traducció - translate - traducción

dimarts, 30 d’agost de 2016

Mentida número 1: Catalunya mai no ha estat una nació

El vassallatge dels comtats catalans a la monarquia de Carlemany (en la imatge) sempre es va limitar a les formes
En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, exposada en el número 127 de SÀPIENSLlegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.

Per Jordi Mata.

Catalunya Mai no ha estat una nació
Totes les nacions i allò que les caracteritza: ètnia, llengua territori, tradicions comunes… s’han construït de mica en mica, i Catalunya no n’ha estat una excepció. A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l’emirat de Còrdova. Va ser aleshores quan es va constituir la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l’imperi Franc de Carlemany i en la qual van quedar aplegats bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya. En conseqüència, el seu origen es vincula a l’estat cristià més poderós de l’època, que s’estenia fins al centre d’Europa, l’imperi Carolingi, i no a cap altre. 

Els territoris de la marca hispànica
Aquests territoris de la Marca, dividits en les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d’un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que, de fet, els comtes tenien la capacitat de desenvolupar una política exterior pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana. 
Així, durant el segle IX, els comtes van vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament d’aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir el seu poder fins a adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.

Finalment, al llarg del segle X es van trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l’imperi Carolingi, extrem que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps. 

Lluites intenses amb els sarraïns
Ja independents dels francs, els comtes catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

La conquesta de les taifes andalusines de Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, seguida d’un moviment repoblador que duraria més d’una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a grans trets. Catalunya va esdevenir una societat feudal amb una forma de govern, la sobirania comtal, que va bastir estructures d’estat. 

En el transcurs del segle XII també es constata l’existència d’altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua. El document més antic que es conserva escrit en català és un fragment d’una traducció feta a mitjan segle del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’Organyà, un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el començament del XIII. Paral·lelament a l’ús de la llengua hi ha la primera aparició de mots fàcils de relacionar filològicament amb Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una crònica pisana del 1114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta els “catalanenses” i “Catalania”. 

L'escut i la bandera catalans
Pel que fa a l’escut i la bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules damunt un camp d’or. Apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150, encara que es discuteix si la decoració amb aquest senyal de les tombes d’Ermessenda de Carcassona i de Ramon Berenguer II és anterior a aquesta data o fruit d’una restauració posterior. D’ençà del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.

Publica un comentari a l'entrada