Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«No aventurem el futur de la República i el llegat del Primer d'Octubre per una qüestió de noms»
 |
| Acte de presentació del Consell per la República al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat (fotografia: Albert Salamé) |
Sembla que els catalans tenim un problema
amb els mots i els processos d’emancipació nacional. No cal pas anar gaire lluny
per veure que el 9-N, el referèndum no vinculant, passà a ser una consulta i
acabà definint-se legalment com a procés participatiu sobre el futur polític de
Catalunya: massa escarafalls per a acabar amb una sentència del Tribunal de
Comptes que condemna solidàriament els organitzadors a pagar cinc milions
d’euros i en què la judicatura espanyola ja reconeixia plenament ‘aires i
aparença de referèndum’. El ball de mots i les renúncies també afecten el procés
constituent, o allò que hauria de ser la redacció d’una proposta de constitució
per al Principat, la independència que per als catalans és interdependència, la
forma d’estat que estàvem disposats a bescanviar per estat lliure associat, els
presos polítics que als nostres mitjans de comunicació són polítics presos, i el
dret humà i universal d’autodeterminació que rebategem en dret de
decidir.
Aquesta indeterminació amb els noms ja ens
ve d’antic. No cal sinó rellegir l’opuscle tan actual de Joan Fuster Qüestió
de noms, on es relatava la naturalitat amb què en l’etapa fundacional
postcolonitzadora de les Illes i del País Valencià, els pobladors desplaçats del
Principat trobaven natural el fet de dir-se catalans. Continua esmentant
Muntaner i l’existència del bloc socialment i lingüísticament compacte que
formaven els països catalans. L’autor de Sueca conclou preguntant-se com
distingirem els catalans del Principat des de la resta de territoris, i nota una
certa incongruència d’anomenar Catalunya els territoris del Principat si alhora
considerem catalans la resta dels territoris. La mateixa incongruència que poden
trobar les comarques de Castelló i Alacant quan els diuen valencians.
Després de dubitar amb les definicions i
els símbols identitaris, avui referir-se a la nostra llengua com a ‘català’ i no
com a ‘valencià’ a les terres de la Sénia cap al sud és més que marginal. Ni tan
sols les entitats culturals més arrelades i fermes en la defensa de la unitat de
la llengua fan servir ‘català’ per referir-se a la llengua pròpia. Tampoc no ho
sentirem als mitjans de comunicació del País Valencià i fins i tot els del
Principat van amb peus de plom amb segones quines expressions o denominacions.
També és com més va més reduït l’ús de la denominació País Valencià, arraconada
amb una minsa menció a l’estatut d’autonomia, on, si bé es reconeix que el terme
és una concepció moderna de l’històric Regne de València, que va donar origen a
l’autogovern valencià (creació del Consell del País Valencià), després
desaparegué del text estatutari, al contrari de la denominació Regne de València
(articles 1, 7, 57 i la disposició transitòria tercera).
Un altre escriptor valencià, Josep Guia,
ho deia clarament en una obra magnífica de 1985, És molt senzill, digueu-li
Catalunya. Doncs bé, ni Catalunya, ni català, ni País Valencià. Hi ha qui
afirma (potser amb raó, tot i que jo deixaria la darrera paraula als filòlegs)
que no ha d’haver-hi cap problema a dir-ne ‘valencià’, de la llengua; entesos,
sempre que tampoc no sigui cap problema dir-ne ‘català’, com catalans són els
cognoms de molts dels nostres conciutadans del País valencià, els noms de les
seves ciutats i viles, i cap blau no hi ha al 90% de les senyeres dels seus
pobles.
Sempre he pensat que la qüestió dels noms
sobre trets identitaris catalans és inconclusa per una manca de determinació des
d’un bon començament, des del moment constituent de la nació catalana en terres
de més enllà de la Catalunya vella. L’altre motiu, amb independència de la
necessitat de contextualitzar, històricament i política, ha estat conseqüència
de l’absència d’un poder sobirà català i de sotmetre’s als designis i a la
racionalització d’un altre senyor obligant-nos a jugar amb els noms i no les
coses, amb l’estètica i no pas l’ètica.
La meva por s’ha tornat a desfermar quan
he vist el nom triat per al consell que s’ha d’encarregar de desenvolupar i
consolidar la República Catalana, aquell òrgan que s’ha emancipat del Regne
d’Espanya i que per tant hauria de tenir les mans lliures per a obrir la via.
Però heus aquí que, quan novament els catalans ens trobem en un moment
fundacional, una oportunitat de definir la cosa, bategem el consell republicà
amb el nom de Consell per la República, i no de la República; una
simple preposició, que a parer meu exemplifica una renúncia injustificable, en
el pitjor dels moments. La República la van proclamar, l’hem constituïda i
deriva de l’acte d’emancipació i autodeterminació que va significar el
referèndum del Primer d’Octubre.
Com hem de defensar davant la comunitat
internacional el relat dels fets, l’existència de la República, si els
organitzadors del referèndum, els exiliats i represaliats renuncien d’entrada a
la seva existència? I si teniu dubtes del caràcter referendari dels fets del
Primer d’Octubre, us convido a llegir, entre més, les interlocutòries judicials
i els informes policíacs pels quals jutgen els nostres representants i les penes
que els demanen. Tot i que al Consell per la República no li ha d’importar què
diuen els òrgans de l’estat del qual s’ha independitzat de facto.
No és pas igual consolidar la República
que proclamar-la, no és pas igual canviar el nom dels partits –Convergència,
PDECat, Crida, Demòcrates, ERC, Esquerra, etc.– que anar renunciant amb el nom
de l’òrgan que dóna visibilitat a l’autodeterminació dels catalans i que l’ha de
fer efectiva. Alerta que aquesta tendència a la renúncia en els noms té efectes
perniciosos, perquè la renúncia no tan sols abasta el significant sinó també el
significat, i quan ens diuen que llançar pintura és un acte de violència o
enfilar-se a un cotxe, un acte de rebel·lió dubtem.
Esperem molt del Consell per la República,
per la potencialitat i la visibilitat que dóna a la República Catalana el fet de
disposar d’un òrgan fora de l’abast de la fiscalització de l’estat espanyol i
els seus òrgans polítics. No és hora d’eufemismes, no és hora d’acceptar
ambigüitats nominals, perquè la nostra història ens demostra que el preu polític
de les interpretacions el paguen sempre els mateixos. No aventurem el futur de
la República i el llegat del Primer d’Octubre per una qüestió de
noms.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/questio-de-noms-i-el-consell-per-la-republica/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada