traducció - translate - traducción

dijous, 18 d’agost de 2016

CORONA D'ARAGÓ, DENOMINACIÓ IMPRÒPIA

Caius Parellada i Cardellach
"Corona d'Aragó", denominació impròpia de l'Estat català medieval, ISBN: 978-84-232-0654-4

Creiem adient i necessari de repetir, a l'entrant d'aquest assaig, el designi que l'informa: restablir i dreçar la veritat històrica en esguard de Catalunya i Aragó i al mateix temps denunciar l'enorme falsia que enclou l'ús actual i consuet de la denominació de 'corona d'Aragó'.

Hom podria al·legar que si tal locució és tan inveterada, algun fonament la deu cossolar, qualque raó la deu justificar. Jo crec que no és pas així, sinó que hi ha hagut circumstàncies tèrboles que l'han afavorida, interessos bordencs que l'han empesa, injuncions sobiranes que l'han solida, i en fi, ulteriorment, la mateixa inèrcia desidiosa de la historiografia davant la revessia del cas amb el qual s'encarava, això que l'emmenava a tirar al dret i acceptar una expressió ja corrible, per més impròpia i bàrbara que fos.

Perquè el cas era indubtablement difícil. Com s'havia d'anomenar el conjunt estatal sorgit de la unió dels dos pobles? S'havia de fer amb el nom de l'un o amb el de l'altre? Amb tots dos noms juxtaposats? No s'ha fet de cap de les dues primeres formes ni amb la juxtaposició, ans s'ha anat a raure a la més estulta de les solucions, a la bàrbara -com a nom de nació- expressió de 'corona d'Aragó'.

Bàrbara perquè, no es pot anomenar corona un país o conjunt de països, puix que corona es refereix per definició al poder que els regeix. Injusta, per tal com aquell poder que de dret i de fet era català, fou creat, assumit, defensat, expandit, magnificat i exalçat per Catalunya; i, ultra tot això, falsa perquè mai per mai els altres estats que estaven governats per aquell poder i aplegats al seu dessota, ni eren Aragó, ni li estaven sotmesos, ni se'n digueren mai, ni la corona que els regia era aragonesa, sinó catalana, com a poder general, i aragonesa, barcelonesa, valenciana, mallorquina, sarda o siciliana, segons on exercia el poder.

Recordem que el regne d'Aragó fou exclusivament el format si fa no fa per les terres aragoneses actuals, sense que inclogués cap terra aliena. I remembrem així mateix que el nom de 'Corona d'Aragó' es va fer servir maquinament i maliciosa per poder estendre el vocable Aragó damunt uns països que no eren pas aragonesos, sinó que eren catalans o italians, i d'aquesta manera crear la ficció d'un regne aragonès puixant i gegant que no havia existit mai. En altres mots, 'Corona d'Aragó' ha estat l'expedient per fer passar a la història pràctica i a la història escrita una cosa que no existia i, al mateix temps, per fer desaparèixer de la història tant a Catalunya com tot el món català, la nació catalana.

Així veiem que, quan el rei Ferran II i la regina Isabel s'uneixen conjugalment, alguns cronistes parlen de la unió dels dos regnes, el de Castella i el d'Aragó, la qual cosa constitueix una veritable aberració, perquè si bé Castella era certament un regne, no ho era pas Aragó en el sentit de regne únic, compressiu dels altres on governava la mateixa monarquia catalana.

Perquè allò que hi havia aquí era una sola monarquia, una sola instància suprema de poder, és a dir, una sola reialesa catalana. I ací escau al·ludir aquella peregrina teoria de 'los cinco reinos', en què es fa esment per part de la historiografia castellana dels suposats regnes medievals hispànics cristians, ço és, Castella, Lleó, Portugal, Navarra i Aragó, on hom no sap que admirar més, o l'esment d'Aragó com a regne unitari comprensiu dels altres realment existents de Mallorca, València o el país que era el creador de la nació i de l'Estat i que era la seu del poder i el centre del govern, ço és, Catalunya, o bé l'esment d'un regne que ja no existia, com era Lleó.

I ací és on volíem anar a parar, al nom veritable d'aquella nació i d'aquella construcció estatal, nom que val en tots els terrenys, el jurídic, l'històric real i el popular: Catalunya. El nom que corresponia aquell poble que va crear una potència i una cultura no és altre que aquest. Ja des de Ferran el catòlic el seu nom fou ferotgement combatut, però els fets són els fets i Regne de Catalunya és el nom que pertoca al que hom ha denominat a tort 'corona d'Aragó.

I així s'ha de dir, contraposant aquesta afirmació a la ja comentada de Jaume Vicens Vives, quan defensava la pseudotradicional locució.

Amb la paraula gloriosa de Catalunya -'gloriosa dicta sunt de te' segons afirmació del rei Martí l'Humà a les corts de Perpinyà de 1406- i també amb la de nació catalana -que per les causes ja apuntades va surar i va poder reemplaçar a voltes el nom de Catalunya- és, doncs, com hem de designar l'antic Estat compost, anomenat a tort i malament, corona d'Aragó.

Amb això coincidim amb la valenta posició de l'eminent escriptor valencià Josep Guia, català de soca-rel, el qual amb el seu simple "és molt senzill, digueu-li Catalunya", va proclamar obertament i clara quin és el nom genuí de la pàtria. I jo hi afegeixo, el nom veritable de tota la confederació.

Altrament, i passant a un altre registre, cal dir ben alt que no es tracta pas de cap tema desmodat ni sense interès actual i pràctic. Tot al contrari, i ho demostra el gran interès que desvetlla entre els historiadors moderns, especialment entre els estrangers. Només cal citar uns quants noms: L.Klüpfel, Karl Schward, H.Finke, J.Vinke, J.Lee Schneidman, T.N. Bisson, J.W.Hillgart. Al marge d'això, hi ha el fet que no estem parlant d'un tema desuet ni merament teòric, sinó de quelcom enormement actual i viu, que és contemporani nostre, car és al seu damunt que encara es basteixen les construccions polítiques vigents.

Sobre l'equívoc aragonès s'ha basat en bona part l'opressió secular de Catalunya i s'han pogut "explicar" les pitjor vulneracions. I és justament per aquesta realitat vivent i roent que la historiografia espanyola, i particularment l'aragonesa, s'han dedicat ímprobament els darrers cinquanta anys a a bastir una teoria aragonesista totalment fal·laciosa, amb la qual intenten atribuir a Aragó, a través d'omissions i falses interpretacions, l'única realitat i, en tot cas, principalitat històrica.

El bo del cas és que de part dels catalans no sols no s'ha fet cap defensa de la veritat històrica ja consolidada, sinó que s'ha reculat ignominiosament. N'és un exemple un mapa oficial català on es veu tot el territori dels estats ajustats sota la corona dels nostres reis, amb el títol de "regne d'Aragó", la qual cosa mai no havia succeït d'aquesta forma cartogràfica absolutament antihistòrica. Sembla talment com si no hagués existit Ferran Soldevila, que tan brillantment va confegir un retrat verídic convincent i admirable de la nostra nació, ni que tampoc no haguessin existit en totes les èpoques historiadors que donaren fe de les realitats nacionals.

Potser és que ara hom vol fugir, per modes d'escola, de la història que anomenem romàntica, sense adonar-se que aquesta, almenys pel que fa als Bofarull, Aulèsia i Pijoan, Sanpere i Miquel, Josep Coroleu, J.Miret i Sans, Fidel Fita, Pella i Forgas, i un llarg etcètera era més objectiva que moltes altres històriques que avui s'accepten i que són totalment subjectives.

Han hagut de venir alguns historiadors forans per posar un xic les coses al lloc. L'esmentat Bisson, al pròleg de la seva 'Història de la Corona d'Aragó', escriu: "Però en aquestes històries intervenen altres factors previs que ajuden a explicar la peculiaritat més notable de la corona d'Aragó, l'ascensió de Catalunya a una posició preeminent en la federació. Aquesta peculiaritat planteja dificultats als historiadors que intenten ser imparcials". I continua: "És possible d'interpretar la federació medieval des del punt de vista aragonès. Lacarra ho féu de forma brillant. Encara és més fàcil -i potser més encertat- destacar la centralitat de Catalunya. Catalunya fou la Normandia de la Mediterrània de la baixa edat mitjana. No donà el seu nom a la confederació i s'acontentà de cedir la seva corona als altres".

O sigui, que Bisson ha vingut de fora a destacar quelcom que s'enfronta a hores d'ara amb la vulgar, rovellada i ultrada versió aragonesa, la qual altrament no troba la necessària replicació catalana, ans al contrari, s'infiltra.

Tot plegat significa que hi ha debat; que el tema és transcendent i que hi ha molt a dir-hi. Aquesta, doncs, serà la nostra tasca: esbandir el nostre camp històric de falsedats i confusions i demostrar que allò que comunament hom anomena 'corona d'Aragó' no era altre que Catalunya, tant com a nom de la nació que com a nom del poder que la senyorejava.


Concernent la denominació que acabem d'al·ludir i de rebutjar, tot alhora, caldria, malgrat la claredat del cas, fer-hi alguna altra referència, més que res per sospesar la seva enormitat i les vies mitjançant les quals ha pogut arrelar-se.

Pel que fa a l'empre de Corona com a nom d'un país organitzat políticament, d'un estat qualsevol, constitueix ja d'entrada un barbarisme absolutament inacceptable en el marc del dret polític i en l'ús públic que se'n deriva. Per aquest sol motiu, doncs, la locució Corona d'Aragó com a designativa de l'estat medieval creat amb l'adscripció d'Aragó al poder dels comtes de Barcelona ja és enterament descartable.

I en aquest aspecte no deixa de desvetllar l'admiració el fet que aquella expressió no hagi trobat contradictors, sinó que, submisament, els d'una banda i els de l'altra, de més ençà o de més enllà, li hagin retut acatament.

Tan solament una veu he tingut la sort de trobar que, sintonitzant amb el nostre pensament, ja fa anys que va tenir el coratge de denunciar la impropietat de la locució que estem tractant. Era al butlletí de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona (1949-1950), on la il·lustre historiadora Àngels Masià de Ros escrigué el següent: 'respondiendo a los antiguos componentes del después mal llamado estado de la Corona de Aragón' (Los límites entre Aragón i Cataluña, pàg. 164).

El que més amunt hem explicat fa pensar vehementment que darrere d'aquell èxit, d'aquella proliferació que combatem, hi havia un muntatge potent a qui interessava granment l'escampament general d'aquella denominació. Altrament, no és gaire comprensible la difusió d'una tan evident estultícia en mitjans obligats a una certa exactitud.

Publica un comentari a l'entrada