Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«La repressió ofega alhora l'estat en la pròpia bilis. Resistir-la, denunciar-la per tots els mitjans i col·lapsar-la és, doncs, el mètode més ràpid i sensat de retornar a la normalitat política»
Aquest cap de setmana la tesi del
‘realisme’ ha esclatat amb tota l’esplendor gràcies a un seguit d’entrevistes i
articles editorials centrats a lloar allò que s’interpreta com un tomb
estratègic d’Esquerra Republicana. Segons quins elogis crec que haurien fins i
tot d’inquietar ERC, però siga com siga és evident que correspon a aquest partit
de decidir què volen fer durant les setmanes i els mesos vinents. De moment,
sembla que s’apunten –o potser seria més assenyat de dir que es deixen apuntar–
a això del ‘realisme’. Del realisme entès com l’intent de formar un govern
‘efectiu’, del qual no forme part Puigdemont, i de governar l’autonomia durant
els quatre anys vinents, en cerca d’una ampliació del perímetre republicà que no
hauria d’implicar, però, cap acció punible en favor de la implantació de la
república. I això per a evitar cap més actuació repressiva. Si aquesta
descripció no és exacta, estaré encantat de modificar-la, però és la que es
desprèn de les respostes a les entrevistes.
Aquest ‘realisme’, al qual sembla
afegir-se Artur Mas, topa amb un problema bàsic, que és que no és gens realista.
Perquè la repressió de l’estat, que –tant si agrada com si no– és l’eix
determinant de l’etapa política en què estem, ni s’acomodarà ni es modularà pel
fet que els partits polítics independentistes siguen més ‘realistes’ o no ho
siguen tant. Ben al contrari. I n’hem tingut una prova fa poques hores, amb el
nou augment de la pressió, aquesta vegada contra els Comitès de Defensa de la
República. Amb quatre articles hiperadjectivats a la caverna mediàtica i uns
quants euros posats en joc alçant barreres, n’hi ha hagut prou perquè la
fiscalia de l’Audiència espanyola desfermàs amb entusiasme una nova cacera de
bruixes, que ja veurem on durà. Però que on no durà, segur, serà a la
normalització política del país.
Tots sabem, i tots convenim, que les
acusacions contra el govern i la mesa del parlament són completament falses i
mancades de substància. Artificis partidistes disfressats de norma per a
aconseguir efectes polítics. Juristes de tota casta i condició –fins i tot els
juristes espanyols més prestigiosos– han explicat del dret i del revés que el
delicte de rebel·lió és inexistent i inaplicable, i que el comportament del
jutge Llarena és prevaricació de la pitjor espècie. I, això no obstant, ahir el
fiscal de l’Audiència espanyola reincidí i acusà de rebel·lió els CDR. Sense
gens de vergonya ni de mirament. Trenta anys de presó per haver alçat una
barrera d’autopista? Sembla increïble, però aquest és el nivell de deliri
d’aquesta gent i ací és on ens vol dur. Per això cal que siguem conscients que
quan un sistema judicial considera que les proves no tenen importància i que la
proporcionalitat no existeix i, a més, acudeix a l’acte jurídic pensant a
castigar una gent que no considera ciutadans sinó enemics, les garanties que han
de salvaguardar el funcionament d’una democràcia s’esvaeixen. Eixa és la
realitat que vivim. I si hem de ser realistes, si de cas, és per a adonar-nos
que en aquest moment precís tot el moviment independentista és a un colp
d’impressora de la repressió.
D’una repressió, però, que alhora ofega
l’estat en la pròpia bilis. Resistir la repressió, denunciar-la per tots els
mitjans i col·lapsar-la és, doncs, el mètode més ràpid i sensat de retornar a la
normalitat política. Perquè el preu de tot això que fan no és precisament menor
per a ells, ni en el front intern ni en el front extern, i tard o d’hora hauran
d’admetre la derrota de l’estratègia judicial i tornar a la política.
Aquest mig any que ha passat d’ençà del
referèndum ha estat molt dur, però si hi ha una cosa clara i difícil de discutir
és que Mariano Rajoy no ha aconseguit el seu objectiu de sotmetre i fer callar
el Principat. Sinó ben al contrari. Els independentistes vàrem guanyar el primer
d’octubre i el tercer. Vàrem guanyar el vint-i-set d’octubre i el vint-i-u de
desembre. I hem convertit allò que ells volien que fos un afer intern
reprimible, en silenci i a les fosques, en un afer que afecta i preocupa el cor
d’Europa. Hem forçat que països com Bèlgica, Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, el
Regne Unit i Portugal qüestionen el caràcter democràtic de l’estat espanyol. Hem
recuperat el carrer i la iniciativa política. Hem tornat a posar dempeus l’ANC i
hem ampliat el front antirepressiu, trencant de facto el bloc
parlamentari del 155.
I, sincerament, és la suma de tot això,
afegit a la certesa que la bogeria repressiva espanyola no s’aturarà a base
d’acatar-la, que a mi em fa pensar, i crec que ens fa pensar a molts, que no
sembla ni gaire justificat ni, sobretot, gaire realista emmotllar-nos al seu
marc mental, acceptar les seues decisions preventives i acatar les seues
imposicions tramposes precisament ara. És clar que potser només és que
l’adjectiu (‘realista’) no és ben bé l’adequat.
Font: ‘Realista’ potser no és la paraula | VilaWeb https://www.vilaweb.cat/noticies/realista-potser-no-es-la-paraula-editorial-vicent-partal/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada