traducció - translate - traducción

dimecres, 31 d’agost de 2016

ESPANYA: DUEL A COPS DE GORRA

Josep Maria Casamajó Esteve
Professor



El famós quadre de Goya, "Duelo a garrotazos" per desgràcia, és actualment més vigent que mai. La reconciliació de les dues Espanyes esdevé gairebé impossible d'ençà que el sistema de partits existeix a l'Estat. Tan sols en moments puntuals han estat d'acord.... i, solament quan la seva pròpia existència ha estat en perill. Durant la regència de Maria de las Mercedes a finals dels vuit-cents, amb l'adveniment de la II República i als inicis de la Transició. Aquesta tutelada dels poder fàctics de l'Estat: membres del règim, franquistes, militars, i poder econòmic (concentrar en unes poques famílies), ha estat possible gràcies al fet que certs descendents de la classe dominant franquista , els havia possessionat a la cúpula directiva de les organitzacions tan d'esquerres i no cal dir de dretes al capdavant. El cas del Sr. Bono és el més clar de tots, i molts altres què en deixo.

El problema català és l'únic que'ls uneix, és l'únic punt on sempre estan d'acord i a la vegada l'únic que'ls permet guanyar eleccions o bé d'un costat o de l'altra. Com més es mostren contra els catalans i Catalunya, més rendibilitat electoral en treuen; o sabent i no tenen cap escrúpol a l'hora de dir i fer bajanades contra tot el que significa el "hecho diferencial catalán". És trist, però és així; per tant, d'una vegada els hi hem de fer entendre que el famós encaix de Catalunya a Espanya, és impossible, no pas pels catalans no hem volgut, si no per què no volem entendre un Estat, què per fer-lo fort i unit no es pot discriminar a ningú; ni per llengua, ni cultura ni per la seva manera de ser. Ni millor ni pitjor, tan sols diferent. Proves del que acabo de dir, ni hi ha, i polítics catalans de tots els indrets del pensament ideològic també, des del més "light" de tots el General Prim, què per fer-se respectar va bombardejar Barcelona; passant per Maragall, Cambó, recentment Pujol i el últim el President Maragall amb el seu Estatut; que dic de passada se'l van polí a cop de ribot i d'un Tribunal Constitucional en precari i jubilat. Fins i tot, quan hem estat en el moment més proper a la ruptura, l'any 1931 amb la proclamació de la República Catalana per part del President Macià (militar professional), ho va fer dins de la Federació de Repúbliques Espanyoles, aquest per pressions de Madrid i de certs polítics catalans, inclòs el President Companys, i en contra del seu parer, va cedir amb una autonomia molt "descafeïnada" amb la recuperació de la vella Generalitat. Dic de passada el comportament del President Companys els primers anys de la República, va ser molt ambigua, no tenint una línia nítida, envers el tema, era molt més pactista que rupturista. 

Això li va ser criticat pels seus propis companys, fins que el 6 d'Octubre del 34, el "Cop d'Estat" que protagonitza, va ser tan contundent com poc meditat. Aquesta línia política molt discutible els primers anys republicans, va ser tot el contrari als anys de la Guerra Civil, En Companys madur (políticament), es va comportar com un estadista. De tots és conegut la seva implicació envers mantenir l'ordre dins de Catalunya, arriscant la seva pròpia vida per salvar a milers de catalans dels afusellaments dels Comitès Antifeixistes. Després el seu assassinat per part del General Franco el va fer immortal al pensament col•lectiu dels catalans. El "problema catalán", no existiria sí des de la formació de l'Estat Espanyol, una vegada acabada la Guerra de Successió, els vencedors, en comptes de tractar-nos com a Terra Conquerida, tarannà de Castellà per part de les seves elits governats (terratinents i militars), ens haguéssim tractat d'incorporar a l'Estat com uns integrants més del mateix. Hem tingut què ser nosaltres, coneixedors de la derrota militar, desposseïts de tots els nostres drets i perseguits constantment per la nostra idiosincràsia fins als nostres dies, els que hem estat amb la mà estesa per mirar de fer-los entendre. Com podíem compartir un Estat comú i un destí conjunt, fent propostes des de tots els indrets. Però ells no volem o no sabem pactar, tan sols ens han utilitzat quan ho han considerat oportú pels seus interessos. La resposta hi ha estat sempre la mateixa: en moments delicats com la II República o la Transició, han pactat a "regañadients", però de primer moment, no han complit res, (Loapa's, rellegir el text estatutari, invasió de competències i/o Tribunal Constitucional). I el més flagrant, la poca una nul•la inversió recollida als pressupostos de l'Estat. I encara més l'execució d'aquests, (als últims 25 anys no arriba al 40% del pressupostat) Tant és així, aquests desoris, que articles del nostre estatut, declarats inconstitucionals, a altres texts estatutaris, copiats literalment (Andalusia, València..etc) estan en vigor, per dir-ho en català planer; no té ni cap, ni peus; tot això. I clar, així no és va enlloc, tard o d'hora havia d'esclatar.


Mireu sí que ho tenen clar, que com més atacs fan al fet català, més rendibilitat electoral en treuen, com el cas de la guerra bruta contra el procés. Algú es pensava que al PP li costaria algun vot l'afer d'en Fernández Díaz amb el Fiscal Antifrau? Tot el contrari, aquests comportaments a Espanya es premia. Després de 300 anys de buscar l'encaix de Catalunya a l'Estat, s'ha demostrat què això ha estat per no res, una pèrdua de temps i un esgotament de la societat catalana i de la seva capacitat constructiva. Tot l'esforç de polítics d'aquí i intel•lectuals catalans per tal fer-nos entendre i ser escoltats, ha estat envà. Però la meva perplexitat és quan no trobo a ningú a l'altra banda; no ja cap polític si no algun intel•lectual que faci unes reflexions serioses (rares excepcions) envers el problema català.

Les dues Espanyes molt clarament reflectides, elecció darrera elecció (veieu mapa resultats electorals), als territoris de parla exclusivament castellana, és sempre el mateix o dreta-imperialista, o esquerra-centralista: Aquesta és l'oferta política de l'Estat a la perifèria. Quan una de les dues opcions polítiques fa una petita concessió als catalans, és castigada a les urnes, no tenen una visió conjunta a oferir-nos per tal d'encaixar a Espanya, més al contrari, sí; en tenen una, que comparteixen, és la de centralitzar l'Estat; i molt em temo que aquest comportament ens aboca a unes noves eleccions.

Conclusió: ara, ja sabem els catalans què no podem fer cap més proposta per articular un Estat conjunt, d'una manera funcional i de respecte, entre les diferents cultures què formen Espanya. Ara la majoria de nosaltres volem decidir el nostre futur i les nostres relacions amb els altres, estem carregats de raons i els fets històrics ens avalen. Per això, ara hem de fer la nostra, o la d'independència o renunciar-hi, essent conscients que sí ens queden serem menys què qualsevol autonomia hispànica; desapareixerem culturalment i com a conseqüència com a nació.

Dit això, encara jo crec modestament i innocentment què, les "dues espanyes" tenen una última oportunitat de fer-nos una proposta seriosa, honesta, franca; això sí, amb voluntat de complir-la a "rajatabla", sí és que els catalans volem ser-hi; per tal de salvar allò que fa 300 anys va començar amb una conquesta militar. Però l'antagonisme de les dues forces majoritàries (amb diferència a l'Estat) què es professen i el fet d'utilitzar la qüestió catalana per accedir al poder, és tan gran, què gairebé és impossible. Les actituds hostils envers Catalunya els és tan rendible què, que ho dubto i fins i tot ja alguna formació actual, el seu únic motiu d'existir i per això s'ha creat és combatre el "hecho diferencial catalán". Però aquest camí se'ls ha acabat, per què es quedaran sense enemic; llavors les dues Espanyes s'hauran enterrat i ja tindran la tan anhelada "España una (única) y libre".

.....i modestament; crec què és el millor per tots.


Font: NACIÓ CATALANA
Publica un comentari a l'entrada