traducció - translate - traducción

divendres, 2 de setembre de 2016

MENTIDA 3: Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola

En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, exposada en el número 127 de SÀPIENSLlegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.

Per Jordi Mata.
Retrat de casament dels Reis Catòlics
Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola
Es tracta d’un dels tòpics que més fortuna ha fet, però també un dels més fàcils de desmuntar. Els aleshores prínceps de Castella i d’Aragó, Isabel i Ferran, van casar-se en secret el 1469 i van accedir als trons respectius el 1474 i el 1479. El matrimoni consumava la unió dinàstica entre ambdós regnes, però totes dues corones conservaven les lleis i institucions que les feien independents l’una de l’altra, com havia succeït en el segle XII amb la unió dinàstica entre Catalunya i Aragó. 

Què volia dir exactament 'tanto monta'?
Els emblemes dels sobirans palesen també que la unió territorial fruit del seu casament era només a títol personal, ja que el d’Isabel I (un feix de fletxes) i el de Ferran II (un jou amb una corda solta i amb el lema “Tanto monta”) es mostraven junts en els escuts, però no units. Temps després, va ser la Falange Española qui va fusionar tots dos emblemes per convertir-los en el seu símbol.

La pretensió que els Reis Catòlics van fundar una nació, quelcom que no es pot fundar en una data concreta perquè les nacions són conseqüència d’una evolució cultural i no d’un arranjament polític, es barreja amb la idea, també errònia, que allò que creen realment és un estat que se superposa a un concepte geogràfic. En el segle XV Espanya era el nom modern de la Hispània romana, que geogràficament havia correspost a allò que avui coneixem com a península Ibèrica. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja aleshores amb estat propi, es consideressin també part d’Espanya. De fet, els mateixos Reis Catòlics tenien clara aquesta qüestió, com ho demostra el fet que mai no prenguessin el títol de reis d’Espanya. Un altre factor que contribueix a embolicar-ho tot és que la parella pertanyia a dues branques d’una mateixa família, els Trastàmara, detall que reforça una impressió d’unitat sense fissures.

La renúncia de Ferran II a Castella
A banda, la cort castellana també tenia clar d’on era rei de debò Ferran II. En morir Isabel I el 1504, el seu vidu va renunciar a Castella a favor de la seva filla Joana i del marit d’aquesta, Felip el Bell, per evitar un enfrontament armat i va tornar a Aragó. Es va tornar a casar l’any següent amb la princesa francesa Germana de Foix amb l’esperança que li donés un hereu per al tron aragonès, maniobra que va enfurismar els nobles castellans en entendre que amb això Ferran volia impedir que Joana i Felip heretessin la seva corona. I així era. El naixement de l’únic fill de la parella el 1509, Joan d’Aragó i Foix, implicava la separació explícita dels regnes de Castella i Aragó, però el nadó va morir poques hores després d’haver nascut.

Un corrent historiogràfic defensa que tan sols es pot parlar d’una unificació real d’Espanya a partir de la guerra de Successió, que suprimeix la personalitat política i jurídica de la Corona d’Aragó i uniformitza els diferents territoris de la monarquia d’acord amb els usos del regne de Castella. Tanmateix, aquestes reformes de caràcter estatal i estructural tampoc no atorgarien consistència a una hipotètica nació espanyola. Altres opinions situen l’origen del concepte el 1812, tot fent-lo coincidir amb la Constitució de Cadis i la definició de nació que es va escampar arreu arran de la Revolució Francesa.

Font: Deu mentides sobre Catalunya
Publica un comentari a l'entrada