Perill! Estem guanyant i ells ho saben

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Soledat Balaguer

Sis mesos després de la proclamació de la República, estem guanyant. I ells ho saben. La bèstia ferida ens voldrà fer mal de debò. El que s’ha vist fins ara es multiplicarà per mil. Cal, doncs, tenir les coses molt clares i fer honor, d’una vegada, als compromisos adquirits per la majoria parlamentària. Perquè estem guanyant i ells ho saben.

A aquestes alçades de la pel·lícula, malauradament, no confio que el president Torrent s’arrisqui a desobeir la darrera (?) andanada del Constitucional.

També dubto que ERC sigui capaç d’apostar per Puigdemont fins les ultimes conseqüències.

Però, a veure, els partits polítics no s’adonen que, després de l’error de no proclamar la República el 3 d’octubre, mai no havíem tingut una oportunitat com la d’aquests darrers dies per guanyar el combat?

Cifuentes, la sentència de la Manada, la imputació de Gallardón, el judici dels nois d’Alsatsu, les sentències que poden anar caient les properes setmanes sobre la corrupció sistèmica del PP, el nou ridícul d’intentar condecorar uns policies alemanys per la detenció de Puigdemont que ha fet que els alemanys es posin, novament, les mans al cap… Espanya en estat de putrefacció pura, a la vista de totes les potències mundials. I el primer ministre turc, en visita oficial a Espanya, lloant les actuacions del gobierno. Si no aprofitem el moment, senyors polítics, novament tornarem a perdre el tren que està esperant que hi pugem d’una vegada.

I què hem de fer? Doncs deixar-nos de punyetes i fer veure que juguem el seu joc. No volen Puigdemont president? Doncs, nomenem un “president a l’interior” que estigui net com una patena d’imputacions. Si fos de la CUP, millor, al Borbó i a la triple SSS els donaria un infart però no tindríen més remei que signar el decret de nomenament. I els Comuns, que han dit que no votarien ningú del PDeCat, tindrien un problema per votar no, o per abstenir-se.

Perquè parlo d’algú de la CUP? Perquè és segur que ells no trairan Puigdemont, el president legítim. I perquè comencaran a posar en marxa els decrets que ja estaven preparats l’1 d’octubre, com ens descobreix en Vicent Partal en el seu llibre. No puc pensar el mateix – i em sap molt de greu- de sectors del PDeCat ni de sectors d’ERC. Un president efectiu, com diuen els espanyols i els unionistes… que es posi a disposició del president legítim a l’exili per deixar el seu càrrec quan sigui possible i, mentrestant, posar en marxa d’una vegada el procés constituent, l’assemblea d’electes i el govern legítim de la República a Bèlgica, Berlin, o on sigui. Pràcticament tota la gent del meu entorn –molts d’ells votants o exvotans de convergència i esquerra- em diuen que això és el que ells farien. El problema és si PdeCat, Junts pel Sí i ERC serien capaços de deixar de mirar-se el melic i acceptar la jugada. I el problema seria si la CUP acceptaria investir algú que no fos Puigdemont, encara que fos del seu propi partit. Que no saben, tots plegats,  que la miopia es pot operar amb un senzill raig làser?

Estem guanyant, i ells ho saben. Cal, doncs, mantenir l’avantatge que tenim sobre ells en aquest moment.  Deixem el problema del canvi de la llei de presidència per més endavant, queden pocs dies. I no caiguem en el parany de pensar que ells no volen eleccions. I tant que les volen! Algú dubte que convocarien eleccions i declararien il·legals totes les candidatures independentistes? No només la llei de partits continua vigent. És que faran el que vulguin, com fa sis mesos que fan. I què farem, llavors? Pujar a la roda de l’hàmster i donar voltes davant les instàncies internacionals? I d’aquí a 10 anys ja veurem? Amb presos i exiliats? Amb 700 alcaldes inhabilitats davant les eleccions de l’any que ve?

Però a veure, senyors polítics,  que no veieu la realitat?

Estan desesperats.  Aprofitem-ho.

Perquè no només estem guanyant.

És que ja hem guanyat.

Només cal que ens ho creiem d’una vegada.

P.S.1) Ja em perdonareu pel to d’aquest article, però jo no sóc política, sinó periodista i estic fins els nassos.

P.S.2) Fa un parell de dies, la RAI va avisar de la detenció d’un important carregament d’armes a Itàlia, que tenia com a destinació final Barcelona. Ho dic, perquè aquí ningú no ha dit ni ase ni bèstia. Per si encara queda algú als Mossos que puguin investigar sobre terrorisme.

Font: Perill! Estem guanyant i ells ho saben

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Premsa espanyola: Oda al paper higiènic | Gabriel Laflèche

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gabriel Laflèche

Estimat paper higiènic,

tu que netejes la nostra intimitat de la brutícia més bruta ... Tu que ens estalvies de mullar els dits en els residus més repugnants de la nostra fisiologia ... Tu, paper, company dels nostres patiments i alegries ... Tu, paper, que assisteix a les nostres reflexions i el nostre somni ...  Tu, paper ... Jo agraeixo i saludo la teva incansable dedicació .

Em fa vergonya que tants papers tractin de prendre el teu lloc. Em sembla inacceptable que tants diaris espanyols intentin reemplaçar-te al bany. La seva presència al teu lloc és un insult als teus bons oficis. Però no et preocupis, no et substituiran!

Poden publicar els insults de tots els Gerard Bellalta o Carlos López Martín, Federico Jiménez Losantos, Francisco Javier Pérez Trigueros, Eduardo Inda, Susanna Griso, Paco Marhuenda, Eduardo Rojo... que mai no et substituiran. Per una senzilla raó: el fet que el culte a la rudesa, la indecència i la brutícia intel·lectual dels mitjans impresos i les figures públiques a Espanya, en general, és molt menor que l'excrement aquell que tu esborres tant suaument del final de l'esquena. La pregunta és: quin és el perfil de qui ho llegeix i li dóna crèdit?

No! No has de sentir-te pas ofès per aquests draps de cuina! Formen part del pintoresc complex cultural dels carpetobetònics. Un brou nauseabund que es cou amb actituds com la d'un president capaç de mentir i on els ministres  es permeten de dir-li a un reporter, treballant sota els flashos, "Vete a la mierda coño". Un brou de mentides del ministre d'Afers Exteriors, el ministre de l'Interior, el ministre de Justícia, la policia estatal, els jutges de la Cort Suprema o el Tribunal Constitucional. Ja ho veus, no és res personal: són les seves idees que són brutes. I encara pitjor; reclamen tota aquest ignomínia com a part de la seva cultura, de les seves tradicions ... Contràriament al coneixement i a la convivència de la vida britànica. No és d'estranyar l'enveja espanyola del Regne Unit! No és d'estranyar que els catalans no s'identifiquin amb aquesta baixesa i sigui per això que volen separar-se d'aquest país. 

Benvolgut paper higiènic, estimat company, et dono les gràcies per mantenir-te digne i no caure tan baix com els que volen ocupar el teu lloc. I perquè et sentis menys sol, la propera vegada parlaré sobre els mitjans audiovisuals ...

Font: La presse espagnole: Une ode au papier de toilette - Blog de Gabriel Laflèche

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Vídeo | Empar Moliner

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

A una política aquesta mena de trastorn, la cleptomania, se li perdona menys que a una actriu

Empar Moliner

El vídeo fa gràcia, perquè és algú robant un producte superflu. No roba menjar, roba cremes per a la cara. Són cremes (ens en diuen la marca i tot) de vint euros cadascuna. En roba dues. És cleptòmana. No necessita robar cremes. No necessita robar cremes de vint euros. No és una actriu, com la Winona Ryder, que també va ser enxampada robant. És una política. A una política aquesta mena de trastorn, la cleptomania, se li perdona menys que a una actriu. Però sobretot no se li perdona perquè remata l’altra mentida: es va inventar un màster. Ho sabien a casa seva o no? Han vist el vídeo avui o els ho havia dit?

La qüestió és que hi ha algú que va guardar les imatges de la càmera de seguretat de l’Eroski durant set anys. Va guardar-les per quan calgués i ara ha calgut. Tot controlat. Aquest algú té altres coses guardades d’altres persones que traurà en cas de necessitat. Té un vídeo de tal cantant, de tal actor, de tal rival o de tal enemic. El cantant, l’actor, el rival, l’enemic, saben que ho té. Són vídeos sexuals, són documents de societats econòmiques, són vídeos de delictes, d’infidelitats... Són secrets que els poden destruir la reputació. A canvi de no veure publicats els vídeos o els documents, les persones en qüestió diuen el que toca. O callen si toca callar. Ajuden. Esclar que algú altre també té un vídeo d’ell, del que guardava el vídeo de la política robant. I ell sap que algú altre té un vídeo d’ell. Per això, ara ell ha hagut de treure aquest vídeo de la política robant, perquè li han dit que ho faci. Tocava fer-ho. Per això l’han guardat nou anys. Si no ho feia, algú hauria pogut treure el vídeo d’ell. I sap que l’algú hauria pogut treure el vídeo d’ell perquè l’algú també té secrets i també sap que hi ha un altre altre algú que té un vídeo d’ell. I l’altre algú també està lligat de peus i mans perquè també sap que també hi ha un vídeo d’ell.

Font: El vídeo (Empar Moliner)

 Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La crisi catalana pot deixar molt tocada la UE

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pere
Grau

Barcelona, 1930, estudis de Professorat Mercantil, en art i literatura autodidacta intensiu. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF. 1955, Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de la revista Llengua Nacional.

Si es deixa fermentar aquesta crisi europea, ens pot sorprendre una catàstrofe per a la UE, i no sols moral. I això no pot desitjar-ho ningú.

[Article en alemany al web de l’autor]

Les catàstrofes són esdeveniments molt peculiars. Algunes són anunciades a crits, però no es produeixen. D’altres, que haurien de ser de fàcil predicció, bullen en la fondària -ignorades voluntàriament per molts- i sorgeixen de cop amb resultats imprevisibles. Mirem-nos-en dos exemples de l'Espanya actual.

Primer la que no ha passat. Al prestigiós portal de notícies català Vilaweb, el periodista Jordi Goula ha publicat un article acuradament investigat, amb el títol “La catàstrofe catalana que mai no va existir”. Fem memòria: de molts cantons (i no sols des de l'espanyol) es va donar l'alarma que la crisi política a Catalunya arruïnaria l'economia del país i perjudicaria greument l'espanyola. La pretesa fugida massiva d'empreses de Catalunya que va ser (tant pel que fa al nombre d'empreses com a les conseqüències) molt inflada, es prenia com a prova per l’amenaçadora catàstrofe. L'independentisme va ser calumniat com una força que per una utopia boja portaria un país pròsper a l'abisme i els seus polítics com a aventurers irresponsables.

I ara ve José Luis Escrivá, president de l'AIReF (que s'encarrega de vigilar el comportament financer de les autonomies; en aquest camp, una mica comparable amb el Tribunal Federal de Comptes alemany), es presenta davant de la comissió de pressupostos del Parlament espanyol i ha de confessar que tots els pronòstics eren falsos i que la repercussió de la crisi catalana en l'economia espanyola és pràcticament igual a zero. Els mateixos pronòstics equivocats els havien fet altres institucions, per exemple l'agència de rating Fitch, l'FMI i alguns bancs espanyols. I què passa a Catalunya? Com a Alemanya i a altres països, també hi ha a Catalunya enquestes entre les empreses sobre les perspectives que veuen (positives o negatives) per al seu futur. I -oh, gran sorpresa- una majoria clara jutja les seves perspectives com a molt positives. De què ve això? Les empreses catalanes tenen una llarga i lamentable experiència: han hagut d'aprendre a tirar endavant malgrat els obstacles (no sempre burocràtics) que els posava la política espanyola (amb el lema "no es pot permetre que Catalunya esdevingui massa forta"). I ara no ha passat altra cosa. L'exportació ha crescut sensiblement, les inversions estrangeres (que no es fan per política sinó per pragmatisme) no s'han estroncat, l'anunci cridaner d'un estancament econòmic en els anys propers no s'ha produït i el creixement econòmic de Catalunya segueix en un marge entre el 2 i el 3 %.

Fins i tot el turisme, que segons moltes notícies semblava molt perjudicat, sembla tenir bones possibilitats de refer-se. Si no no s'entendria que les empreses d’hostaleria més optimistes siguin precisament les de Barcelona i de la costa al sud de la capital catalana.

Naturalment això és una instantània actual. Les perspectives poden empitjorar si  l'administració forçosa espanyola a Catalunya, amb les seves fatals conseqüències, encara durés gaire. En aquest moment, però, els errors i les mentides són refutades per la realitat.

L'exemple contrari, és a dir, el d'una catàstrofe vinguda de cop, ens el donen aquests dies la política i la justícia espanyoles. Al meu article anterior “Mentides i enganys sense fi” ja vaig parlar de la controvèrsia entre el Tribunal Suprem i el ministeri de finances espanyols. Ara fins i tot el diari “El País” (abans, liberal, ara posat a to en direcció ultranacionalista) remuga contra el ministre de finances. El diari opina que en aquest moment que el jutge Llarena ha de lluitar per la seva credibilitat, molt lesionada a l'estranger, desacreditar-lo és “irresponsable”. Un ministre diu la veritat (diguem: excepcionalment...) i per això se'l renya.

Aquest desgavell és una veritable catàstrofe per a l’estratègia espanyola contra l'independentisme català, basada en mentides i tergiversacions. Per a la seva acusació de malversació contra diversos polítics catalans, Llarena es basa en un informe de la guardià civil espanyola que, sense cap prova utilitzable, és un conjunt de suposicions, rumors i “potsers”. Un informe que jutges alemanys considerarien risible.

I ara els immoderats manaires espanyols es troben que l'han feta bona. El partit Ciudadanos (a Alemanya falsament etiquetat com a liberal) es presenta com a més dur i més nacionalista que el PP de Mariano Rajoy, al qual ja ha sobrepassat a les enquestes. Però el PP es defensarà amb ungles i dents per no perdre els seus càrrecs i prebendes. Així doncs, hi haurà una competició sobre qui “defensa la pàtria” millor i qui és més dur amb els insubmisos catalans. En conjunt, les pitjors perspectives per al diàleg entre Madrid i Barcelona que recomana l'estranger.

Per a aquest diàleg, però, ja s'ha fet tard. Els europeus haurien hagut de reaccionar molt abans (vuit o deu anys abans) per fer-lo possible. Ara (agradi o no) només queda una solució raonable del conflicte: un referèndum net, supervisat per Europa, amb la garantia que els resultats seran respectats per tothom (i no ho oblidem: per a un referèndum així, al Parlament català hi ha una majoria d'un 80 %).

Si no, si es deixa fermentar aquesta crisi europea, ens pot sorprendre una catàstrofe per a la UE, i no sols moral. I això no pot desitjar-ho ningú.

Font: El Matí Digital - Sobre catàstrofes que no han passat i les que passen

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

ESTÀ PASSANT | Bernat Deltell

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Bernat Deltell

Resistir és guanyar. Aquesta ha estat l’estratègia de M. Rajoy durant dècades i que ara els independentistes apliquen disciplinadament, tot i que amb alguna sonora errada (i que ja vaig comentar en un fil del passat tres d’abril). Però tot i amb això, s’està aguantant bé el tipus. I això vol dir un desgast extraordinari per al govern del Partit Popular. Feia uns mesos que la premsa internacional (i sobretot la britànica) anunciava que el 155 es giraria contra M. Rajoy. I així ha estat.

El Partit Popular es troba en un moment de màxima debilitat. Ha perdut l’hegemonia de la dreta (C’s és un dur competidor), ha perdut el suport de la premsa de l’Íbex35 i dels grans empresaris, perd a totes les enquestes, perd el relat contra l’independentisme, perd entre els jubilats per primera vegada, no sap ubicar-se en les manifestacions feministes, la sentència del cas Gürtel (1999-2005) és a punt, tots els successors van caient un darrere l’altre (Soraya el 21-12 i ara Cristina Cifuentes amb els seus màsters) i, sobretot, està perdent el control de la justícia.

I aquesta és la clau. Tot es comença a complicar encara més el 21 de març quan la Fiscalia demana la llibertat amb 100.000€ de fiança per a l’exconseller Joaquim Forn. El ministeri públic al·lega “raons humanitàries” per “l’aparició de la tuberculina” i, també, per l’absència de “reiteració delictiva” per poder sortir de la presó. Doncs bé, el magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, s’hi oposa i manté Forn engarjolat. Es disparen les alarmes.Què ens indica la decisió de Pablo Llarena? Que el Partit Popular ja no controla alguns estaments judicials. I sí, ho he dit bé: el Partit Popular ja no controla les palanques de poder de part de la justícia. No ens fem trampes al solitari; la justícia, a Espanya, sempre ha estat controlada pels dos grans partits que han dominat la política estatal aquests darrers 40 anys. I tothom ho sap. Clar que sempre podem recordar aquell diàleg de la pel·lícula Casablanca:

Renault: Dígame, Rick, ¿qué le ha traído a Casablanca?

Rick: Vine a Casablanca a tomar las aguas

Renault: Pero… ¡si Casablanca es un desierto!

Rick: Al parecer me informaron mal

L’excarceració de l’exconseller Joaquim Forn hauria servit per “desescalar” el conflicte (el que demana Alemanya des de fa temps) i hauria comportat una petita obertura, una escletxa. Després de l’excarceració de Forn entrava en joc la segona fase, la de la presidència de Jordi Turull, no ben vista pel govern del Partit Popular però sí com a mínim acceptada. Amb Forn lliure i Turull a la presidència s’hauria pogut començar a parlar de manera discreta. Però Pablo Llarena ho engega tot a rodar. No deixa en llibertat Joaquim Forn i a sobre deté de nou els diputats Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell. I Marta Rovira s’afegeix a la ja llarga llista d’exiliats. El descrèdit en el qual cau l’Estat Espanyol és de primera divisió. Es pot estar a favor o en contra de la independència, es pot estar a favor o en contra de com s’han pres certes decisions, però avui, abril de 2018, no hi ha cap estat membre de la UE que tingui polítics empresonats per les seves idees i polítics exiliats per defensar aquestes idees. Espanya en caiguda lliure. El govern de M. Rajoy sap que està pagant un preu altíssim que allunya Espanya dels grans consensos internacionals i dels centres de poder europeus (el cas de la fallida candidatura de Francisco Pérez de los Cobos al Tribunal Europeu de Drets Humans n’és un clar exemple).

Quina és l’explicació del per què Pablo Llarena actua d’aquesta manera? Molt fàcil: darrera Llarena hi ha un senyor que es diu José Maria Aznar que en aquests moments està assegut en una butaca acaronant un gat veient com M. Rajoy cau en picat. Aznar, l’home que també dóna suport a Albert Rivera, l’home de rostre hieràtic que ja avisa que “no queda lugar para suponer buena fe en las apelaciones al diálogo, ni es posible hablar de diálogo con los que han protagonizado la rebelión”. L’home, en definitiva, que té gairebé tots els seus exministres amb problemes greus amb la justícia. Sí, aquesta dada és fonamental també per entendre què està passant: 12 dels 14 ministres que van formar un dels últims governs de José María Aznar (juliol de 2002) estan imputats, empresonats o implicats en greus assumptes judicials. A més, la majoria podrien haver cobrat sobresous de la caixa B que controlava l’extresorer del partit, Luis Bárcenas, De moment, ningú ha parlat, i ningú ho farà mentre Aznar tingui el control de part de la justícia. I entre aquesta “part de la justícia” hi ha un tal Pablo Llarena que ha fet alguna conferència per a la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) que dirigeix José María Aznar i que té, entre el seus òrgans de govern, a Cayetana Álvarez de Toledo, Ángel Acebes, Josep Piqué, Javier Zarzalejos… Vaja, tots els que donen suport a Ciudadanos, oi?

Però vet aquí que el dijous 5 d’abril passa una cosa que sacseja els fonaments de l’Estat. Sí, el dijous 5 d’abril la justícia alemanya deixa Carles Puigdemont en llibertat i descarta la rebel·lió. M. Rajoy no tindrà la foto que busca, la de Puigdemont detingut, per poder aturar Ciudadanos. Però Llarena tampoc la tindrà, la foto, i a sobre, el seu prestigi i el de la justícia espanyola (sobretot a nivell internacional) s’enfonsa.

I mentre tot això passa, els del PNB no aproven els pressupostos però no presenten una esmena a la totalitat i, per tant, guanya dos mesos de temps. Al cap d’unes hores de la decisió del PNB el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro diu que el govern català no es va gastar ni un euro per al referèndum de l’1O. I no només ho diu una vegada, sinó vàries. I també ho afirma tot el seu equip. I Alemanya s’ho apunta. I ETA anuncia que ho deixa, justament ara. I per què? Doncs per no entorpir el pacte del 8 de febrer. Quin pacte? Aquest: PNB, Bildu i Podem pacten la proposta d’incloure el dret a decidir en un nou Estatut basc. Els penebistes plantegen un concert polític amb vista a una relació bilateral amb l’Estat de naturalesa confederal. Ep! Aquesta no era la solució que proposava Alemanya? Recordem que un think tank que assessora el govern alemany, l’Stiftung Wissenchaft und Politik (SWP), va demanar fa uns dies a Angela Merkel que “enviï senyals de distensió” i proposa el govern basc com a mediador. Com és que ningú n’ha dit pràcticament res, d’això? Ai, aquests periodistes que no estan al cas…

Sí, l’SWP avisa que Alemanya s’ha convertit en “protagonista de la crisi catalana” i que l’actuació política del govern alemany hauria de ser “pressionar a favor d’una solució negociada entre Barcelona i Madrid” amb el govern basc com a mediador. I el PNB ja està fent els deures…

Acabo: hi ha guerra interna i cruenta a la dreta espanyola, i entre govern i estat. I veurem a qui esquitxa la sentència Gürtel (M. Rajoy: “Yo lo siento mucho, pero las cosas son como son y no como a uno le gustaría que fueran”). I Felipe VI portant corbates amb els colors del Sevilla i, per tant, donant Catalunya per perduda (i Euskadi, i Navarra, i ara els seguidors bètics). I el conflicte que s’internacionalitza cada vegada més. I els independentistes que fan el que han de fer, que és callar, mirar-s’ho tot des de la distància i intentar rentar la roba bruta a casa.

La transició està acabant. I aquest 2018 veurem coses increïbles…

Bernat Deltell. Publicat el dimarts 24 d’abril de 2018.

PD1. Sí, ja ho sé que sóc molt pesat, però la Seat ha dit que no marxarà de Catalunya (la banana daurada) sigui quin sigui el seu futur polític. És així, oi?

PD2. Avui, 24 d’abril de 2018, ERC i el PDECat han evitat les crítiques al PNB per permetre la tramitació dels pressupostos.

Font: Està passant! | | Bernat Deltell

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Free Montoro | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Una de les grans escenes d'aquest moviment és veure el jutge Llarena plantant cara al ministre Montoro. I demanant-li que demostri amb papers oficials que el referèndum de l'1-O no es va pagar amb diners públics.»

Andreu Barnils

A les Espanyes tenim Saturn menjant-se els fills, en un espectacle que se’ns presenta de mil formes i colors. Davant nostre tenim el jutge Llarena lluitant contra el ministre Montoro. La presidenta de Madrid, Cristina Cifuentes, portant als tribunals la gestió de l’ex-presidenta Esperanza Aguirre. O la reina Letizia i la reina Sofia barallant-se en públic. Perquè de la mateixa manera que el discurs del rei Felipe VI va envalentir els partidaris de l’a por ellos (que ja hi eren, però que es van sentir molt més legitimitats), ara ha estat l’incident de la seva mare, la reina Sofia, allò que ha envalentit els partidaris de l’a por los nuestros! Si Felipe VI va marcar el tret de sortida de l’estat que devora el enemics, la reina mare ha donat el tret de sortida de l’estat que es devora a si mateix. A por los nuestros!

Una de les grans escenes d’aquest moviment és veure el jutge Llarena plantant cara al ministre Montoro. I demanant-li que demostri amb papers oficials que el referèndum de l’1-O no es va pagar amb diners públics. Ai, ai. I filtrant a la premsa que pensa a dur-lo als tribunals per acarar-lo amb la Guàrdia Civil. Montoro contra la Guàrdia Civil. I que tancats allà dins es vegi qui diu la veritat i qui no. Realment, un hom es demana quin serà el pas següent del jutge Llarena. Atacar més ministres del govern espanyol? El president Rajoy i tot? Perquè jo ja en veig la meitat cridant Free Montoro, per si de cas, i l’altra meitat que no, per la mateixa raó. Però és clar que un cop les reines es barallen en públic, això ja no té aturador: la resta també ho pot fer.

Saturn devorant el seu fill, pintat per Goya, o Rubens, es fonamenta en un mite grec que ens arriba a través dels romans. El déu Saturn (el déu Cronos grec) va destronar el seu pare. I sabia de bona font que els seus fills també intentarien de fer-ho. Destronar-lo. Per això va devorar tots els seus fills just acabats de néixer. Però la mare Ops va aconseguir d’escamotejar Júpiter, el tercer fill (pels grecs era el sisè i es deia Zeus) i salvar-lo. I, efectivament, aquest fill va destronar Saturn. Llegeixo que s’han ofert interpretacions diverses del significat del mite: ‘el conflicte entre la joventut i la vellesa, el temps com a devorador de totes les coses, la ira de Déu i una al·legoria de la situació a Espanya, on la pàtria consumeix els seus propis fills en guerres i revolucions. També hi ha hagut explicacions arrelades en les relacions de Goya amb el seu fill Xavier, l’únic dels sis que va tenir (sis fills, com en el cas grec) que va arribar a l’edat adulta’.

Jo sempre més miraré el quadre i hi veuré Llarena menjant-se Montoro. Perquè mentre l’estat es devora, l’hem de saber contemplar, també. Al final, els autogols també pugen el marcador. I compten. S’ha de saber veure llum als carrerons sense sortida en què es fica tot sol el rival. I hem de voler resseguir els punts febles d’un sistema que necessita matar els fills per a poder avançar. I deixar-ne constància.

Free Montoro | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Espanya: l'obscur objecte de la propaganda o l'aplicació dels principis de Goebbels.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els 11 Principis de la propaganda de Goebbels

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.

Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.

Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.

Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.

Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.

Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.

La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.

7.- Principi de renovació.

S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.

Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.

9.- Principi de l’acallament.

Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.

Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.

Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La catàstrofe catalana que mai no va existir

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Institucions estatals i estrangeres reconeixen ara errors de previsió i diuen que l’impacte del 'procés' en l'economia de l'estat espanyol ha estat gairebé nul

Jordi Goula

Sant tornem-hi, que no ha estat res. Aquesta vegada han intentat fer petar els trons des d’aquí, des de la gran patronal catalana. El president del Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, en una entrevista publicada en El Mundo, assegurava dimarts que Catalunya ‘es dirigeix cap a un llarg període en espera, sense creixement econòmic durant deu anys o més, si seguim així’. Evidentment, es referia al ‘procés’. Déu meu! Deu anys més de crisi? Toquem ferro! Tanmateix, he de confessar que ‒llegint això‒ em va agafar fins i tot el dubte sobre en quin moment li podien haver fet l’entrevista.

Però les coses van com van. El mateix dia es va publicar que el president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), José Luis Escrivá, havia afirmat quan va comparèixer a la Comissió de Pressupostos del Congrés que ‘les darreres previsions de l’AIReF apunten a un avenç de l’activitat a Catalunya del 0,72% en el primer trimestre’. Ah! I com han anat fent la CE, el Banc d’Espanya, l’Agència Fitch, el BBVA, Caixabank, i després el mateix FMI, també va acceptar que s’havia equivocat amb la magnitud de la influència negativa prevista de la crisi política catalana en l’evolució de l’economia espanyola, que ‒segons que va dir‒ havia estat, finalment, gairebé nul·la. Parlant clar, hi va haver una equivocació en massa i ara la rectificació no ha estat tan gran, però sí important. Per cert, volem recordar que a VilaWeb, i ja al mes d’octubre, vam denunciar les previsions que es feien i les vam considerar molt improbables o tendencioses.

Però vet aquí que no deixa de ser curiós com en una mateixa setmana es poden dir coses tan diferents sobre un mateix afer. Ara bé, si la discordança, quan –com ara‒ resta en un àmbit cada cop més reduït, té menys credibilitat i costa més d’entendre per què encara existeix. Mireu, anem veient que l’economia catalana creix gairebé al 3% anual, lluny de l’estat de ‘espera’ ‒que, per cert, ja hauria d’haver començat‒ al qual es referia el president del Foment… La cosa és que després d’haver sofert en pocs mesos tempestes mediàtiques sobre el futur terrorífic que ens esperava, que va començar amb l’anomenada fugida d’empreses i que va prosseguir amb el suposat enfonsament del consum o la sobtada por dels inversor i la deserció massiva dels turistes… gairebé ja estem curats d’espants i de més coses perquè hem comprovat que les xifres diuen tot el contrari d’allò que passa.

És clar que podem pensar ‒com tantes vegades s’ha dit‒ que una cosa són les macromagnituds i una altra és la realitat de les empreses, però ara no és el cas, perquè precisament el dimecres passat, la Cambra de Comerç i l’Idescat feien pública l’Enquesta de Clima empresarial, que correspon a les expectatives sobre l’estat del negoci de les empreses de Catalunya per al segon trimestre del 2018. Precisament registra un saldo positiu de 18,6 punts, dada que suposa un augment de 6,9 respecte de les del trimestre anterior. Ras i curt: el nombre d’empresaris optimistes és cada vegada més gran i el dels pessimistes, cada vegada més petit.

‘Sí, però això ho calculen i ho diuen ells mateixos, a Catalunya’, pot dir algun malpensat de vés a saber on. Doncs, sí, ho fem aquí, i hi afegeixo que la fiabilitat professional de les dues institucions és total. Però és que, a més, resulta que un dia abans, l’INE –sí, sí, el de Madrid, eh?‒ publicava l’índex de confiança empresarial harmonitzat, que en el cas de Catalunya augmentava un 1,9% el segon trimestre del 2018 respecte del trimestre anterior, un increment, per cert, superior al del conjunt de l’estat espanyol (0,4%). I, a més, resultava que Catalunya apareixia com la segona comunitat –després de les Illes Balears‒ en la qual el saldo entre respostes positives i negatives era més favorable. Què, menys dubtes ara?

Però deixeu-me que segueixi amb l’Enquesta de Clima Empresarial, perquè conté dades que em semblen importants. Per exemple, en tots els grans sectors d’activitat, les perspectives del segon trimestre milloren la realitat del primer, que ja ha estat positiva. També ho és que el 28% dels empresaris industrials vegin un panorama millor, mentre que només un 8% el pintin més negre. I que el 28% dels comerciants siguin més optimistes contra un 9% que no ho és.

Tanmateix, vull destacar el fet que totes les branques industrials i del comerç comparteixin l’optimisme amb diferents intensitats ‒això sí‒ cosa que configura una situació que no és gaire habitual. Tampoc no ho és que hi hagi una pràctica unanimitat, si ens fixem en les opinions segons la grandària de les empreses, encara que les grans són una mica més optimistes. Hem de pensar que fins ara ha costat aixecar el cap a les més petites ‒les de menys de deu treballadors‒.

I he deixat l’hostaleria per al final, perquè pel seu pes i la quantitat de coses de tots colors que se n’han arribat a dir, mereix un comentari a banda. Una de les coses que fa molt bé l’enquesta és distribuir les respostes per zones turístiques. Sabeu on es respira més optimisme de cara al segon trimestre? Doncs a la Costa Daurada i a Barcelona ciutat! Crec aquest darrer cas és molt important, perquè ha estat un dels punts més discutits en aquests mesos. Un 32% dels enquestats de la capital catalana són més optimistes i només un 8% més pessimistes.

Bé, amb tot aquest reguitzell de notícies positives, que ningú pensi que dic que vivim en el millor dels mons, ni que es pot funcionar bé sense govern, ni molt menys que el 155 hi ajudi. Ans el contrari. Necessitem una autoritat al capdavant de la nau que ajudi a refer tot el que va malmetent el 155. Senzillament vull dir que l’economia catalana segueix una dinàmica positiva pròpia –que no ha deixat de seguir en els darrers mesos‒ malgrat el feix d’entrebancs de tota mena que li han posat en el camí. I això diu molt del tarannà dels catalans.

Font: La catàstrofe catalana que mai no va existir | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La ultradreta alimenta comandos anti-CDR

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

•  La xarxa dels denominats Grups de Defensa i Resistència (GDR) consta d'una desena d'entitats amb una vintena de persones cadascun
•  La gestualitat neofeixista i d'extrema dreta d'alguns dels seus components ja s'ha fet evident en alguns actes

Aïda Morales

Una marxa ultra. Montjuïc 2016 | José M. Gutiérrez

"Som conscients que a Catalunya tenim un problema greu". Així ho indiquen els Grups de Defensa i Resistència (GDR) al manifest fundacional fet públic a principis d'abril, en el qual anuncien el seu naixement en contraposició als Comitès de Defensa de la República (CDR). Des de llavors, aquests comandos s'han deixat veure en diferents zones del país, on han protagonitzat actes de "neteja" de simbologia independentista.

El seu principal objectiu, diuen, és el de treure "simbologia política" per "tornar a la convivència" i "acabar amb els que pretenen la fractura social". Al seu darrere, però, hi ha la ultradreta. Com a GDR es desmarquen de la Coordinadora per Tabarnia, que només contempla una part del territori, i amaguen possibles relacions amb grups feixistes o de defensa del nazisme, malgrat que la presència dels seus militants en alguns d'ells permet teixir-hi estretes vinculacions.

Els grups que s'integren dins dels GDR són autònoms en si mateixos i, a diferència dels CDR, no tenen una coordinació conjunta estable a nivell nacional, més enllà de diverses reunions que s'han realitzat en les últimes setmanes. Es tracta, doncs, de grupuscles espanyolistes, en alguns casos banyats en l'extrema dreta, que s'organitzen per dur a terme accions concretes, com ara la retirada d'estelades i llaços grocs que hi va haver a Berga fa pocs dies -i que la CUP va denunciar-, l'intent de despenjar una pancarta dels presos a Castellbell i el Vilar, o el darrer acte al municipi d'Avià, en què els Mossos han identificat 21 persones que arrencaven símbols independentistes.

Mapa de GDR a Catalunya Foto: GDR

Segadors del Maresme, Resistència Castellbell i el Vilar, Brigada 155, Resistència Pont de Vilomara, La Resposta de Terrassa, 1.000 patriotas, Groc Enlloc, Democracia y Unidad Española (DUE) o Libera Girona i Libera la Selva són els col·lectius que s'han organitzat en aquests grups. Alguns ja existien, mentre que altres s'han creat expressament durant les últimes setmanes. Al seu darrere es troben, també, determinats militants espanyolistes identificats per la policia per protagonitzar actes anticatalanistes o acumular condemnes de caire xenòfob.

Cares conegudes de la ultradreta
Héctor Cocera, per exemple, és membre de Resistència Pont de Vilomara i ara dels GDR. Ell va ser un dels identificats per intentar desmuntar una estelada gegant a la carretera de Castellnou de Bages. Però més enllà d'això, va ser un dels condemnats per participar en el linxament d'un marroquí a Sant Vicenç de Castellet el 2002. En aquell cas, i malgrat que es van condemnar quatre persones més per delictes d'homicidi en grau de temptativa, a Cocera només se li va poder provar un delicte d'amenaces, pel qual se'l va condemnar a set mesos de presó.

Concentració espanyolista del passat 12 de novembre a Manresa Foto: Pere Fontanals

Un altre membre dels GDR és l'home que la policia belga va identificar -vestit com a guàrdia civil- a la Casa de la República, la residència de Carles Puigdemont a Waterloo abans de ser detingut a Alemanya. Es tracta de Jaime Vizern, membre de la DUE del Bages i resident a Sant Salvador de Guardiola. Vizern està molt relacionat amb els ultres detinguts per l'atac racista al centre de menors l'Estrep, el setembre del 2015, tot i que personalment no hi va participar. 

Preparados para capturar al profugo y escurridizo Puigdemont, D.U.E esta al acecho !!
@bcnviafora @Bcnisnotcat_ @DUE_17 @JaumeVivesVives @SaveSpain1 @GuajeSalvaje @grocenlloc @lasvocesdelpue @DolcaCatalunya @A3Noticias @laSextaTV @Spara2nunkat @CatalunayEspana pic.twitter.com/D8GM7D5H6k

— D.U.E. (@DUE_17) 20 de març de 2018

De fet, Vizern es considera un dels impulsors d'aquest moviment que, malgrat les connotacions i vinculacions, es defineix com un grup de "gent pacífica" molt acostumada a "rebre pressions" i suportar "insults". Una definició que també ha explicat als mitjans de comunicació Juan Ribas, portaveu del GDR, que ha fomentat la creació de Groc Enlloc, i ha ajudat a la consolidació d'altres grupuscles, com ara Libera Girona, Libera la Selva o Brigada 155. De moment, la xarxa dels Grups de Defensa i Resistència consta d'una desena d'entitats, i cadascun compta amb una vintena de persones.

Les actituds ultres que s'amaguen en la moderació
La ideologia dels membres dels GDR varia en funció de la ideologia de cada grup al territori. Alguns són més moderats, mentre que altres festegen amb l'extremisme. La gestualitat neofeixista i d'extrema dreta d'alguns dels seus components ja s'ha fet evident en determinats actes. A la manifestació que es va fer a Manresa el mes de febrer sota la convocatòria de Democracia y Unidad Española, per exemple, una de les activistes portava les ungles pintades amb la Creu de Ferro i el símbol de les SS alemanyes. 

En una concentració espanyolista d'aquesta mateixa organització el mes de gener, per altra banda, l'entitat del Bages va convidar Albert Bruguera, delegat a Catalunya de la formació neofeixista Democracia Nacional. En diverses ocasions, Bruguera ha penjat fotografies i cites de Primo de Rivera, així com fotografies seves fent la salutació nazi entre banderes espanyoles preconstitucionals, o encapçalant manifestacions racistes. 

Discurs de la pau, però a la contra
El discurs que mantenen els portaveus dels GDR és, segons diuen, per la "pau", malgrat que construeixen en un relat a la contra de l'independentisme. Depenent del grupuscle, han tirat endavant estratègies de provocació envers els membres dels CDR per intentar que responguin. Aquesta actitud ha estat denunciada per associacions independentistes.
L'actitud dels Grups de Defensa i Resistència, doncs, és variables i no hi ha directrius conjuntes i unificades, més enllà d'actuar en resposta als actes impulsats pels CDR i l'independentisme en general.

Ara, però, ja s'ha començat a demanar la implicació de la gent en aquests grupuscles. "Uneixi's als GDR", citen diverses pàgines web ultra espanyolistes que parlen de la voluntat dels CDR de "batasunitzar" Catalunya. Una crida que s'eixampla, també, a les xarxes socials, en un clam conjunt que es manté ferm amb un objectiu: parar els peus als partidaris de la República.

Font: La ultradreta alimenta comandos anti-CDR | NacióDigital

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial