traducció - translate - traducción

dissabte, 16 de setembre del 2017

Catalunya, llenties i progres espanyols

Etiquetes de comentaris: , ,
Jose Mari Esparza Zabalegi



Sense dubtar-ho: Catalunya lliure i independent és l'esperança de tot català, gallec, basc o espanyol que anheli una societat més justa. Per això dubto tant del sentit democràtic dels qui s'oposen al seu dret a decidir i dubto més dels progres, esquerrans i rojeras que qüestionen la seva separació. Sàpiguen que en aquest tema crucial, la seva actitud i la de Falange és en el fons la mateixa: mejor juntos que separados; España, una, etc. Les persones poden divorciar-se, els pobles no.

Abans de tirar pedres al veí, un apunt sobre el nostre solar patri: Euskal Herria no està donant la talla solidària que el moment exigeix. L'esquerra abertzale ho té clar en el discurs, però segueix amb el pas canviat i sense desenvolupar el potencial que podria. I el del PNB ratlla en vergonya nacional. Recórrer ara, com ho han fet amb ETA durant 30 anys, a fer de basc "bo" per recollir les prebendes de l'arbre que sacsegen els catalans, és una cosa roïna, que no oblidarà aquest poble germà. La metàfora porcina d'Ortuzar, fent balanç del pacte amb el PP com un plat de llenties, "con todos los sacramentos", retrata bé el que són. Almenys hauria de tenir la delicadesa de reconèixer que fins a l'últim tros de cansalada magre que ha portat de Madrid ho deu a la lluita del poble català. Sense ETA abans, i sense el Procés ara, el PNB actual faria a Madrid l'únic que sap fer: recollir les molles.

Però tornem als progres espanyols. Saben de sobres que Espanya és un projecte-gàbia, imperialista des de la seva gènesi, reaccionari i militaruno, forjat amb la creu i l'espasa, del qual durant cinc segles s'han anat escapant pobles, tots de molt males maneres. Sempre hi va haver progres espanyols que, en nom de la "indissoluble" unitat constitucional, van acabar aplaudint l'Exèrcit, al Borbó de torn o a la Guàrdia Civil, per evitar l'adéu de Cuba, Filipines, Guam i Puerto Rico el 1898; les Palaos, Mariannes i Carolines el 1899; el Rif el 1956; Guinea Equatorial el 1968; Ifni el 1969, o Sàhara el 1975, per citar només els últims "espanyols" (amb el mateix carnet d'identitat i la mateixa catequesi que nosaltres) que van deixar de ser-ho.

Com sempre, la dreta espanyola s'esforça a posar barrots perquè no s'escapin més, mentre aquesta esquerra espanyolista promet fer la gàbia més confortable: la pinta de colors -vermell groc i morat- promet més autonomia als ocells, ofereix jaulitas federals i apel·la a la unitat de classe per fer junts, dins de la gàbia, el paradís socialista. Però els traeix l'ADN i al final aplaudiran l'aplicació de la llei. Ergo, la intervenció militar. Temps al temps.

Encegats d'espanyofilia, els progres no veuen la magnitud del Procés. Que per primera vegada en la història un poble accedeixi la seva independència per vies democràtiques hauria de ser suficient per aplaudir i donar-li suport. Res a veure amb la idea de l'Espanya, assentada en la conquesta militar primer i en la doma posterior de les seves nacions després. Els serveix de consol que passa el mateix a tot Europa. Les guerres, llevadores dels Estats, no són sinó gegantins repartiments de territoris. Catalunya, a la fi, intenta un altre camí. Lloada sigui.

Els progres espanyols, tan republicans ells, s'oposen al fet que set milions de ciutadans es constitueixin en una República. Un nou estat que, a més de treure la lepra borbònica, anuncia una societat més laica; avançada en el social; sense exèrcits; integradora de cultures; amb una esquerra vigorosa, en vigílies de governar; amb formidable suport popular ... Com oposar-s'hi? "Ara no toca -responen els progres-. Ara cal parlar de l'atur, de la seguretat, del que interessa a la gent. Cal no causar la divisió de la societat ". El mateix que diu Rajoy.

A més, que ningú dubti que la independència de Catalunya seria la clau de canvis profunds a Espanya. "Com més aviat siguin vostès lliures, abans ho serem nosaltres", resumia un preclar dirigent del socialisme andalús. En quatre dècades de democràcia, els progres espanyols no han reduït ni en un metre dels latifundis que humilien autonomies senceres, condemnades a viure de subsidis, a ser vivers de guàrdies civils i rebost de vots de pa-amb-oli, amb els quals garantir "democràticament" la unitat de l'Estat. La veritable esquerra espanyola, que hi és, sap molt bé que el pròxim dia u d'octubre, des de Catalunya es pot albirar la Tercera República espanyola.

Calvo Sotelo, pròcer del feixisme, va retratar a aquestes esquerres, quan va llançar el de "antes roja que rota". No li importava tant una Espanya roja, perquè això era reversible, com es demostraria en poc temps. L'important era la unitat nacional: "Vosotros queréis una España republicana, yo quiero una España monárquica; vosotros queréis una España atea, yo la quiero cristiana (…) pero vosotros queréis a España y nosotros también". I aquesta és la clau per entendre aquesta esquerra erràtica, que no té de vermella més que la samarreta de la seva estimada selecció de futbol.

El dia 1 d'octubre Catalunyaens estarà donant a tots la possibilitat d'obrir la gàbia espanyola i volar junts a un nou cicle històric. Tots hauríem d'estar contents de viure aquesta ocasió. Però em temo que molts es quedaran dins, uns menjant llenties amb cansalada i altres cantant la internacional.


Pots seguir Boladevidre
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)