Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Després de les primeres hores d’estupor la potent maquinària mediàtica i discursiva de l’espanyolisme engegat. I ho ha fet —ja és gros, això— amb una crida a la concòrdia»
La victòria de l’independentisme el 21-D
és èpica i ha deixat ben tocat l’espanyolisme. La pírrica victòria en escons de
Ciutadans no fa ombra a l’abast i la potència del triomf del bloc republicà,
enfortit fins a uns nivells desconeguts. Els 2.078.000 vots de Junts per
Catalunya, Esquerra i la CUP són un salt endavant molt important, sobretot
tenint en compte les condicions de repressió i les irregularitats de tota mena
en què s’ha disputat aquesta campanya. Tots aquells que deien que amb més
participació hi hauria menys independentisme ara han de callar perquè no ha
estat així. Tots aquells que afirmaven que l’independentisme es nodria d’un
pensament màgic i que no aguantaria el contrast amb la realitat ara han hagut de
callar també. Tots aquells que afirmaven que la població castigaria el que ells
consideraven fracàs en la proclamació de la república han hagut de tancar la
boca. La força i la determinació del poble de Catalunya s’ha posat a prova
aquest 21 de desembre i la prova ha estat superada amb nota.
Però, com sempre passa en les eleccions,
després de les primeres hores d’estupor la potent maquinària mediàtica i
discursiva de l’espanyolisme s’ha engegat. I ho ha fet —ja és gros, això— amb
una crida a la concòrdia. Ara resulta que l’independentisme guanya la campanya
més difícil, després d’un colp d’estat, amb els dirigents a l’exili o a la
presó, amb repressió i censura, amb amenaces judicials i agressions al carrer, i
aquesta victòria no ha de conduir a la independència sinó a restaurar la
concòrdia amb Espanya. Amb l’Espanya que ha fet el colp d’estat, que ha ficat
els dirigents independentistes a la presó o els ha enviats a l’exili, la que ha
reprimit i censurat, la que ha omplert el país d’amenaces judicials, ahir contra
un altre grup de professors, la que ha permès i tolerat les constants agressions
ultres al carrer. Quin cinisme més gran.
Ens diuen, ells!, que ara toca restaurar
l’autonomia perduda i assegurar la convivència, com si no fossen ells qui
amenacen la convivència. A cada manifestació que fan, per exemple. I ens diuen
que sobretot ara hem d’anar a poc a poc. Tant a poc a poc com siga possible.
Fins i tot arriben a presentar-nos el discurs del rei d’Espanya com una crida a
l’entesa, quan només va ser una reafirmació en l’’a por ellos’, la mostra
indiscutible, per cert, de la seua incapacitat política. Si Felipe VI volia
concòrdia que hagués començat demanant perdó als ferits i atacats el primer
d’octubre. El gest li hauria donat una mica de la credibilitat que ara no
té.
L’independentisme ha donat una lliçó a
Espanya i a Europa de dignitat, de tensió democràtica, de resistència pacífica,
de valor democràtic i d’organització. La pregunta, però, és si encertarà ara el
camí a seguir després d’una victòria tan gran. O si caurà en la trampa de la
recuperació de les institucions i el camí lent.
El parèntesi nadalenc era merescut i calia
respectar-lo. Tothom mereixia aquests dies una mica de desconnexió. Tanmateix,
avui cal començar a presentar les qüestions importants i començar a demanar
respostes. I la més important de totes és saber com pensen administrar els
partits polítics independentistes la victòria del 21-D i on ens volen portar a
tots aquests votants que no vàrem fallar, que vàrem saber estar al nostre
lloc.
Jo veig amb molta preocupació la tensió
entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Des de la nit electoral cada
aparició pública dels dos partits ha anat acompanyada de retrets que em costen
molt d’entendre, retrets que arriben sobretot de part d’ERC. Seria molt difícil
d’explicar que després d’haver resistit el colp d’estat a les urnes
l’independentisme fos incapaç de respondre adequadament als passadissos del
parlament. I per tant espere que les negociacions per a formar govern no acaben
originant un disgust intolerable a la gent que va defensar els col·legis i
aguantar les bastonades sense pensar ni un sol segon de quin partit era la
persona que tenia al costat. Junts per Catalunya té una responsabilitat molt
especial a aconseguir-ho, perquè ha guanyat dins el camp independentista i li
correspon d’emprendre les negociacions. I espere que ho faça conscient que ara
toca restituir el govern del 27-S amb totes les conseqüències, fins i tot si no
són agradables per al projecte de partit. A més, la posició adoptada per la CUP
durant la campanya d’oferir-se a formar part del govern crec que hauria de tenir
una resposta positiva dels altres dos partits del bloc republicà.
Una volta format el govern arribarà el
moment de decidir què es fa. I ací és on, en realitat, està tot en joc. Hi ha
qui parla de recuperar l’autogovern autonòmic i deixar la construcció de la
República per a més endavant però a mi això em semblaria l’error més gran. Algú
es pensa de veritat que aturarem la repressió i es restaurarà el funcionament
dels departaments si ens dediquem a fer això? La causa general contra
l’independentisme ja s’ha activat i no l’aturarà un govern d’independentistes
pro-autonomia. Al contrari: dedicar-nos a defensar cada competència dins el marc
autonòmic espanyol només ens portarà a la paràlisi, al bucle permanent i a
deixar passar els anys i les oportunitats.
A parer meu, el nou govern ha de tenir com
a prioritat la denúncia internacional de la repressió espanyola i la construcció
de la República proclamada el 27 d’octubre. Amb gests mesurats i que es puguen
sostenir, però contundents i clars. I això es pot fer precisament perquè ja hem
derrotat una vegada el 155. Si allò que ells anomenaven ‘el botó nuclear’ no els
ha servit, de què caram hem de tenir por nosaltres ara?
Des del 20 de setembre Catalunya ha posat
Espanya contra la paret en vuit ocasions. Aquell dia mateix aturant el colp
d’estat, el primer d’octubre votant i guanyant malgrat la repressió, el 3
d’octubre i el 8 de novembre demostrant la capacitat de controlar el territori,
l’11 de novembre a Barcelona i el 7 de desembre a Brussel·les, omplint els
carrers. I el 21 de desembre guanyant les eleccions més difícils de totes, les
més complicades. Ha estat una batalla excepcional, digna de la més gran
admiració. Una batalla que s’ha guanyat en nom de la República i per la il·lusió
que crea la República, no en nom d’una autonomia que ja ni ens val ni
volem.
Espanya no aturarà la repressió, això ho
sabem tots. No hi haurà ni un sol gest de distensió ni acceptarà de fer
política, de negociar res. L’únic recurs, doncs, que li quedarà és invocar una
vegada i una altra el 155 i, si s’atreveix, destituir el govern, novament,
dissoldre el parlament novament, portar-lo a judici novament, ocupar l’autonomia
novament. Però resulta que això ja ho hem provat i n’hem eixit victoriosos. I
per aquesta raó ara ells s’ho pensaran dues vegades i els serà molt més difícil
d’obtenir de manera ràpida i fàcil les complicitats espanyoles i europees que
els van permetre de trinxar l’autonomia i la democràcia. Per tant, ara no és el
moment de suavitzar la marxa, sinó de pitjar l’accelerador i posar gas a fons.
Que, a diferència del que va passar a l’octubre, ara ja hem comprovat que la
seua recepta màgica no funciona i per tant no hi ha cap motiu per a tenir-los
por.
Font: Gas a fons | VilaWeb
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada