traducció - translate - traducción

dilluns, 5 de setembre de 2016

MENTIDA 5: Catalunya és bilingüe des del segle XV

En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, exposada en el número 127 de SÀPIENSLlegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.

Retrat de Felip V de Castella i IV d'Aragó

Per Jordi Mata.

Catalunya és bilingüe des del segle XV
L’accés al tron d’Aragó de la dinastia dels Trastàmara arran del compromís de Casp va afavorir un progressiu monolingüisme castellà a la cort, fet que va provocar que les elits socials i culturals adoptessin el castellà des de l’inici del segle XVI tot coincidint amb el seu afermament com a llengua comuna de tots els territoris de la monarquia hispànica. Molts escriptors catalans van escriure la seva obra en castellà en un període en què la impremta va propiciar l’edició en aquest idioma, més rendible que fer-la en català. Però tot plegat no va implicar que l’ús del català minvés o fos substituït enlloc, ni tampoc que es produís una castellanització massiva de la població.

El català, única llengua de les institucions fins al 1714
Al contrari. El català va ser l’única llengua de les institucions fins al 1714, com ho demostren els Dietaris de la Generalitat de Catalunya i el Dietari de l’antic consell barceloní, i es va mantenir com a única llengua col·loquial durant els segles XVI i XVII. L’Església va fer un ús majoritari del català en la predicació perquè va entendre que era la parla del poble, circumstància que va fer constar el religiós jesuïta Pere Gil en el seu pròleg a la seva traducció del llatí al català de l’obra La imitació de Crist (1621), de Tomàs de Kempis: “Exceptuades algunes poques ciutats com són Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, [...] no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna”. L’esforç per implantar un bilingüisme real no es desenvoluparà fins al segle XVIII, en dictar-se des de Madrid les mesures administratives contràries a l’ús oficial del català i al seu ensenyament.

Una 'decadència' relativa
Hom pot creure que el tema del bilingüisme vinculat a aquesta etapa es relaciona amb un fenomen paral·lel en el temps, la Decadència, nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el període comprès entre la fi de l’edat mitjana i l’inici de la Renaixença, caracteritzat per la disminució de l’ús literari del català i la poca qualitat dels textos que s’hi produïren. El de la Decadència és un concepte que cal matisar i revisar, construït per intel·lectuals del segle XIX i crítics posteriors. Si bé va existir un abandó de la creació literària en català, atès que la majoria d’autors del país van conrear les seves obres en castellà, llatí o italià, això no va comportar una davallada cultural general perquè sí que van proliferar els llibres de divulgació científica o tècnica escrits en català que tractaven de disciplines com la medicina, l’agricultura, l’ensenyament, la historiografia i les concernents a la milícia. A més, la base per parlar de Decadència va ser la comparació més desfavorable possible, la de les nostres lletres amb les castellanes, que en aquella època vivien el seu Siglo de Oro. 

En conclusió, es va generar un clixé que encara dura, que ha dissuadit molts investigadors d’estudiar amb rigor més de tres-cents anys d’història de cultura nacional, i que no es correspon a la realitat de l’ús quotidià de la llengua catalana en l’era moderna, que era ben vigent.

Font: Deu mentides sobre Catalunya
Publica un comentari a l'entrada