traducció - translate - traducción

dijous, 1 de setembre de 2016

MENTIDA 2: CATALUNYA PERTANYIA A ARAGÓ

En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, exposada en el número 127 de SÀPIENSLlegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.

Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó, amb els estendard del Regne d'Aragó i del Principat de Catalunya

Per Jordi Mata.

Catalunya no ha estat mai sobirana perquè pertanyia a la Corona d'Aragó
El 1137, el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei d’Aragó, va significar una unió dinàstica de Catalunya i Aragó però no una fusió política ni social. Es va tractar, doncs, d’una federació d’estats en la qual cadascun va mantenir les seves lleis i institucions, si bé ambdós eren governats per una única testa coronada.

Fora de la conquesta del regne sarraí de València, que Jaume I va efectuar a partir del 1232 amb esperit de croada, la política expansiva del Casal de Barcelona s’adreçà cap al nord i cap a la Mediterrània. Així, la penetració a Occitània, al sud de França, va ser una empresa que es va cloure el 1213 amb la derrota i la mort del comte rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret. Més reeixida va ser l’aventura marítima, ja que en els segles XIII i XIV la corona catalanoaragonesa, mitjançant tractats, va convertir en tributaris alguns estats nord-africans. En diferents i successives etapes i fins a l’era moderna, els regnes de Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, els ducats d’Atenes i de Neopàtria i el comtat de Malta van estar sota domini de la corona, en una demostració de vocació europea, a més de mediterrània. 

El comte de Barcelona era sobirà
Hi ha un segon punt que també cal explicar. Sovint s’ha considerat que Catalunya, com que era un principiat i no un regne, tenia un poder de rang inferior o sotmès a la Corona d’Aragó. En època moderna, aquesta confusió es va accentuar especialment quan es van començar a identificar els antics regnes amb els estats moderns: el regne de França, el regne d’Espanya… Però, en realitat, en l’època medieval els títols dels territoris, fossin regnes, comtats o marquesats, no eren rellevants, ja que les relacions eren sobretot interpersonals: ser rei o comte era exactament el mateix pel que fa a l’ús i l’ostentació del poder.

Per tant, el comte de Barcelona era sobirà o reial; és a dir, que no tenia cap autoritat per sobre d’ell. Això s’inicià amb Borrell II, que no va renovar el jurament de fidelitat als monarques francs, i es va posar per escrit al tractat de Corbeil del 1258, entre Jaume I i el rei de França Lluís IX. De fet, fins i tot el pacte entre Franco i Joan de Borbó, pare de l'actual rei, sobre el nom que aquest havia d’utilitzar té aquest significat: era conegut com a comte de Barcelona, que, a tots els efectes, des del punt de vista de la legitimitat dinàstica equival exactament a rei d’Aragó, de Castella, de Lleó…

Font: Deu mentides sobre Catalunya
Publica un comentari a l'entrada