Si el model castellà hagués estat un projecte modern i
progressista dins del seu temps, hauria estat defensat d’una forma oberta, i no
ergonyosa, com s’ha fet sempre. És a dir, no haurien de recórrer a una
impostura. Si el que volia la corona de Castella era una monarquia fortament
unida mitjançant vincles d’afecte, hauria proposat de fer per a tothom una
compilació de totes les normes legals que hi havia a cada territori i que es
considerava que atorgaven un grau elevat de llibertat individual. Però aquest no
en va ser el cas. Ideològicament, la corona de Castella volia imposar les lleis
castellanes, de les quals, malgrat que els castellans es pensaven que eren les
millors del món, tothom sabia que eren una antigalla, perquè donaven el poder
absolut al rei, perquè atorgaven la discrecionalitat jurídica als poders fàctics
i perquè els ciutadans estaven a la mercè davant de qualsevol abús.[151] Per
això, als castellans no els interessava el progrés social, sinó recular en el
temps i imposar les seves lleis; el model del comte duc no era modern; per als
catalans, era perdre tot allò que havien guanyat. Cal tenir en compte que en
aquell temps els catalans tenien la pretensió de modernitzar l’Estat, ja que no
podien sense l’acord del monarca.
Tal com s’ha dit abans, les alternatives
polítiques per modernitzar les institucions eren possibles per una situació
històrica de nova correlació de forces, i perquè era més fluida socialment, més
receptiva políticament, una societat menys estamental i més dinàmica, i
tanmateix, perquè estava en un procés de canvi.[152] Però això no es devia
entendre així des de Castella. La Proclamación católica, de Gaspar Sala,
adreçada al rei Felip IV de Castella i III d’Aragó en la qual explicava la por
que tenien els catalans de perdre les constitucions i li recordava que els
prínceps a Catalunya eren electius i que la seva actuació legislativa havia de
ser paccionada, va ser replicada per un llibre de Francisco de Rioja, el
confident més íntim d’Olivares, amic seu i que li feia de bibliotecari privat.
S’edità l’obra sense que n’hi constés l’autor i amb el títol Aristarco, o
censura de la proclamación católica de los Catalanes.[153] L’esmentat llibre és
un atac contra els catalans en què s’intenta demostrar que no són fidels, no són
religiosos, no han tingut mai valentia, no són generosos, no han palesat
respecte pel rei, no pertanyen a la vella noblesa i no disposen de privilegis.
Pel que fa a la religiositat i la pietat dels catalans, De Rioja cita un
passatge del llibre Panegírico a Francia, de Iacobo Bonaudo: «No obstant això,
aquí hi ha una mena d’homes molt vanitosos i —cosa que és pitjor— a vegades
apartats fora mida de la fe. Aquests, del nom de Catalunya, són denominats
catalans i popularment la gent els anomena —no sé per quina raó— “marrans”;
potser perquè, com ells mateixos diuen, van més d’ací d’allà que els jueus, o
perquè es destaquen més en l’error doctrinal que els jueus infidels.»[154]
Aquest tractament de marrans per als catalans s’explica per la teoria hegemònica
en aquella època, per la qual la raó d’estat no podia justificar cap acció
política si no es basava en els cànons de la moral catòlica. Per tant, la manera
d’embolcallar i justificar qualsevol acció inconfessable contra els catalans
era, tractant-los d’irreligiosos, d’infidels i d’homes apartats de l’ortodòxia
catòlica. Qualsevol interès polític de la monarquia i qualsevol acció contra els
catalans quedaven subordinats als fins primaris de la religió. El llibre de De
Rioja no és que sigui gaire alliçonador, per la manca de ponderació en les
afirmacions i perquè recolza excessivament en casuístiques, però interessa
sobretot la part política per conèixer l’opinió oficial de Madrid. De primer
l’autor hi nega a Catalunya la vigència de les constitucions, quan es pregunta:
«¿Qué ombre que tenga algun juizio, ó algun amor, querrá que pierda su Rei el
todo por la observancia de una Constitución hecha en diferentes tiempos, i de
diferentes personas, i que no se pierde por dilatar su cumplimiento para cuando
se puede?»[155]
És a dir, De Rioja admet que no s’observen les constitucions de
Catalunya, però ho justifica atès que són fetes de molt de temps enrere i per
diverses persones; per tant, el rei pot deixar-les de complir si és per no
perdre el tot de la corona. Més endavant, sobre la mateixa qüestió insisteix:
«Los Catalanes, que poco atentos a la razón, i á la diferencia que ai entre la
necesidad, i el comun orden de las cosas, anteponen sus leies á las de la
naturaleza, cuando es en servicio de su Rei.»[156] En relació amb el sentiment
que envers el rei hi ha a Catalunya i a Castella, confronta «la adoración de
Castilla» amb «la injuria de Cataluña». Quant al caràcter dels catalans,
argumenta que «son protervos i duros, i que en su protervia i obstinación haze
mucho la clemencia de los Reies; pero la paciencia de alguno se cansará, i
conociendo, que todo se puede perdonar, i no la injuria a la reputación, obrarà
conforme a justicia».[157] Nega també que Catalunya hagi tingut mai paccionades
les lleis. D’entrada diu que «i esto de inventar los Catalanes, i escrivir a su
alvedrio lo que conviene a su onra, ó su vanidad, es cosa natural en ellos»; per
això, «que no aviéndose entregado los catalanes, siendo señores, sino esclavos
fugitivos de los Moros (...) lo que se infiere con certeza infalible es que los
Catalanes no son vassallos pactados i convencionales»;[158] i pel que fa a la
política pactada, sosté que Ramon Berenguer ho féu voluntàriament i, «repetido
después por conveniencia, o permitido de los Reies por necesidad, lo an venido a
hazer los Catalanes lei inviolable». Tot i dir que no hi havia pacte, ha de
reconèixer que hi ha les lleis, i «cuando se vé amenaçando ruina, puede el Rei
sin dispensación i sin culpa no guardar privilegios, ni estar al juramento de
ellos en caso de necesidad». No és estranya aquesta incomprensió del dret
constitucional català; Elías de Tejada reconeix que «es que las libertades eran
tan catalanas, tan entrañadas en el alma colectiva, tan peculiares, que
solamente las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas».[159] Fins i
tot De Rioja no arriba a entendre que Catalunya tingui un govern propi com el de
la Generalitat i es pregunta: «En la Diputación se idolatra, allí se labran las
conveniencias de todos, assi de los que estan dentro della, como de los
parientes, i allegados. Por los passos della se camina a la comodidad de todos,
a la nobleza; i aviendo esto dentro de casa, para que se an de buscar fuera las
onras, i las comodidades? Mejor es vivir en el ocio, i en la paz, que permite el
natural, i la condición; i en este estado de cosas que tiene oi el Principado,
donde la maior Religión es la maior desobediencia, i la maior gloria es la
injuria del Príncipe.»[160] Per ells viure per Catalunya és l’oci, i quan no
volen reconèixer que els catalans no participen dels beneficis, ni de
l’honorabilitat de la corona, sí diuen, en canvi, «el fin por ventura es
anteponer el ocio de su lugar, la comodidad de la Diputación, al cumplimiento de
sus obligaciones, i hazer queja del gusto i calumnia de la inclinación».[161] De
Rioja no admet que el rebombori mogut tingui res a veure amb les qüestions
fiscals dels nous arbitris, vectigals i noves imposicions, quan diu: «Donde
sobran las cosas, estan ociosos los arbitrios, entonces se buscan y se egecutan,
cuando obligan las necesidades.»[162] Tampoc no admet que s’hagin perjudicat els
catalans amb els allotjaments dels soldats, i també nega que els soldats
castellans hagin realitzat cap malifeta a Catalunya: «En Castilla, en Vizcaia, á
avido gran número de soldados Castellanos, i de otras naciones, i jamás se a
oido una queja, ni en Catalunña en tantos años, hasta la resolución de los
alojamientos. (...) I si en las inmensas injurias que recibieron de los
Catalanes, obraron ellos con indignación, no es culpa suia; porque las injurias
mas las comete quien las ocasiona, que quien las haze.»[163] Cap al final del
llibre, sense cap argument jurídic seriós que justifiqui la política castellana,
acaba a manera de resum tot el seu discurs: «Con que los Catalanes, cuia sangre
no es antigua, cuio Principado, cuio nombre (sic); que las alevosias á sus Reies
an sido tantas, que sus acciones para con Dios an sido tales, que ni an
respetado sus Arçobispos, ni sus Religiosos con vestiduras sacerdotales; que an
violado con muertes las Iglesias, arcubuceado el Santísimo Sacramento; que an
fingido milagros de lágrimas, de sudores de Imágenes, i esparcido, que el dia á
que se transfirió la fiesta del Corpus, se detuvo el Sol muchas horas en
ponerse; i todo por autorizar sus delitos i atrocidades: Teniendo estas
costumbres, i obrando desta manera, desacreditan sus palabras, i desfazen sus
calumnias i acusaciones: i todo argumento es ocioso, cuando las obras, como se á
dicho, siempre más eficazes a persuadir que los escritos publican lo
contrario.»[164]
El poeta Francisco de Quevedo, des de la presó, també va
intervenir en la campanya de descrèdit contra Catalunya i va justificar del tot
la política del comte duc d’Olivares. És interessant de llegir Quevedo perquè en
les seves obres s’obté una idea sobre la ideologia dominant a Castella. És
curiós que d’entrada Quevedo insulti els catalans, quan la Proclamación católica
no insulta ningú i només demana allò a què tenen dret els catalans, mantenir les
constitucions. Si la resposta a les exigències dels catalans de respecte per les
llibertats i a la reclamació de la vigència de la llei, va ser d’embolcallar-los
d’improperis, ja demostra que els catalans tenien un mal company per fer-hi
societat. Quevedo havia escrit a El buscón que «el catalán era la criatura más
triste y miserable que Dios crió» i que «son los catalanes el ladrón de tres
manos». Quevedo afirma que «el tema y la tema (sic) de los de Barcelona, que
podrán más facilmente negar que son catalanes que no el ser temosos, es el
refrán que dice: “No es por el güevo, sino por el fuero”.[165] I després de
garantir que els catalans no varen anar a lluitar contra França a Salses i que
els terços castellans no van cometre cap desori a les terres catalanes, defensa
el comte duc d’Olivares: «El Principado, que con toda la Europa tan
repetidamente ha dicho del Conde-Duque que es recto y bueno, y sin haber hallado
en sus acciones culpa, oye que apartándose de su Rey se apartan dél, lo que dice
literalmente es lo que dijo Achis, “que no agrada á los sátrapas”, esto es, a
los diputados, a los concelleres, a los cien consejeros. El nombre de sátrapas
no es de mi pluma; su malicia se le pone. Viéneles este lugar como nacido; por
eso se le visto cuando se le aplico.» Quevedo no justifica les llibertats de
Catalunya, sinó que, ben al contrari, considera les llibertats de Catalunya com
a mostra d’orgull i, per criminalitzar-les, com a font de desordres i tumults:
«Toleró en Barcelona el Conde-Duque el demasiado orgullo de los catalanes. ¿Qué
no hizo para disponer su desorden, por digerir su dureza, cuando desconocidos
cauterizaron su paciencia tantas veces preciosa? Cuando su Magestad fue á las
Cortes en los primeros tumultos de su facinerosa condición, fue público que Mns.
de Fargis, embajador de Francia, a la sazón se hallaba en Barcelona, había dicho
que él haría que los catalanes se redujesen a lo justo. ¿Cuál malicia no
descubrió esto? ¿De qué traición no fue promesa? Llegó a oídos de los catalanes
y valiéndose de la hipocresía patrimonial que tienen, mintiendo sentimiento,
encomendaron su disculpa a sus alharacas. Admitióse a sus palabras, no a sus
corazones, sabiendo que no hablan con una misma lengua sus conciencias y sus
labios. Entonces ni había precedido guerra, ni asistencia de ejercitos, ni
excesos que ahora acusan de soldados, ni alojamientos: de manera que el ser
franceses no lo han ocasionado las armas de su Majestad, sino descubiértolo.»
Tot seguit comença a fer una descripció del sistema polític català. Segons Juan
Ors, Quevedo va escriure l’opuscle amb la intenció manifesta d’ofendre greument
el Principat de Catalunya i les seves institucions, però en canvi, pels
arguments principals que hi utilitzà, curiosament «se reconozca el máximo elogio
que se ha dirigido a las instituciones por que se rigió libremente el principado
civil de Cataluña».[166] Quevedo diu: «Ellos son las viruelas de sus reyes:
todos las padecen, y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas
tenido. Los franceses lo digan á quien hoy vuelven, habiéndoles dejado.
Decímoslo nosotros a quien dejan, habiéndose vuelto a nosotros, huyendo de los
que buscan. El Aristarco hace que sus propios historiadores confiesen esto
contra ellos. Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con
Señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz
desnuda.» Quevedo explica el seu concepte de privilegis i furs, els quals,
havent estat jurats pel rei, no haurien de ser considerats —com fa ell— com un
obstacle contra el poder reial, sinó com un element de defensa del poble que en
disposa. «Tienen príncipe como el cuerpo alma para vivir; y como éste alega
contra la razón apetitos y vicios, aquéllos contra la razón de su señor alegan
privilegios y fueros. Dicen que tienen Conde, como el que dice que tiene tantos
años, teniéndole los años a él. El provecho que dan a sus Reyes es el que da a
los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos
los obligan á que de oro hagan plomo.» Després d’observar les demandes que feia
el Principat de Catalunya i les respostes adreçades per contrarestar-les, un ja
es pot fer càrrec que l’opressió, el sotmetiment i el domini a ultrança sobre un
país no es plantejaven solament per qüestions teòriques o abstractes, sinó per
raons materials molt concretes, tal com reconeixia tàcitament Francisco de Rioja
al seu llibre: «Cuando el Rey tiene ciudad en su Reino, que le sirve más en un
año, que todo el Principado de Cataluña á servido a sus Reyes en doscientos;
¿para qué es quejarse de los Ministros? Treinta millones tiene el Rey de renta;
diga Cataluña, siendo tan grande, tan abastecida, tan fecunda de gente, como
dize la Proclamación, con qué parte entra en esta cantidad; pues apenas le vale
al Rey todo el Principado treinta mil ducados, que consume en pagar salarios de
Ministros.»[167]
Heus aquí la qüestió. Les constitucions, les lleis, la
llibertat no tenen absolutament cap valor si a la pràctica no es pot obtenir per
via fiscal l’espoliació de la gent que està dominada políticament, colonitzada
culturalment i sotmesa tributàriament. Aquestes opinions sobre la política
anticatalana són del 1640, en plena Guerra dels Segadors. Però per acabar-ho
d’arrodonir, no em puc estar de remarcar el que opinava sobre Catalunya Olivares
quan va caure en desgràcia el 1643. Els adversaris polítics d’Olivares, en el
fullet Cargos contra el Conde Duque, li varen recriminar que per culpa de la
seva política s’havia perdut Catalunya. Ell, per justificar les seves
actuacions, féu publicar l’opuscle Nicandro, adreçat al rei, com a imprès
clandestí, que, segons Elliott, té el mateix estil que l’Aristarco..., per la
qual cosa cal considerar que l’escrigué De Rioja. En relació amb la guerra de
Catalunya i amb les constitucions, hi diu: «En cuanto al fundamento y raíz desta
guerra bién sabe V.M. lo que han costado a los reyes sus progenitores estos
fueros, con qué leve ocasión los magistrados de Cataluña tomaron este pretexto
para grandes motines de que han escrito muchos. (...) Si el Conde no tratara de
hacerles guerras en poco tuvieran la autoridad de V.M. salieran con la suya, y
quedáranse quizá república libre, con grave daño de los estados de V.M. Entender
que Cataluña se ha de restituir retirado el Conde es grave yerro, porque esta
provincia no lo hará sino por sus conveniencias; si se vieren oprimidos del
francés harán con él lo mismo que con V.M.»[168] Després d’acceptar tàcitament
que les llibertats de Catalunya no eren acceptades per Olivares, més endavant ho
reitera d’una manera claríssima quan afirma que la monarquia està feta amb parts
desproporcionades, sense unió ni conformitat i que no es podran governar fins
que «no se reduzcan a unión e igualdad en leyes, costumbres y formas de
gobierno. Dicen los enemigos del Conde que procuró derribar los fueros de
Cataluña, no ha sido sólo su pensamiento suyo, que su abuela de V.M., doña
Isabel, tuvo por mejor el conquistarlos». Olivares, despullat de poder i amb
tota sinceritat, mitjançant De Rioja ratifica i reconeix la seva intenció
d’abolir les constitucions de Catalunya, perquè si no es feia el Principat
podria esdevenir una república lliure. Però el més significatiu és que justifica
la seva intenció invocant la mateixa reina Isabel I de Castella, la qual havia
expressat per eliminar aquestes llibertats «era menester conquistarlos de nuevo
para no guardar estos fueros». Olivares a través de Rioja reconeix que
efectivament els càrrecs i els beneficis no han estat distribuïts entre tots els
països amb equitat, i afirma que si els catalans haguessin assolit «honras,
puestos y comodidades como los naturales, nunca se despeñaran en los
levantamientos con ocasión ninguna de titulillos y fueros; porque las cadenas
del interés y de la honra ataran de tal fuerza las voluntades que ninguno
quisiera exponerse a perderlas por imaginarias libertades». Per als catalans,
les llibertats no eren pas imaginàries, ans al contrari en gaudien i Olivares
les hi volia abolir. Però el cinisme materialista d’Olivares es basa en la
teoria política següent: «La razón es clara, porque los hombres de distintas
provincias no se quieren sujetar a otros si no hallan comodidad y provecho en la
sujección. Éstos son los polos de conservar lo conquistado, no los de opresión y
violencia, que éstas deshacen luego la fábrica de los reinos.»[169] Aquests són
els pensaments polítics del període del govern del comte duc d’Olivares. Una
ideologia que era una impostura, atès que amagava i dissimulava l’interès de la
classe hegemònica per dominar i espoliar econòmicament els qui tenien
subjectats.
El model polític català era molt més progressista i molt més
democràtic que el de la corona de Castella i, per tant, els catalans no podien
aspirar a sotmetre’s a les lleis de Castella no solament perquè no hi veien
«comodidad y provecho», sinó perquè perdien el poder i l’autogovern. Tampoc no
eren suficients ni «interés y la honra» atès que el govern de les institucions
polítiques de Catalunya era prou honorable per als ciutadans del Principat, que
no tenien aspiracions imperials. Amb tot i això, els catalans, en protegir-se i
defensar-se dels seus adversaris, foren considerats rebels, quan en realitat
eren autèntics ciutadans fidels a la llibertat.
______________________________________________________________
Francesc Ferrer i Gironès
Catalanofòbia, El pensament anticatalà a través de la història (ISBN: 9788429746570)
NOTES
[151] Elliott explica el cas de Cadaqués. El 1629, en un incident menor, el duc d’Alcalá volia fer executar el batlle de Cadaqués per justícia sumaríssima. Es van al·legar, però, les constitucions de Catalunya, que emparaven la llibertat individual dels ciutadans amb un judici segons procediment, amb què s’evitava l’execució en qüestió. Les lleis de Catalunya eren molt més avançades que les castellanes. La resposta d’Alcalá fou que totes les constitucions de Catalunya s’havien de llençar al foc.
[152] Eva Serra. 1640. Una revolució política, Crítica, Barcelona, 1991, p. 65.
[153] Biblioteca de Catalunya. F. Bonsoms, núm. 11321.
[154] Aristarco..., p. 66. La citació original és en llatí, la traducció de la qual és deguda a Dolors Condom, a qui expresso la meva gratitud. Marrans era el nom atribuït als jueus i moros conversos que continuaven practicant la religió respectiva en la intimitat.
[155] Aristarco, p. 27v.
[156] Aristarco, p. 59v.
[157] Aristarco, p. 34.
[158] Aristarco, p. 42v.
[159] Francisco Elías de Tejada. Historia del pensamiento político catalán, Montejurra, 1963, p. 63.
[160] Aristarco, 20v i 21.
[161] Aristarco, p. 58 i 59.
[162] Aristarco, p. 56.
[163] Aristarco, p. 16v.
[164] Aristarco, p. 65 i 65v.
[165] Francisco de Quevedo. Escritos políticos,Toledano, López & Cª, (s. d.), p. 223.
[166] Juan Ors. España y Cataluña, Historia Nueva, Madrid, 1926, p. 140.
[167] Aristarco, p. 20v.
[168] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., tom II, p. 251.
[169] J. H. Elliott i José F. de la Peña. Op. cit., p. 253.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada