És
aquesta mirada, precisament. És la mirada, el gest. És el segon de silenci que
intenta recordar-te qui mana aquí i que tu no pintes res en tot això. Observa
aquesta mirada. I el somriure. I el fum del cigarret en un país amb excedent de
venedors de fum. Veus aquesta mirada? Has observat el somriure? Doncs si.
Efectivament. Com va cantar Pink Floyd en el llegendari àlbum: all
in all you'r just another brick in the wall. Perquè hi ha persones amb
poder (legal però cada vegada menys legítim) que construeixen murs
d'incomprensió al seu voltant i que, lluny de posar les bases de la pau social,
agiten els pitjors instints. No m'agrada que cridin a ningú i molt menys que
l'insult es faci servir com a argument retòric, però tampoc m'agraden
determinades actituds. La impostura, la hipèrbole, la desmesura ... quin mal
fan a la credibilitat i com fomenten la construcció de murs.
L'Estat
i tots els que serveixen al ciutadà haurien de ser exemplars, en pedagogia, en
justícia, en sensibilitat, en humanitat. Un professor no pot exigir a un alumne
allò que ell no compleix. Un pare no pot sancionar un fill una actitud que ell
no té. I un Estat no pot exigir respecte, si l'actitud és desafiant. Prohibir,
sancionar, perseguir, reprimir, provocar, amenaçar ... verbs que estan molt
lluny del manual més bàsic de com aconseguir autoritat moral.
És
aquesta mirada i el somriure i la sobreactuació. És Antígona explicant davant
uns micròfons la neo tragèdia grega amb
la disfressa del poder mediàtic. Perquè la veritat està amagada, arraconada,
expulsada a l'espera de temps millors. "Mai és trista la veritat, el que
no té és remei", va cantar Serrat. La veritat és només un concepte
en algun diccionari però, en aquests temps que corren, amb sort al màxim que es
pot aspirar és a convertir-se en post-veritat. La veritat en diferit, com les
indemnitzacions als corruptes. "Me has mirado mal" és l'excusa
d'un pinxo d'autos de xoc que busca baralla. Som al nivell de les mirades? Tu
em mires malament. Jo et miro malament. Jo desconfio. Tu també. Jo tinc poder.
Tu no. Al final, tot és qüestió de qui construeix el relat i de quins altaveus
disposa.
És
aquesta mirada. O no? Però no és dignitat. Hi ha riuades de dignitat cada onze
de setembre. Multituds de dignitat. Ningú ens pot donar lliçons de dignitat. Hi
ha dignitat en milions de mirades. Hi ha desafiament? Suposo. Per qui no vol
que canviï res, n’hi deu haver. Però, quan els que donen lliçons morals t'han
amputat el teu poder de decisió com a subjecte
polític, el mínim és una mirada. I aquesta sí, amb dignitat.
És
aquesta mirada i aquest somriure i aquesta sobreactuació i aquesta dramatúrgia
de "mireu-me, què penita doy". Uf ... Què Poques paraules tinc, i els
que us desembre són tan gastades ... Caldrà buscar nous camins, on no calguin
els paraules. Gràcies, Llach.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada