Existeixen. Estan a les xarxes socials. No sé si necessiten sociòlegs de guàrdia, psicòlegs, psiquiatres, que tanquin els seus comptes, que les persones amenaçades els denunciïn, que actuï la Fiscalia ... o tot alhora. L'única cosa certa és que estan a les xarxes socials i, si som pessimistes (no ho oblideu: un pessimista és un optimista amb experiència) sembla que es quedaran.
Els fem cas? Els donem publicitat? Els denunciem però tapant el perfil per no donar-los publicitat? Ho sento, no tinc la resposta correcta.
Durant aquests anys he intentat respondre amb humor i ironia. He posat sobre aquest petit espai públic una situació: dia a dia aquest meravellós invent que són les xarxes socials, que ens permeten compartir idees i exposar opinions que van més enllà del relat oficial, s'omplen d'odi. El discurs de l'odi ha arribat a diferents parlaments, governs, tribunals i, fins i tot, a la Unió Europea. Per exemple, fa deu anys la Unió Europea va adoptar un acord marc que obligava als Estats membres a promulgar lleis que declaressin delicte la negació de l'Holocaust, així com altres variants del discurs de l'odi que denigrin a persones o col·lectius o es burlessin d'ells. Malgrat tot, un problema fonamental de les lleis contra la incitació a l'odi és que no sembla existir una definició clara de la mateixa.
United Again Racism ens ofereix la següent:
El discurs de l'odi pretén degradar, intimidar, promoure prejudicis o incitar a la violència contra individus per motius de la seva pertinença a una raça, gènere, edat, col·lectiu ètnic, nacionalitat, religió, orientació sexual, identitat de gènere, discapacitat, llengua, opinions polítiques o morals, estatus socioeconòmic, ocupació o aparença (com el pes o el color de cabell), capacitat mental i qualsevol altra element de consideració. El concepte es refereix al discurs difós de manera oral, escrita, en suport visual en els mitjans de comunicació, o internet, o altres mitjans de difusió social.
A l'altra banda hi ha els que enarboren el dret a la llibertat d'expressió com el més gran dels drets, com si la resta de drets estiguessin supeditats a aquest. Però també hi ha el Codi Penal perquè amenaçar no forma part d'aquest indiscutible però limitat dret:
article 171
1. Les amenaces d'un mal que no constitueixi delicte es castiguen amb pena de presó de tres mesos a un any o multa de sis a 24 mesos, ateses la gravetat i circumstància del fet, quan l'amenaça sigui condicional i la condició no consisteix en una conducta deguda. Si el culpable ha aconseguit el seu propòsit se li imposarà la pena en la meitat superior.
article 510
1. Han de ser castigats amb una pena de presó d'un a quatre anys i multa de sis a dotze mesos:
a) Els qui públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat.
Llegim també el que diu United Again Racism sobre la societat civil:
Potser en aquells països europeus on hi ha una societat civil forta, és viable arraconar el discurs racista, sense recórrer en excés a la llei. Però hem de subratllar que en les noves democràcies, on la societat civil no és prou fort com per fer front al discurs de l'odi ha de tenir el suport de l'Estat. De fet, en alguns casos, són elements de la societat civil qui promouen el discurs de l'odi.
Una societat civil forta, entre altres coses, és aquella que no ha dimitit dels seus valors pedagògics, la qual creu fermament en la diversitat, a la pluralitat cultural i lingüística, la qual és acollidora, la qual no veu a l'estranger com una amenaça potencial , la qual fomenta la igualtat, la qual potencia les estratègies col·laboratives molt per sobre de les competitives, la qual només a través de l'acció pacífica elabora marcs lliures de violència en la resolució de conflictes, la qual crea ordenaments jurídics per garantir llibertats individuals i col·lectives i no per convertir la llei en una presó ideològica i també, per què no dir-ho, la qual té suficient autoestima com per donar resposta a través de la ironia i l'humor.
Avui he publicat un tuit sense difuminar el seu perfil. L'amenaça és prou greu com per saltar-me la meva pròpia norma. Ja sabeu: denuncio idees, no persones. Perquè avui és ell, demà serà un altre i, demà passat, aquest altre crearà un altre compte. En tot cas, Twitter proposa eines com el silenci, el bloqueig o la denúncia. Des del meu molt humil espai el que proposo és reflexió. som nós.
Font:
El discurso del odio | Societat Anònima
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada