traducció - translate - traducción

dissabte, 10 de setembre de 2016

MENTIDA 7: El castellà mai no ha estat una llengua d'imposició

En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, exposada en el número 127 de SÀPIENSLlegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.

Per Jordi Mata.
El dictador Miguel Primo de Rivera
El castellà mai no ha estat una llengua d'imposició
La derrota a la guerra de Successió també va provocar la imposició del castellà. En l’època de l’establiment dels decrets de Nova Planta, l’Administració borbònica alliçonava els corregidors desplaçats a Catalunya amb instruccions com la següent: “Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Més directes van ser els ministres del fill de Felip V, Carles III, en promoure reials cèdules per les quals es prohibia l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres (1768) i s’ordenava que tots els comerciants portessin els llibres de comptabilitat en castellà (1772). El privat de Carles IV, Manuel Godoy, va prosseguir el setge al català en dictaminar el 1801 que no es representés en cap teatre cap obra que no fos en castellà.

Càstigs als infants que parlessin català a l'escola
L’estat liberal no es va diferenciar de l’absolutista en la repressió lingüística. Un edicte reial del 1837 va imposar càstigs infamants als infants que parlessin català a l’escola, i en alguns indrets, com les Illes, es va fomentar la delació entre alumnes per sancionar els catalanoparlants. Certes mesures van resultar ridícules alhora que tristes, com la que el 1838 prohibia que els epitafis dels cementiris fossin escrits en català o l’emesa per la Dirección General de Correos y Telégrafos el 1896 en prohibir... parlar en català per telèfon a tot l’Estat espanyol. 
El 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va publicar-se una reial ordre que sancionava aquells mestres que ensenyessin en català, i Antoni Gaudí, que tenia aleshores setanta-dos anys, va ser detingut per negar-se a parlar en castellà davant la policia.

La Constitució espanyola relega a un paper secundari el català
El 1939, consumada la victòria feixista en la guerra civil, una ordre del Ministerio de Educación Nacional va suprimir qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. Fins i tot els presos havien de parlar en castellà, segons el reglament de presons del 1956, i en castellà havien de ser els noms que s’inscriguessin al Registre Civil, com es va estipular el 1957. Cal recordar també l’enrenou que hi va haver al voltant de Joan Manuel Serrat quan, el 1968, se li va prohibir cantar en català a Eurovisió el famós La, la, la, amb què va guanyar el certamen Massiel.

En els temps actuals, la Constitució espanyola del 1978 relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà és refermat com l’única llengua que els ciutadans han de conèixer obligatòriament. La situació ha degenerat prou perquè la sentència del Tribunal Constitucional respecte de l’Estatut de Catalunya, feta pública el 9 de juliol del 2010, estableixi que el català no és la llengua preferent de l’Administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.

Font: Deu mentides sobre Catalunya
Publica un comentari a l'entrada