Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Des de l'octubre del 2017 s'ha procedit gradualment i de manera planificada a desarmar els dos milions i escaig de partisans de la república»
Una de les peces retòriques més
socorregudes dels comentaristes polítics és la frase de Giuseppe Tomasi di
Lampedusa: ‘Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi.’
Aquesta frase cínica, pronunciada per Tancredi a El guepard, no trigarà
gaire a ser aplicada al ‘nou escenari’ propiciat per la caiguda de Rajoy.
Lampedusa la formulà pensant més en la política italiana de la segona meitat del
segle XX que no pas en el Risorgimento. Per això no és cap caprici referir-la a
les alternances polítiques que han sostingut durant quaranta anys llargs el
règim sorgit del franquisme. Aquella frase ha fet fortuna perquè descriu
acuradament el sentit de la Restauració de 1976 i explica que el torn pacífic
que s’hi va instal·lar gairebé des del principi salvi la situació cada vegada
que el sistema de govern entra en crisi. L’acritud i teatralitat dels gestos
tenen, com els excessos temporals dels garibaldini, la virtut de
desfogar les ires que altrament posarien en perill la simbiosi de l’elit amb
l’estat. Quan li arriben les urgències, l’estat muda de carcassa per
salvar-se.
Però, posats a citar en italià, em sembla
més adient al moment actual una frase de Novecento, la gran pel·lícula
èpica de Bernardo Bertolucci, estrenada precisament l’any que Espanya restaurava
la monarquia. En aquest impressionant mural històric, Bertolucci repassa la
lluita de classes a Itàlia des del gener del 1901 fins a la caiguda de Mussolini
el 1945. El dia de l’alliberació, els pagesos volen passar comptes amb el
terratinent Alfredo Berlinghieri, però finalment el sotmeten a judici i execució
simbòlica. Llavors un partisà crida exultant: ‘Il padrone è morto!’ Però el
poble encara no ha tingut temps d’assaborir el seu apoderament, que ja arriben
representants del Comitè d’Alliberament Nacional per recollir les armes. Els
partisans dubten, però aviat es deixen convèncer per Olmo, el mític líder de la
resistència i el primer de deposar el seu fusell. Llavors, tan bon punt les han
lliurades, Berlinghieri trenca el seu silenci per dir: ‘Il padrone è
vivo.’
La referència cultural no sols afegeix una
pinzellada al·legòrica a la transició; ens permet també copsar les conseqüències
que tindrà per a l’independentisme haver-se privat dels seus millors recursos de
resistència, malgrat l’execució simbòlica de Mariano Rajoy.
Des de l’octubre del 2017 s’ha procedit
gradualment i de manera planificada a desarmar els dos milions i escaig de
partisans de la república. L’operació no era fàcil i ha calgut una campanya de
persuasió molt intensa. L’alternativa era: portar la lluita fins el paroxisme de
l’estat, empenyent-lo a la repressió fins al punt de no-retorn democràtic, o
donar-li oxigen, recuperant la ‘normalitat’ que reclamen els empresaris i molts
que mai no han confiat en la capacitat popular de materialitzar el trencament
expressat efectivament i no pas simbòlicament a les urnes. Perquè una de dues: o
el referèndum era vinculant o no ho era. I si no ho era, què s’ha de dir de
l’espectacle del parlament el dia 27?
Els partits que van acceptar el xantatge
de l’estat s’han trobat obligats a collar els votants que per segona vegada els
retornaren un mandat inequívoc. La consigna ‘ni un sol encausat més’ sols tenia
una traducció política possible: acatament de la llei (espanyola). I així fou
com la justa denúncia de la repressió va desplaçar l’objectiu
d’autodeterminació, i com la defensa de la legalitat (dins l’ordre
constitucional) dels presos i exiliats va fer oblidar la legitimitat de la
reivindicació popular.
Quina persona decent, per parafrasejar
Gabriel Rufián, no avantposaria la llibertat dels presos a la causa per la qual
són a la presó? Qui que no sigui un miserable els demanaria aguantar encara un
temps el paper que els ha tocat de testimonis de la injustícia? Però aquest
raonament pren tot un altre sentit quan s’esgrimeix per afeblir el govern
legítim a l’exili. I la baixesa de la maniobra es reconeix quan des d’un partit
es declara solemnement que ningú no es imprescindible, en inequívoca referència
a la peça literalment imprescindible de la defensa d’aquella república declarada
amb malaptesa, però al cap i a la fi declarada, el 27 d’octubre.
El xantatge ha consistit a substituir la
vel·leïtat de la independència per l’aixecament de l’article 155. D’un objectiu
històric de màxims s’ha passat en molt poc temps a una ambició reaccionària de
mínims. Abans-d’ahir Javier Pérez Royo declarava Rajoy i Puigdemont
polítics cremats i, agradi o no, era una observació desapassionada. Però, un cop
s’ha executat el patró en efígie i s’ha enviat el boc expiatori al desert d’un
exili desautoritzat, quina és la perspectiva immediata? Per saber-ho sols cal
parar l’orella. Els més reaccionaris ja celebren que l’independentisme ha topat
amb la realitat. Ara es tracta de tornar a condicionar la política espanyola,
d’exultar un altre cop amb el peix al cove començant de molt avall, com al joc
de l’oca quan has tornat a la casella de sortida, de discutir terceres vies que
no porten enlloc, propostes de reforma d’estatut que mai no canvien res, i
d’ampliar les bases, aquelles bases que no seran mai suficients per a aturar la
violència ni impedir el xantatge ni revocar presons, però que justificaran totes
les acomodacions i totes les covardies. La política no és, com diuen alguns,
l’art del possible sinó l’escletxa per on raja circumstancialment el poder. I el
poder és un beuratge tan embriagador que els addictes ho farien tot per
copsar-ne un rajolí.
Catalunya ha deixat enrere la revolució de
les urnes i s’ha endinsat en una època Biedermeier. La premsa reaccionària ja fa
temps que recepta realisme. I en aquest país realisme sol voler dir oportunisme.
Alguns mitjans han insistit tant en la necessitat de dotar-nos d’eines, que el
país ha arribat a semblar un taller de reparacions. La qüestió, però, és si la
història és un Mecano o bé el resultat imprevisible de processos que maduren
lentament i un dia esclaten com un fruit. Però els fruits poden podrir-se si
ningú no és capaç de collir-ne el sentit històric.
Tots aquests mesos de minuet parlamentari
s’ha avantposat la recuperació de l’autonomia a la construcció de la república.
És passar l’arada davant els bous. Si històricament les repúbliques les solen
formar els pobles que esdevenen independents, és perquè no hi pot haver cap
pacte social sota tutela. Ningú, tret de la CUP, no s’ha preguntat si en aquests
moments govern i república són compatibles. En tot cas, la simultaneïtat entre
la formació de govern i el reingrés del sobiranisme a la política espanyola
implica la victòria definitiva del 155, en tant que instaura un dels seus
principals arquitectes i n’accepta oficialment la legitimitat, alhora que
desinfla l’estratègia d’erosionar l’estat i promou la recuperació de la seva
imatge. I això passa quan la estratègia començava a donar resultats, com ho
demostren el rebuig de diversos països a satisfer les ordres d’extradició, la
incomoditat com més va més visible de la Comissió Europea amb la ‘democràcia’
espanyola, el ressò internacional de la involució de l’estat i la desesperació
amb que Alfonso Dastis va anunciar la compra d’articles favorables a Espanya com
qui ofereix recompensa en un pasquí de crida i cerca.
Sense ni tan sols el reconeixement del
caràcter polític dels presos, els partits catalans han practicat a l’estat la
respiració boca a boca. Quan més podrit estava, l’han ajudat a reviscolar-se,
aïllant la corrupció en un únic partit i oferint-li, encara més, demanant-li que
aprofiti l’oportunitat per regenerar-se amb canvis cosmètics homologables pels
socis europeus, que no desitgen cap altra cosa. El 30 de maig, el dia que el
president del govern espanyol donava l’ordre de publicar els nomenaments del
govern català al Diari Oficial de la Generalitat, el Tagesschau de la primera
cadena alemanya ja parlava de distensió, i divendres hi tornava comentant el nou
escenari de diàleg que s’obre amb el PSOE de Sánchez. Europa, l’Europa que
governa el continent i dicta les condicions d’existència en aquest club
d’estats, respirava alleugerida. El conflicte per fi va ben encarrilat.
Catalunya va pel camí de deixar de ser un problema, pel camí de deixar de
ser.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada