Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Acceptem allò que sempre havíem dit que era el millor camí, però fem-ho sense perdre de vista què ha passat. Perquè avui no som al setembre ni al juliol del 2017 i qualsevol interlocutor seriós ho ha d'entendre, això»
A mesura que passen les hores, la decisió
de la justícia alemanya d’alliberar el president Puigdemont i negar que hi haja
base per a acusar-lo de rebel·lió pren més importància. Des del punt de vista
jurídic, és evident que ho canvia tot i obre una esperança concreta de solució
per als presos i exiliats, però crec que a hores d’ara poca gent dubta que
canviarà també les perspectives de resolució del conflicte i obrirà un nou
horitzó. Són molt significatives les declaracions de la ministra de Justícia
alemanya, socialdemòcrata, però també l’article d’un dels eurodiputats més
destacats de la CDU que ahir ocupava la meitat de la portada de la Frankfurt
Allgemeine Zeitung, en què demanava una negociació entre Catalunya i Espanya
sota supervisió europea. La peculiar reacció espanyola, insultant les
institucions alemanyes i europees, no ens fa estrany, a nosaltres, però a Europa
no ha passat desapercebuda. Més enllà de les inqualificables declaracions del
radiofonista Jiménez Losantos, el discurs, per exemple, de González Pons
afirmant que Schengen no té sentit si els jutges d’un país no obeeixen
automàticament allò que diuen els seus ha deixat esbalaïts els comentaristes
alemanys.
Tot això que ha passat aquestes darreres
hores dibuixa d’una manera molt clara un canvi de to significatiu en la
percepció de la causa catalana a Alemanya i, per extensió, al cor polític
d’Europa. Per una banda, hi ha un corrent de simpatia popular cap a Catalunya
inexistent fins fa quinze dies. Aquest cap de setmana, cada vegada que el
president Puigdemont ha eixit al carrer –i això ho vaig veure amb els meus ulls
a Berlín–, ha rebut mostres molt expressives de suport de ciutadans anònims que
el felicitaven, s’hi solidaritzaven o s’hi volien fotografiar. I, per una altra
banda, l’establishment polític alemany ha verbalitzat el seu cansament
de l’estratègia espanyola i també de l’actitud de Brussel·les. Dissabte un
periodista alemany em va dir que era ridícul que la Unió Europea es mantingués
atrinxerada en la teoria de l”afer intern’, si parlem d’un president ‘espanyol’
resident a Bèlgica, que és detingut a Alemanya després de fer una ruta que
inclou Finlàndia, Suècia i Dinamarca, que té companys a Suïssa i el Regne Unit
investigats en el mateix cas i que aquesta darrera setmana ha rebut el suport,
entre més, del Parlament de Portugal o de polítics de primera fila d’Eslovènia,
França, Irlanda…
Des del punt de vista català, tot això és
importantíssim, però també és molt delicat, perquè cal començar a pensar què es
pot fer en el nou panorama que s’ha obert tan de pressa. És cert que Puigdemont
ha pres una posició volgudament constructiva i dialogant, molt conscient que
Europa, en aquest moment precís, ho vol i ho necessita. Però també és cert que
abans i després del primer d’octubre l’independentisme va reclamar sempre diàleg
i negociació. De manera que té lògica continuar-ho fent precisament ara, quan la
proposta és assumida a les capitals europees i, sobretot, quan aquestes paraules
no ixen ni eixiran de la boca del govern espanyol. Amb aquesta actitud,
Puigdemont consolida la gran victòria d’aquests darrers mesos, que ha estat
demostrar que la repressió no obtindria el seu propòsit i que calia despullar la
naturalesa tirànica de l’estat espanyol, incompatible amb la democràcia
europea.
Tanmateix, no es pot menystenir que per
aconseguir això va ser imprescindible de fer el referèndum del primer d’octubre
i proclamar la independència el 27. Altrament, encara continuaríem aturats en el
mateix punt que el 2010. La proclamació de la República va inquietar les ments
benpensants d’Europa per la inestabilitat que causava, però la reacció espanyola
els ha inquietat tant o més. I és per aquesta raó que ara volen que tot torne a
la primera casella, per cercar una resolució política del conflicte que abans
del primer d’octubre ningú no volia posar sobre la taula. És una pena que no ho
forçassen aleshores, però som-hi ara. Acceptem allò que sempre havíem dit que
era el millor camí, però fem-ho sense perdre de vista què ha passat. Perquè avui
no som al setembre ni al juliol del 2017 i qualsevol interlocutor seriós ho ha
d’entendre, això.
D’antuvi, serà normal que els europeus
proposen una negociació en què els independentistes renunciem a la independència
en canvi que Espanya renuncie a la repressió i modifique a l’alça la constitució
espanyola. Aquesta és l’opció mínima lògica i la primera que voldran temptejar.
Però aquesta opció, ara ja, és un pacte impossible d’assumir per a
l’independentisme. Simplement per tot allò que va passar el 20 de setembre i el
primer d’octubre; i el 3, el 10, el 27 i el 28 d’octubre i el 21 de desembre i
el 25 de març –la detenció de Puigdemont– i el 6 d’abril –el seu alliberament.
Massa coses.
Per això Catalunya haurà de pensar que,
com a base teòrica, cal partir del reconeixement del dret d’autodeterminació i
del seu reconeixement com a actor polític; i, com a base factual, del referèndum
del primer d’octubre i la proclamació de la República. I, si de cas, acceptar de
sotmetre aquests fets a una consulta extra, a un referèndum acordat o a
qualsevol altre mecanisme pactat, sempre amb la garantia que aquesta vegada els
votants no serem apallissats i que el resultat s’aplicarà en un procés
negociador. Amb l’afegit indiscutible que no pot haver-hi, ni ha d’haver-hi, cap
negociació mentre els presos polítics resten tancats i els exiliats no puguen
tornar.
No es tracta d’un tot-o-res, però. Una
altra possibilitat podria ser la que el govern català va proposar a Rajoy abans
del referèndum d’octubre: no votar sols sí o no a la independència, sinó votar
dues propostes, la del govern espanyol i la del govern català. La del govern
català seria la República independent i en tot cas correspondria a Espanya de
presentar una proposta alternativa i defensar-la davant els electors, que són
els qui acabarien decidint. I és evident que els mitjancers internacionals
podrien tenir idees compatibles amb el fons i innovadores en la forma.
Caldrà, siga com siga, molta claredat
d’idees i molta tenacitat negociadora de la banda catalana. I per això és clau
que el govern i el parlament no obliden ni un minut que si som on som és perquè
junts, ciutadans i classe política, hem resistit la repressió i això ha fet que
Espanya no haja pogut resistir la seua estrambòtica posició. Entendre aquesta
base i explotar-la adequadament ens hauria de donar força com a país en una
negociació que obrirà un nou horitzó per al procés d’independència i que tornarà
a oferir una possibilitat concreta i raonable de fer efectiva la República. Si
ens haguessen derrotat negociaríem a qualsevol preu. Com que no ens han pogut
derrotar, no cal que negociem a qualsevol preu.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada