Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
La resposta a la sentència ha de ser massiva i desobedient, que apunti a la voluntat d’exercir drets enfront d’un Estat que utilitza el càstig enlloc dels mecanismes polítics de resolució de conflictes
Diumenge passat, la CUP va celebrar dues
assemblees nacionals que van suposar un desplegament logístic, polític i
militant increïble. Voldria començar aquestes línies agraint tota la feinada que
va comportar, la dedicació per part de tantes militants alliberades i el
compromís de totes les que hi vàrem ser (i de les que no hi van poder ser però
s’hi sentien).
Segurament va ser un dia amb massa
decisions a prendre i massa poc temps per a parlar, pensar i debatre. Però en
els temps que corren, en un moment de poca brúixola i molta capelleta, de poc
camí clar i molta tribuna, que el diumenge centenars de militants féssim dues
assemblees nacionals i poséssim la intel·ligència col·lectiva al centre de
l’acció política per a decidir des d’on actuem, amb quina mirada, cap a quins
objectius i de quina manera – Assemblea de Ginebra present des de la pantalla –,
és immensament transformador.
Malgrat els temps que corren,
malgrat la repressió, malgrat la incertesa, nosaltres posem allò col·lectiu com
a pedra angular del que ha de venir. A can CUP, les cruïlles polítiques
les analitzem entre totes, les pensem des de tots els racons del territori, i
tractem de donar-hi resposta de forma horitzontal. I és el més transformador que
tenim, saber-nos part d’un projecte col·lectiu, horitzontal i heterogeni.
L’Assemblea Nacional Estratègica: dos mesos fent bullir l’olla
Vam començar amb uns documents portats a
Consell Polític, treballats a les assemblees locals i territorials, amb una
comissió redactora que va fer realitat la ponència i, davant de la dificultat de
decidir coses entre tantes – som moltíssimes militants –, imaginació,
creativitat i enginyeria assembleària: ens hem inventat una altra forma de fer
Assemblea nacional que s’allarga en el temps. Des del passat 1 de juliol, quan
es va enviar la ponència i vàrem fer les primeres assemblees territorials, fins
que acabem votant-la a finals de mes.
Per això, el diumenge no va ser el final
de res. Segurament és el principi d’una proposta que requerirà més treball per a
poder fer realitat els Països Catalans vertebrats des del municipalisme,
més intel·ligència col·lectiva per a fer de la CUP i de l’esquerra
independentista actors imprescindibles dels temps que venen, i més
espais de debat per aterrar el marc estratègic a propostes pràctiques i
senzilles.
Siguem realistes, construïm allò impossible
Qualsevol intent de canvi en clau independentista i transformadora trobarà les mesures de l’Estat i la UE com a resposta
La ponència, que fins a finals de juliol
no serà un document aprovat, planteja una mirada realista al moment
polític actual. Realista en el sentit que, qualsevol intent de canvi
estructural dut a terme des de les institucions en clau independentista i
transformadora es trobarà de front les mesures de l’Estat i la Unió Europea com
a resposta.
L’article 155 de la Constitució Espanyola,
l’espasa de Damocles sempre present que s’activarà cada vegada que hi hagi un
exercici de sobirania nacional; l’article 135 de la Constitució Espanyola, que
ens obliga a pagar el deute abans que a finançar serveis públics; la
recentralització de poder sistemàtica per a imposar l’autoritarisme de mercat a
costa dels drets democràtics fonamentals que imposa la Unió Europea perquè la
financiarització de l’economia no tingui límits; la necropolítica d’una Unió que
mata per assegurar que no es toca ni un bri de les relacions colonials que
sustenten l’acumulació de capital a dins i a fora de les fronteres.
És en aquest context concret on s’ha de
bastir el projecte de l’esquerra independentista i de la CUP. I la proposta és
poder pensar i treballar des d’una lògica de presa de poder, construint capital
simbòlic, és a dir, hegemonia; però també capital material concret.
Centrar-se en construir i contribuir a moviments i organitzacions que
ens permetin exercir poder – i que ja existeixen –: economia social,
solidària i cooperativa que pugui arribar a ser una font de contrapoder a la
Unió Europea de la misèria i a la banca usurera; sindicats d’habitatge i de
territori que guanyin drets a partir de la desobediència civil; moviments
antiracistes que lliurin la batalla contra el racisme institucional i ens posin
el mirall de la colonialitat amb tota la cruesa que suposa; moviments feministes
que estenguin arreu la transformació substancial de les relacions, del gènere i
de la divisió sexual del treball i de la misèria; moviments ecologistes i pel
territori que exerceixin defensa activa de la vida entesa com la terra. I així
fins a on puguem, amb una estratègia clara de construcció d’institucionalitat
pròpia, aquella que ja funciona en l’àmbit cultural i d’oci i que ens ha permès,
des de fa tants anys, esdevenir en col·lectiu.
Des de l’estratègia política institucional de la CUP, toca fer de l’1-O una pràctica habitual
I des de l’estratègia de política
institucional de la CUP, toca ser a les institucions fent de l’1 d’octubre una
pràctica habitual i que estiri els límits fins on es pugui. La
combinació entre la institució i el carrer organitzat, exercint desobediència
quan els límits materials de l’ordenament jurídic i constitucional ho
requereixin, són la clau de la conquesta de drets.
En el terreny de l’habitatge ha sigut una
fórmula que fa molt temps que funciona, quan els ajuntaments de la CUP no han
tingut la llei 24/2015 a l’abast per a garantir habitatge – evidentment suspesa
pel Tribunal Constitucional –. Si l’ordenament constitucional no permet garantir
el dret a l’habitatge, que el moviment okupi blocs de fons voltors, que la
institució es posarà al servei d’aquest per tal de fer efectiu el dret a
l’habitatge. I ho ha de ser en molts altres àmbits en els que els drets
depenguin de la desobediència civil.
Ni realisme màgic, ni futur impossible: construïm les condicions
I en clau estrictament nacional i pel que
fa a l’exercici de l’autodeterminació, ens ubiquem en un terreny en el que
entenem que, ara mateix, no hi ha condicions per guanyar. Però
l’autodeterminació només es possible a través d’una estratègia que passi per
múltiples embats.I les condicions només es poden construir, justament, a
partir de l’impuls de múltiples 1 d’octubre.
La resposta a la sentència ha de ser massiva i desobedient, que apunti a la voluntat col·lectiva d’exercir drets enfront d’un aparell d’Estat que utilitza el càstig
Amb la sentència del Tribunal Suprem a
l’horitzó, on ens hi juguem el tractament de la dissidència per part de l’Estat
en el futur, cal aconseguir una resposta massiva i desobedient que
assenyali el TS com a part d’un engranatge dinamitador de drets civils i
polítics que, des que va començar el judici, està enfocat a castigar
per exemplaritzar qualsevol poble de l’Estat que gosi aixecar-se qüestionant la
monarquia, la unitat de la pàtria i el capitalisme com a únic model possible –
recordem la mesura aprovada pel Consell de Ministres per a que les empreses
canviessin la seva seu per tal de contribuir a la fallida durant l’octubre del
2017, o el pànic a que el Banc Central Europeu tallés els diners dels caixers –.
I la resposta ha de ser massiva i desobedient, que apunti a la voluntat
col·lectiva d’exercir drets col·lectius enfront d’un aparell d’Estat que
utilitza el càstig enlloc dels mecanismes polítics de resolució de
conflictes.
Acabo, citant una frase d’un dels
moviments de referència polítics per a moltes, que obre la ponència estratègica
de la CUP: “nos quieren quitar la tierra para que no tenga suelo nuestro
paso” (Subcomandante Marcos).
Que la terra, com la vida, sigui el camp
de batalla per a caminar.
Font: https://www.elcritic.cat/opinio/mireia-vehi/combatre-la-resignacio-lalternativa-que-vindra-32313
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada