Benvolguda, o no:
Porto temps fent-me una pregunta que no trobo la manera de respondre: sempre heu estat aquí? Aquells que us atreviu a insultar els catalans insinuant que estem a punt de gasejar als castellanoparlants, aquells que banalitzeu el nazisme, aquells que us atreviu a inundar les xarxes socials amb frustracions, odi i pura xenofòbia, sense importar-vos les conseqüències que això pugui tenir; sempre heu tingut una presència latent en la societat? No ho sé. No sé si sou un producte d'aquests temps sense nord, sense brúixoles i sense més valors que el campi qui pugui. Sí que tinc bastant clar que les xarxes socials us han donat la visibilitat que necessitàveu. Hom obre un compte a Twitter i, com si fos un gimnàs de narcisisme i ira, exercita cada dia la seva incapacitat per entendre de què va això que hem anomenat vida. Trist. Molt trist.
Les xifres més baixes parlen de 6.184.812 d'assassinats en camps de detenció, trànsit, concentració i extermini que es van produir durant aquests dotze maleïts anys del Tercer Reich. Si a aquests hi sumem les matances indiscriminades fora dels camps, s'arriba a la xifra de 7.527.387 persones. Persones a les que compares, per exemple, amb una cadena humana de 400 quilòmetres o manifestacions tan massives com pacífiques a les que acudim persones de tota edat, classe social i origen. T'atreviries a mirar a la cara a algun supervivent o a algun descendent d'aquells que van morir producte de la barbàrie que va ser el nazisme? Mantindries el mateix discurs a Alemanya? T'atreviries a comparar el Tercer Reich amb el que s'està vivint a Catalunya? De debò? Els diries que a Catalunya hi ha camps d'extermini amb cambres de gas, guettos o matances indiscriminades?
No ho crec. Tinc l'esperança que si llegeixes aquest text, podria ser que entenguessis com n'estàs d'equivocada. Sí, ja ho sé ... peco d'arrogant. Però posa't per un segon en la pell d'un català d'aquells que formen part del 75% de la població que demanem un referèndum, dels que només demanem dipositar una papereta en una urna per expressar el que pensem i del que estem absolutament disposats a acceptar-ne el resultat. Després d'un viatge mental per l'Alemanya dels anys trenta i quaranta o d'haver llegit aquest humil text, de debò segueixes en els teus tretze?
Si el que has llegit no t'ha fet variar ni una mica els teus prejudicis, almenys intenta llegir el que va escriure Anna Frank en el seu famós diari:
«És difícil en temps com aquests pensar en ideals, somnis i esperances, només per ser aixafats per la crua realitat. És un miracle que no abandoni tots els meus ideals. No obstant això, m'aferro a ells perquè segueixo creient, malgrat tot, que la gent és bona de veritat en el fons del seu cor ».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada