traducció - translate - traducción

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Bob Dylan, renuncia al teu Nobel

Robert Allen Zimmerman ha estat premiat amb el Premi Nobel de Literatura d’aquest 2016. El premi ha fet saltar les alarmes en els cercles més intel·lectuals i entre el conservadorisme cultural. Una de les ignomínies ha consistit a dir que Dylan no és pròpiament un escriptor. Aquí és on es planteja la pregunta del segle: què vol dir ser un escriptor? L’establishment literari ha entès el guardó com una traïció en tota regla, una ofensa al camp de les lletres; resulta que el Nobel de literatura no l’ha guanyat Murakami, que sí que és escriptor. L’ha guanyat Bob Dylan, que no ho és. O això diuen alguns.

Un bon dia, un jove cantautor esquifit va sortir acompanyat per sis cordes i una aparatosa armadura que servia per subjectar l’harmònica. Tot, en recerca de les arrels de la música nord-americana, viatjant per un territori que el meravellava. D’ençà del seu primer disc, la seva discografia és en general una antologia que es dedica a explicar històries, d’una temàtica eclèctica, amb un tractament prodigiós i un contingut filosòfic irreprotxable. És tanta la qualitat d’algunes de les seves lletres que s’han editat i publicat una interminable llista de reculls en llibres.

I és que Bob Dylan no és només un líric formidable. També sap tocar la guitarra i sap solfeig. I això, per molts, és intolerable. Parlant de tocar, ha acariciat les ànimes de tota una generació: als anys seixanta va ser un dels estendards del moviment contracultural –a la quinta també pertanyen Janis Joplin, Joan Baez o Graham Nash– que marcaria la història del pensament popular. Va negar la seva condició de star system o rockstar. Bob Dylan no és cap ésser suprem, però és un poeta, agradi o no.

Per aquell qui insisteixi amb la politització de la corporació Nobel, Dylan també ha estat un dels referents en el canvi. Una involucració social no desitjada, això sí. Perquè el trobador de Minnesota va desmarcar-se aviat del seu rol en l’àmbit contestatari i reivindicatiu; no volia ser un actor polític, sinó senzillament un artista. Això ho exposa Scorsese a No direction home (2005), un magnífic documental que ressegueix el procés de metamorfosi dylanià quan, de cop i volta, deixa el folk i endolla la seva elèctrica.

La discussió, doncs, és si les cançons de Bob Dylan han de ser tractades com objectes o peces literàries. Ha de tenir Visions of Johanna, per exemple, la mateixa validesa que uns versos d’Allen Ginsberg? Per a molts dels seus oients no existeix el dubte en aquest afer. De fet, la querella és una estupidesa tenint en compte que s’aparta del valor qualitatiu d’aquestes cançons o poemes.

No, un seguidor de Dylan no entrarà en aquesta discussió, sobretot quan recorda a aquell Dylan més picaresc, excèntric i tímid, que va compondre temes com la preciosa oda A Hard Rain’s A-Gonna Fall. Aquell que actuà com un visionari que acompanyava el vers amb la melodia.

No tot el producte de Dylan és literatura, d’acord. Però gran part de les seves obres podrien perfectament formar part del patrimoni literari. Negar la legitimitat del premi, per pura coherència, implicaria jutjar també el Nobel de la Pau a Obama, entre molts d’altres. Que Dylan estigui en el punt de mira dels més crítics i escèptics no és cap novetat. Aquests dies s’ha ignorat completament la qüestió del masclisme o l’ús de la influència política dels premis. És més rellevant i prioritari deliberar si el cantautor és un literat o només un bon músic. La reacció d’ofensa d’alguns denota una ridícula i infantil susceptibilitat. És com qui s’emprenya perquè no ha guanyat ell, o els seus interessos no s’han vist satisfets.

Reduir la literatura purament a l’acció d’escriure llibres o publicar novel·les i poemaris és tancar un art que, en essència, esdevé l’expressió autèntica de l’ésser humà. Aquesta opressió del concepte literari hauria de suposar el veritable escàndol. Aquí radica la injustícia.

Permeteu-me que parli de mi. Tinc 25 anys i he llegit molt menys del que m’hauria agradat fer. Tot i així, m’atreveixo a entendre Dylan ‒el Bob, no el Thomas‒, com un representant de la literatura molt competent. És més, sort de tenir gent com aquesta, que fa el món una mica menys imperfecte. Per això, el millor que podria fer Bob Dylan ara, després de remoure els ciments de l’elitisme pedant de la literatura, seria volar a Suècia i tornar el Nobel a l’Acadèmia. Amb això no pretenc donar més validesa a tot el que he comentat anteriorment. És clar, tampoc podria perquè, com Dylan, no estic dins del club selecte dels escriptors purs.

Publica un comentari a l'entrada