traducció - translate - traducción

dimarts, 13 de setembre de 2016

El monstre de l'odi @donTomasSerrano @elespanolcom | Societat Anònima

Benvolgut, o no, Tomás Serrano:

A no ser que s'hagi patit la presència d'uns pares disfuncionals, són ells els que ens ensenyen a estimar. Amb les primeres carícies ens mostren el valor de la tendresa, amb el so de les seves paraules sabem que importem a algú i amb la seva mirada som conscients que existim. És la infància l'època en la qual descobrim l'amor, un món ens espera amb els seus encants. Cada nova porta que s'obre és una oportunitat per a la sorpresa. Aprenem a estimar als nostres pares, als nostres germans, als amics amb els que compartim moments i joguines, als professors que ens revelen talents que ni tan sols sabíem que teníem. I l'amor, en principi, no té data de caducitat, ens alimenta quan tot pot semblar cruel, sòrdid i mancat de sentit.

També la infància ens ensenya a témer al monstre. Els contes infantils ens inoculen la por. Estan plens de monstres amb diferents formes que, de vegades, es presenten amb aspecte grotesc de dolent de Disney o amb la bellesa d'un somni amb vocació de transformar-se en malson. Però també els relats ens aporten herois capaços d'acabar amb el monstre. I vam respirar tranquils perquè sabem que fins a la pitjor història té un final feliç. Després serà la vida i la nostra col·lecció de fracassos que ens mostraran que la ficció només és un mirall distorsionat del que tard o d'hora ens aguaitarà.

El que no sé és quan aprenem a odiar, en quin moment, l'amor, la curiositat o les ànsies per seguir sorprenent-nos es veuen apartades per l'odi. És perquè encara seguim tement el monstre? No hem pogut acabar amb ell? És perquè ens hem adonat que som uns perdedors, uns petits merdetes incapaços d'acceptar la diversitat o les idees que desequilibren el nostre sistema de creences? Aprendre a odiar quan ens hem oblidat d'estimar. Amor i odi. Dos impulsos atàvics, primigenis. Eros i Tanathos. Dues forces antagòniques que mouen el món.

Tomàs: tots veiem el mateix. És una imatge subliminal que forma part de la iconografia mental que nia en el nostre subconscient. Tots veiem una avió dirigint-se a una torre anunciant un atemptat. L'11 de setembre del 2001 a Nova York segueix molt viu en la nostra memòria. I el missatge no pot ser un altre: l'independentisme és una avioneta terrorista que es dirigeix ​​cap a una torre que simbolitza Espanya. Però és una avioneta, feble, fràgil, que no podrà amb la solidesa de l'edifici. Aquest és el missatge. No n'hi ha un altre. Per aquesta raó, el mínim que se't pot exigir és que no insultis més la nostra intel·ligència excusánt-te en la ignomínia encara. El dibuix és fastigós, vomitiu, insultant, injust, execrable, intolerable. I encara us continueu preguntant per quina raó ja som independents emocionals d'aquest país anomenat Espanya?

Diu Luis Rojas Marcos a "Las semillas de la violencia" que "els éssers humans vivim per amor i destruïm per amor, perquè aquesta passió universal està plena d'emocions contraposades". Per això només cal esperar una cosa de vosaltres, els que estimeu tant una idea que no suporteu que algú no senti el mateix que vosaltres: que aprengueu a oblidar-nos, com més aviat millor. Que ho supereu per tal que l'odi no segueixi creixent, com el monstre que és, en la vostra fallida intel·ligència emocional.

Àlex

Em pots seguir a Twitter @blogsocietat i Facebook

Publica un comentari a l'entrada