Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
L’independentisme està molt més atent als canvis de l’ofensiva de l’Estat del que pretén la falsa imatge d’un moviment escapçat i desanimat
XAVIER ANTICH Filòsof i professor de la UdG
 |
| El nou escenari: la ‘primavera catalana’ / PERE VIRGILI |
Els empresonaments del divendres 23 de
març i la retenció del president Puigdemont a Alemanya el Diumenge de Rams han
canviat de cop l’escenari polític. I, amb el canvi d’escenari, han canviat també
el marc, l’estratègia i l’acció política de gairebé tots els fronts de
l’independentisme, molt més atents a les modulacions i als canvis factuals de
l’ofensiva repressiva de l’estat espanyol del que pretén la falsa imatge,
completament interessada, d’un moviment escapçat, desanimat i
desorientat.
Fins ara, des dels empresonaments del 16
d’octubre i el 2 de novembre, i des de l’aplicació del 155, l’estratègia
intimidatòria de l’Estat pretenia aturar el Procés cap a la República Catalana i
sobretot atemorir la població i els agents polítics i socials més actius en
aquesta causa. L’ofensiva de l’Estat, fonamentalment judicial, perseguia
paralitzar les ambicions polítiques de Catalunya i la lliure determinació, per
part de la seva ciutadania, de la naturalesa política de la seva organització
nacional, amb l’objectiu (que s’ha revelat inútil) que el conjunt de la població
mobilitzada reculés en la seva voluntat política i abandonés la via democràtica
iniciada de manera absolutament pacífica.
Amb els fets del cap de setmana,
tanmateix, no només ha canviat l’escala de la repressió, amb els Mossos sota
comandament ministerial i els tribunals abocats a una ofensiva patològica de
persecució de l’independentisme, sinó que sobretot ha canviat l’escenari: els
empresonaments del 23-M i les euroordres ja no busquen intimidar sinó castigar
de manera exemplar i amb acarnissament els representants democràticament electes
el 21-D.
Els empresonaments ja no busquen intimidar sinó castigar amb acarnissament els representants democràticament electes el 21-D
Amb la demanda d’extradició de Carles
Puigdemont, president legítim de la Generalitat fins que el Parlament de
Catalunya no n’investeixi un altre, l’estat espanyol ha jugat la seva carta més
alta, tot i la incertesa respecte a la seva resolució: si Alemanya denega
l’extradició, o la concedeix per la fictícia acusació de malversació (desmentida
per Montoro), es consolidarà l’opinió internacional al màxim nivell europeu del
caràcter polític dels presos i de la persecució, una opinió ja anticipada per
Suïssa i Bèlgica amb els casos d’Anna Gabriel, Marta Rovira, Antoni Comín,
Meritxell Serret i Lluís Puig, i previsiblement confirmada pel Regne Unit en el
cas de Clara Ponsatí. Si finalment Alemanya concedís l’extradició de Puigdemont
i el president acabés ingressant en una presó espanyola, pot anticipar-se, amb
les reaccions que ja s’han produït arran de la seva detenció, una ofensiva
multitudinària de protesta massiva al carrer i una reacció unitària de les
forces parlamentàries independentistes, potser ampliada, fins i tot, al bloc
democràtic no independentista.
En qualsevol cas, aquest nou escenari no
es caracteritza per un increment quantitatiu de la via repressiva sinó
qualitatiu. Ara ja no pot continuar-se parlant, com s’ha fet fins ara, de
judicialització de la política, sinó de mobilització de l’Estat en tots els seus
fronts (govern, Parlaments, tribunals, policia, mitjans de comunicació, Íbex-35)
amb la voluntat de destruir les legítimes aspiracions de la ciutadania de
Catalunya durant algunes dècades. Es tracta, en realitat, de l’actualització al
segle XXI de la recomanació que Azaña feia a les seves memòries: “ Es una
ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada 50 años.
El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para
dos siglos”. Ara sense bombardejos, l’efecte que busca el nou escenari
endegat per l’Estat és el mateix: la submissió de Catalunya.
Tanmateix, l’estat espanyol ha caigut en
un error estratègic elemental: equivocar el diagnòstic. Perquè el que passa a
Catalunya des del 2010 com a mínim no és el resultat del posicionament
partidista de certs líders polítics. I ara, potser, des del bloc del 155, les
ments més lúcides comencen a descobrir que no poden empresonar més de dos
milions de persones mobilitzades i compromeses fins a nivells que aquell error
de diagnòstic no els permet ni tan sols d’intuir.
L’estat espanyol ha caigut en un error estratègic elemental: equivocar el diagnòstic
Si, des de l’Estat, hi hagués algun
responsable polític de cert nivell amb alguna lectura, potser recordaria
Clausewitz i, llegint el capítol XIII del llibre IV de De la guerra, en
què explica com cal reaccionar després d’una batalla perduda, potser hauria
endevinat les claus de la reacció a Catalunya després de l’aplicació del 155:
“És important no cedir una polzada de terreny més enllà del que les
circumstàncies exigeixen”. “Els primers moviments han de ser al més petits
possibles i, en general, cal prendre per principi el de no deixar-se imposar la
llei pel vencedor”.
I ara, després del que ha passat, ¿on som?
També Clausewitz en dona la clau: “Tota batalla perduda forma un principi
d’afebliment i de desorganització, i la primera de les necessitats és la de
reunir-se, amb l’objectiu de tornar a trobar en la concentració l’ordre, el
valor i la confiança”. Som aquí. I, pel que fa a la reacció davant del nou
escenari, descobrim la brillant correcció de l’estratègia fallida de Frederic el
Gran després de la batalla de Kolín: la marxa en direccions múltiples i fins i
tot, en part, divergents. En aquest nou escenari s’han obert i multiplicat els
fronts: el de la confrontació oberta, radicalment pacífica i no violenta, per
convertir, si cal, la situació en ingovernable (amb les iniciatives dels CDR);
el del bloc democràtic que ha començat a agrupar forces no independentistes
(exemple: la convocatòria del 15 d’abril); el del bloc independentista (amb el
reconeixement del Parlament del dret a la investidura de Puigdemont, Sànchez i
Turull), i el front jurídic, que s’oposa a la repressió judicial amb les seves
mateixes armes, però a nivell internacional, amb el principi de reconeixement de
les resolucions de l’ONU i del TEDH com a pista. Comença la fase d’agència
múltiple, d’intensitats i ritmes variables, amb protagonismes alterns. No sé pas
si l’estat espanyol està en condicions de fer front a tots aquests fronts i a
les previsibles batalles que se’n deriven. La partida està oberta.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada