Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Aquella noia, que devia tenir no pas més de vint-i-cinc anys, semblava neguitosa quan parlava d'aquells homes de la caserna»
Ahir vaig ser a Sant Esteve de les Roures. Hi
havia anat per raons de feina. Tenia una entrevista amb un escriptor de l’Arbog
i Sant Esteve ens quedava a mig camí a tots dos. Com que no hi havia estat mai i
me n’havien parlat molt bé, hi vaig anar amb temps per fer una passejada abans
de l’entrevista. Devien ser pels volts de les deu que hi vaig arribar.
D’entrada em va sorprendre l’edifici de la
universitat, tan gran i majestuós
per a un poble relativament diminut. Què deu tenir, Sant Esteve de les Roures,
quatre o cinc mil habitants? O potser ja són deu mil, comptant les
urbanitzacions i la gent que s’hi va instal·lar precisament quan es va obrir la
universitat ara fa deu anys?
I quina modernitat, just al costat, la seu
del CERNsedr, tota lluent amb aquells
vidres que fan l’efecte de miralls i que irradien raigs de llum pertot. La gran
extensió de la plana de Sant Esteve era el lloc perfecte per a posar-hi el nou
accelerador de partícules dels Països Catalans. Tots els centres de recerca de
les universitats de la Xarxa Vives d’Universitats n’han tret profit aquests
anys.
Vaig deixar el cotxe a l’aparcament de la
universitat perquè em semblava que al centre del poble no hi hauria pas lloc. I
vaig anar xano-xano cap a la plaça on havíem convingut de fer l’entrevista. La
sort d’aquests pobles és que el campanarsempre és al costat de la
plaça Major. O a l’inrevés, que la plaça és al costat del campanar. Suposo que
l’ordre és aquest: primer es va alçar l’església amb el campanar i allò
va esdevenir la plaça per a fer-hi tota mena d’aplecs. Vaja, que és fàcil
d’orientar-se. A més, d’ençà que, a mitjan anys vuitanta s’havia atorgat a Sant
Esteve la consideració de seu
episcopal, el campanar lluïa més i es notava que
el bisbat hi havia invertit més que no pas en segons quines parròquies.
Amb el campanar com a far, vaig
endinsar-me pels carrers, ara més estrets que no l’avinguda als peus de la
universitat. Quin impacte més imprevist i desagradable, el cartell que anuncia
la seu de la delegació local de Vox. Vaig
restar plantat a la vorera del davant mirant enlaire, cap aquell balcó
nefast.
—S’hi van instal·lar l’endemà del primer
d’octubre. No els hi havíem vist pas mai, per aquí.
Una senyora amb el carretó d’anar a
comprar i una bata d’aquelles de fer feina de quadrets blau fosc se m’havia
aturat al costat i també mirava el cartell verd i blanc. I feia que no amb el
cap. Quin drama, li vaig respondre, sense saber què més podia dir.
Un local de Vox a prop de la universitat,
d’una banda, i a uns cent metres de la biblioteca
municipal. Segur que no els hi trobaria, allà
dins, aquests del balcó. Per l’hora que era, hi havia poc moviment a la
biblioteca, però tampoc als carrers. Vaig avançar cap al campanar, que ja no es
deixava veure com abans, des de la distància. Ara l’intuïa entre les cases
arrenglerades del poble. Vaig deixar a l’esquerra l’Ateneu
Santestevenc i vaig continuar caminant.
Uns cartells penjats als fanals –un sí, un
no– anunciaven l’aplec sardanista de diumenge. Dues espardenyes i la silueta
d’una rotllana i la inscripció: ‘L’Aplec. Diumenge 22 de maig. A les 12, a la
plaça Major. Agrupació Sardanista de Sant Esteve de les Roures.’ Tots els fanals tenien cintes grogues que els abraçaven a
mitja alçada. De moment, cap escamot d’aquests nocturns no s’havia dedicat a
arrencar-los.
Finalment, vaig plantar-me a la plaça de
l’església. La plaça Major, segons els rètols oficials i el Google Maps. Hi
havia la terrassa d’una cafeteria, el lloc ideal per a
fer temps i esperar el meu entrevistat. M’havien suggerit que, si anava mai al
poble, prengués una mena de licor que fan, semblant a la ratafia però més sec.
No en recordo el nom. Però a un quart d’onze del matí no veia clara la reacció
que tindria el meu cos. Concretament, el cap. I calia tenir-lo ben lúcid per a
entrevistar un escriptor que tenia una clara tendència a xerrar pels descosits i
a perdre el fil.
—Prendré un cafè amb llet —vaig dir a la
noia que servia a la terrassa.
Quan va tornar amb la tassa, platet,
cullereta i sucre, em va dir que li semblava que m’havia reconegut. Li vaig dir
que potser s’havia confós. Però hi va insistir. No en recordava el nom, però
havia llegit articles meus al diari. Em va sorprendre. Però encara em va sobtar
més que demanés de seure al meu costat, si no era cap molèstia. Portava un
llibre de l’escriptor que perdia el fil quan parlava, però li vaig dir que de
cap manera, que no era cap molèstia, al contrari. Som així, ves!
—Has vingut per tot allò del
referèndum?
—Ostres, no. He quedat amb un escriptor de l’Arbog —li’n vaig dir el nom, però em va semblar que no sabia de qui parlava— i Sant Esteve quedava a mig camí. Va ser molt dur, oi?
—Com a tot arreu on van anar, suposo. La diferència és que aquí els tenim tot l’any instal·lats a la caserna. I aquelles bèsties es passegen pels nostres carrers i s’asseuen aquí mateix on som ara.
—Però no són els mateixos. Aquells eren uns antiavalots que enviaven des de molts llocs d’Espanya. Aquí hi deuen haver els típics agents que no saben on dar-la. Deuen estar ben integrats al poble.
—Més o menys. Però aquell matí va canviar tot. Ja ningú no els ha seguit la veta des d’aquell dia. Els servim perquè ja veus què li va passar al mecànic aquell de Reus. Tampoc no cal que ara ens toqui anar al jutjat acusats d’un delicte d’odi. És que és molt fort, tot plegat.
—Ja ho pots ben dir. No volen que respirem. Ens voldrien ofegats i al fons del mar. Així ja no piularíem més.
Aquella noia, que devia tenir no pas més
de vint-i-cinc anys, semblava neguitosa quan parlava d’aquells homes de la
caserna. I quan parlava dels fets de l’1
d’octubre i el tragí de les ambulàncies amunt i avall per
portar els ferits de l’escolaa l’hospital. També em va explicar
allò que ja havia vist amb els meus ulls: el grupet de Vox instal·lat en aquell
pis. I encara una altra novetat que va precedir les eleccions del 21 de
desembre, l’anunci que Ciutadans tindria representació al poble. Tot allò havia
espatllat una vida plàcida i prou normal. D’ençà que el poble havia sortit als
informes que la Guàrdia Civil havia enviat al jutge del Suprem que s’ocupava de
la venjança contra els demòcrates catalans, aquell poble tranquil i alegre havia
canviat completament.
Les pistes d’esquí
nòrdic havien fet la pitjor temporada dels
últims anys. El teatre ja no s’omplia a cada representació. Tan sols les
entitats sobiranistes i el CDR, que s’havia creat feia
poques setmanes, mantenien l’esperit de resistència que havia precedit el
referèndum. Tot aquell sacrifici, la valentia i el compromís que van demostrar
els rourencs l’1 i el 3 d’octubre i les setmanes posteriors, ara corre el risc
de ser malbaratat en una pugna poc justificable entre els partits, que no es
posen d’acord en el camí que cal fer.
La plaça Major de Sant Esteve de les
Roures s’omple cada vespre a les vuit per cantar cançons i recitar poemes
dedicats als presos polítics i els exiliats. Els músics de l’Orquestra
Simfònica del poble sempre hi són, a la plaça.
Quan hi ha manifestacions a Barcelona, el poble omple tres o quatre autocars i
no falla mai. Amb els diners que s’han recollit en els actes que s’han fet per a
les caixes de solidaritat, aquest estiu podrien convidar els Rolling Stones a
tocar al RouresFest. I l’ajuntament ja ha aprovat quinze
declaracions de solidaritat i sobirania. Sant Esteve de les Roures hi és. No
afluixa. I no pensa afluixar per moltes amenaces, multes i presons que arribin
de Madrid. Si no hi heu anat mai, no us hi penseu més. Visca Sant Esteve de les
Roures!
@PereCardus,
periodista
P.D. Per a qui vulgui
visitar el poble, ofereixo a continuació una guia d’institucions, serveis,
comerços i entitats de Sant Esteve de les Roures:
Institucions i serveis
públics
Seguretat, justícia i
emergències
Serveis educatius
Lleure, museus i
esport
Transport
Religió, creença i pau
interior
Ciència i recerca
Entitats culturals
Cultura Popular
Entitats socials, del tercer
sector, ciutadanes o d’usuaris i consumidors
Partits, sindicats i
organitzacions polítiques
Grupo de rezo del Santo Rosario para la
españolización y recuperación católica del municipio (enllaç)
Entitats i clubs
esportius
Mitjans de
comunicació
Empreses i
comerços
Alimentació, restauració i
gastronomia
Oci, sexe i altres
Col·lectius i
personatges
Ciutat agermanada
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada