Carta a un amic unionista

Estimat amic que no entens el moviment independentista, saps que t'estimo i per això permet-me que faci algunes reflexions per tal que ens entenguem millor i no redueixis l'independentisme català a un problema d'identitats.

Volem governar-nos nosaltres, punt. Ni vull que ningú parli català per collons, ni que deixi de parlar en castellà, això sí, vull que em respectin a mi com jo respecto als altres. No vull trencar el meu DNI espanyol si no m'hi obliguen, però si m'obliguen a triar, vull el meu DNI català. No vull que deixin de venir els aragonesos a banyar-se al Delta de l'Ebre, però que quan vinguin no em toquin els collons per sentir-me parlar amb la meva filla en català, de la mateixa manera que no me'ls toquen quan em senten parlar en francès o en anglès amb algun guiri que s'ha perdut tot i Google maps.

La meva mare és sevillana i el meu pare lleonès, i et puc assegurar que la majoria dels independentistes ens assemblem més a David Fernández, de la CUP, que a Artur Mas. El cas és que pocs són els que tot i voler la independència, ens sentim nacionalistes o catalanistes, perquè en realitat ens sentim d'allà d'on som ben rebuts. Una bandera no és més que un drap de colors, i t'asseguro que quan això acabi, trec la meva del balcó.

No ens creiem millors que ningú per l'atzar d'haver nascut catalans i ens encanta viatjar, la majoria tenim família i amics repartits no solament per mitja Espanya, si no per mig món, i som independentistes perquè estem farts. Sí, farts.

Farts d'un país incapaç de trencar els llaços amb el franquisme i el feixisme; fart que no s'hagi anat més enllà d'una simple operació cosmètica per poder formar part dels organismes internacionals.

Fart de viure en un país on no existeix la separació de poders, on jutges i banquers s'asseuen a taula amb polítics per fer-se jocs i regles a mida,  a costa teva i meva.

Fart d'aquesta fal·làcia que a l'escola catalana no se sent parlar castellà, quan és a l'inrevés, ja que tot i la llei de política lingüística, al pati, a la porta i al carrer, a penes es parla català. I no és que no es llegeixi literatura castellana, és que no es llegeix res cony! ni en català ni en basc ... els xavals no llegeixen ... i això que es discrimina el castellà és simplement mentida i ningú que visqui la realitat de qualsevol escola catalana pot mantenir aquesta fal·làcia ni cinc minuts.

Fart que creuar Catalunya per anar de casa meva al meu curro em costi gairebé 20 € en peatges, mentre de Sant Fernando a Finisterre es pot anar per autovies gairebé tot el camí i sense pagar un puto 'duro'.

Fart que si opto pel tren, en arribar a Tarragona hi hagi trams on només hi ha una sola via (dos miserables rails) per als dos sentits (nord i sud) i que hem de compartir passatgers amb mercaderies. Fart d'anar en trens dels anys 70 que després de 150 km ens deixen les esquenes com si s'hagués jugat tota la tarda de defensa en els Dallas Cowboys. I no exagero un pèl.

Fart que, tenint més indústria que ningú, i que que per les nostres carreteres i autopistes transcorre tot el trànsit de mercaderia de fruita i hortalissa que cada dia va i ve d'Almeria i el País Valencià cap a Europa ens proposin esperar dos anys més per al corredor del Mediterrani i que a sobre el vulguin fer passar per Madrid o Saragossa ... fart de tenir un aeroport punter i del tot capat per tal de beneficiar Barajas; fart d'operacions amb empreses privades com el projecte Castor davant de la costa del Delta, i que a sobre haguem d'indemnitzar a Florentino ... i encara hi ha més, i ho saps, i no és just.

I què ha passat? perquè hem dit prou ara, just ara?

En realitat ha passat a Madrid, no aquí. El PP carregà contra els catalans ("polacos" diuen) fent campanya contra l'Estatut d'Autonomia i trobà en això la traca perfecta per fer soroll i no parlar de res més. Fart que després de quatre anys d'haver estat ratificat aquest pel vot del poble, fos tombat per un Tribunal Constitucional caducat, desligitimitat i sota sospita. I la resta, ja ho saps, la gran manifestació del 2010, la del 2012, la via Catalana, la V, la Meridiana ... i t'asseguro que fan mandra les manis històriques cada any, però quan són necessàries, quan se sent que ens passen el corró per sobre, o es fa això o et tires a la muntanya amb un trabuc.

Què ha fet Madrid des de la seva posició de garant dels meus drets? Amenaçar, insultar, mentir, prohibir ... entretant, els ha sobrat temps per a Gürtels, ERES, Púniques, i tot ben amanit amb tot tipus de prohibicions i suspensions; és a dir: el govern i l'estat no han parat de generar independentistes a cada declaració o a cada decisió.

L'infame Wert volent espanyolitzar-nos, la prohibició de fer un referèndum, les querelles pel 9N, la suspensió de la llei de Pobresa Energètica per garantir llum, aigua i gas en llars sense ingressos, la prohibició per instal·lar legalment un panell solar en base a normatives absurdes i de posar impostos al Sol (sí, el que llegeixes), la suspensió de l'impost als Dipòsits Bancaris i Fons d'Inversió ... etc.

Espanya no té solució, o potser sí, però nosaltres, els independentistes, després de 300 anys d'intentar-ho com a regionalistes primer i autonomistes més tard, ja hem perdut l'esperança que l'estat ens accepti tal i com som, perquè vist el que hi ha, hem decidit que, hores d'ara, és més fàcil construir un país nou que arreglar aquest.

Sembla que només hi hagi arguments viscerals per oposar-se a la independència. No em serveixen els legals quan la Constitució es reforma per pagar el deute en una setmana mentre que la resposta a la petició d'un referèndum -fins a divuit vegades-, és "no se puede negociar fuera de la ley".

No em serveix l'argument que la independència no solucionarà les coses, per què només espero que la independència permeti que puguem dotar-nos d'eines que sí que ho facin i que solucionin aspectes que 30 anys de transició no han arreglat; com anul·lar d'una vegada els judícis sumaríssims del franquisme.

Els vincles històrics tampoc em serveixen ... la història és una cosa viva i s'escriu en el present; el que ens uneix ens seguirà unint sempre, en canvi, el que ens separa només pot deixar d'existir si marxem.

Les xifres que alguns donen del dèficit de Catalunya, de les pensions, de si ens morirem de fam ... no són certes, forma part de la tàctica de la por ... perquè si la independència fos dolenta per a Catalunya, n'estic convençut  que ja ens l'haurien donat.

Amb tot l'afecte, i esperant que m'entenguis, amic meu: separats, estarem molt millor.

Font: rebut per whatsapp, sembla que respon a una carta al director publicada a El Periódico en les setmanes anteriors al setembre del 2015.