Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
El procés independentista ha fet aflorar seriosos problemes de la cultura política i social espanyola
 |
| Un problema espanyol / GETTY |
És possible que, com sosté algun il·lustre
opinador, el “problema català” d’aquests últims anys sigui en realitat el gran
problema espanyol. El que és segur, en tot cas, és que el procés independentista
ha fet aflorar seriosos problemes de la cultura política i social espanyola,
problemes que la relativa quietud i l’estabilitat aparent del trentenni
1980-2010 havien emmascarat. I entre aquests un dels més importants és
l’absència, al llarg del segle XX, d’una concepció d’Espanya i d’un patriotisme
espanyol realment democràtics i inclusius.
D’aquesta mena de patriotisme en van
brillar espurnes, miratges. Tal vegada la més coneguda i intensa va ser el
discurs de Manuel Azaña a Barcelona el març del 1930. El futur dirigent
republicà, “ español por los cuatro costados”, va proposar aleshores
als catalans “ una unión libre de iguales con el mismo rango ”; i va
afegir: “ He de deciros también que si algún día dominara en Cataluña otra
voluntad y resolviera ella remar sola en su navío, sería justo el permitirlo y
nuestro deber consistiría en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para
unos y otros, y desearos buena suerte...” Per desgràcia, quan al cap d’un
any i mig va arribar al poder, el mateix Azaña va oblidar la “ unión libre
de iguales con el mismo rango” i va sostenir tot just una autonomia
regional atorgada -i regatejada- pel legislatiu espanyol. Més tard, ja en
l’amargor de la Guerra Civil, es giraria contra el catalanisme i contra els
catalans en general, fins al punt d’enyorar “ el sistema de Felipe V”:
“ Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona
cada cincuenta años”.
Si, en el cas d’Azaña, aquest va ser el
punt d’arribada, per a la porció més decisiva del pensament polític espanyol
contemporani aquest punt de vista -el de la negació, el menyspreu, l’amenaça, la
desqualificació i la repressió- va ser sempre el terreny des del qual abordar la
qüestió de la pluralitat identitària d’Espanya, o de l’existència de
nacionalismes alternatius a l’espanyol.
L’actual discurs polític espanyol està, per sota de façanes democràtiques, amarat d’esquemes mentals que provenen del passat més negre
Des dels grans noms de la Generación del
98 (Unamuno, Baroja, Azorín, Maeztu...) fins a Ortega y Gasset, tots ells -amb
les matisacions i evolucions de cadascú- van contribuir a alimentar i difondre
una concepció essencialista i mística d’Espanya, d’una Espanya eterna,
metafísica, dogmàticament uninacional, forjada en el motlle castellà. “ Es
Castilla -escriu Ortega, i cal assaborir-ne els mots precisos- quien
reduce a unidad española a Aragón, Cataluña y Vasconia”, en un procés de
“ sometimiento, unificación e incorporación”. És la llengua castellana,
i cap altra, la que expressa l’autèntic esperit col·lectiu del poble espanyol.
Per als defensors d’aquesta Espanya qualsevol acceptació de la pluralitat, dels
“ espíritus regionales”, de les “ lenguas vernáculas”, obria
les portes a la disgregació política.
És sobre aquests fonaments que es van
aixecar les obsessions nacionals i nacionalitzadores d’aquella dictadura
nacionalista espanyola -encara que molts historiadors es resisteixin a
identificar-la així- anomenadafranquisme. Un franquisme que,
caricatures a banda, va tenir temps, mitjans i ideòlegs capacitats (Pedro Laín
Entralgo, Antonio Tovar, José Antonio Maravall, Gonzalo Torrente Ballester,
Alfonso García Valdecasas...) per impregnar profundament les elits de dues o
tres generacions amb les seves concepcions antidemocràtiques i excloents sobre
la identitat espanyola. Com que, després del 1977, no es va fer res per
desmuntar ni substituir aquelles concepcions, el còctel orteguiano-falangista
segueix avui en plena vigència.
Permetin-me un petit experiment. Jo
transcric que, “ en relación a Cataluña, ni la más mínima concesión puede
ser hoy tolerada”; que “ el separatismo es signo de decadencia”;
que cal acabar amb els “ residu os de reinos antiguos, de fueros y,
un poco más atrás, con los ecos de tribus y cavernas”; que “Cataluña no
es de Esquerra ni de los catalanes. Cataluña es de España”; que és urgent
“ descuajar aquel patriotismo primitivo, parcial y antagonista [el
català] para sustituirlo por el gran patriotismo que hizo grande a
Cataluña[l’espanyol]”. I vostès creuran que estan llegint Pepe Borrell, o
Rivera, o García Albiol, o l’editorialista de qualsevol diari de Madrid.
Doncs bé, no. Les cites recollides, i
moltes altres de semblants, pertanyen a Ramiro Ledesma, Onésimo Redondo, José
Antonio Primo de Rivera, Ramón Serrano Suñer i altres autors falangistes, i
estan datades entre 1931 i 1941. No, això no vol dir que els qui avui les
reprodueixen quasi literalment siguin també uns feixistes. Però mostra fins a
quin punt l’actual discurs polític espanyol està, per sota de façanes
constitucionals i democràtiques, amarat de tòpics i esquemes mentals que
provenen del passat més negre.
Els vencedors de la Guerra Civil volien
“ nacionalizar las regiones separatistas”; el 2012, el ministre Wert
deia: “ Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes”. El 1939,
el feixista Ernesto Giménez Caballero escrivia, com per justificar l’ocupació i
l’esclafament de Catalunya: “ La maté porque era mía”. El 2017
ciutadans ordinaris acomiadaven la policia enviada a reprimir els catalans
independentistes amb el crit d’“ ¡A por ellos!”.
Sí, potser sí que som davant d’un problema
espanyol.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada