d'un marc liberal. Cal no confondre liberal amb neoliberal. Hi ha molta gent a l'esquerra, com Joan Subirats, que han parlat de democràcia des d'aquest marc. Quan s'ha parlat de democràcia com alguna cosa substancial ha estat des d'un marc on es relacionava la democràcia amb una mena d'estructura. Si hi ha estructures estatals que ofereixen sanitat pública o educació, diuen que parlem de democràcia. És l'Estat del Benestar. A tot això hi han aplicat un marc patriarcal.
I vostè, què proposa?
Els darrers anys s'ha plantejat el terme democràcia com un procés d'apoderament. Un procés per apoderar la població en tots els sentits. Quan dic apoderar no s'ha d'entendre des del punt de vista postmodern. Cal veure com hi ha mecanismes i tecnologies de poder públics que capaciten a la població per tal que s'autogoverni. Autogovernar el teu cos i la teva comunitat. Això és el que s'està donant en el procés d'independència de Catalunya. En el discurs i no en el procés en si. En aquests discursos s'està relacionant la democràcia amb la capacitat de la gent per autogovernar-se. Això és el que, al cap i a la fi, apodera la gent. Per això faig una defensa de l'estat en el sentit feminista i marxista. Ens calen estructures públiques que apoderin a la població.
Exposa que per mantenir això cal el "conflicte perpetu".
Sí, això és una altra idea. Sovint, quan es parla de democràcia hi ha una idea cristiana i liberal que diu que si fem certs passos, arribarà un dia que... Per exemple, en l'anarquisme es diu que si es fan certs passos, hi haurà un dia en què no hi haurà estructures de poder. El comunisme diu quelcom similar. La meva perspectiva és la contrària. Mai arribarà aquest dia. És un pensament cristià. Estan pensant en el paradís. Pensen que algun dia, si fan el que normalment diu senyor blanc heterosexual i professional, arribarem a una societat sense jerarquies. Jo defenso que no passarà mai. I està bé que no passi mai, en mesura que no hi ha una veritat. Com funciona la democràcia? Si tu et mobilitzes per unes coses i aconsegueixes que les demandes s'institucionalitzin, aquesta institucionalització crearà relacions de poder. Sempre que s'institucionalitzi alguna cosa, crea dinàmiques de poder. Per tant, el conflicte continu és el que fa que mai no acabi el procés de democratització.
Com s'encarna la privatització de la democràcia a l'Estat espanyol?
No es dona de la mateixa manera a Catalunya, el País Basc o a Madrid. L'estratègia de l'Estat espanyol, com a Europa, és debilitar els parlaments, privatitzar tot el que era públic, privatitzar els serveis i donar molta força als poders executiu i al judicial. D'aquesta manera es pot governar més per decret i que els tribunals suportin les lleis de privatització. A l'Estat espanyol, a més, hi ha l'estratègia de recentralització. Jacobí de naixement, el que fa l'Estat és recentralitzar competències. Si recentralitzes competències, és molt més fàcil privatitzar. Això ja ho heu vist a Catalunya amb totes les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional. Les elits espanyoles són part d'una oligarquia que mai no ha estat molt afí a descentralitzar res. Això es pot veure amb la LOMCE o la reforma laboral. Per un costat prenen drets a la classe treballadora, però, a més, ho fan també a les nacionalitats. O com les lleis que fan que els consistoris no puguin decidir com gasten els diners.
Com interactuen amb aquest fet els processos d'emancipació nacional?
Els alteen segur. Sobretot si són processos nacionals d'esquerres o socialdemòcrates. És el que passa al País Basc o Catalunya. Sociològicament és un procés que està més a l'esquerra que no a la dreta. En aquest sentit, els processos d’emancipació nacional curtcircuiten la privatització de la democràcia. Això no obsta que si ens independitzem, també haurem de lluitar contra les nostres pròpies elits. Això mai no acaba. Una altra cosa és què està passant en altres processos com el de la Lega Nord que no són per l'emancipació, sinó per construir un altre estat neoliberal. Malgrat que tots tenen arrels similars, reaccions contra el poder, no tenen el mateix sentit. A l'Estat, són a l'esquerra i ajuden a l'emancipació.
c
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada