traducció - translate - traducción

divendres, 21 d’octubre de 2016

ÉS CATALUNYA, ESTÚPIDS!

NOTA: recupero aquest article de Suso de Toro del 2015. Original en castellà
Això és un mur, estúpids!
La polarització a Catalunya no era inevitable però va ser buscada i aconseguida, de manera que ara ja és inevitable

Abans de res, disculpin-me que hagi intitulat l'article amb la grollera advertència d'un assessor de Clinton, ("És l'economia, estúpids!") Però aquest és un moment bastant groller i brutal.

El nomenament d'Albiol, un candidat que uneix la ideologia de Le Pen amb el franquisme ideològic, és significatiu de la desimboltura del PP en aquest moment: vol dir que la batalla política que es desenvoluparà des d'ara a novembre està plantejada com li convé , es tracta d'una batalla nacionalista.

Hi ha qui creu que el gran conflicte polític al Regne d'Espanya està en els conflictes socials, "de classe" dèiem en abans, o en la forma de l'estat, "caudillo", monarquia o república, però no, es tracta del nacionalisme. És la basa que va jugar sempre l'entramat de poders que van controlar l'estat. "Espanya, antes roja que rota".

Fa anys vaig escriure en algun lloc que Espanya tota estava "malalta de nacionalisme", però no era una formulació justa, és un estat i un espai polític construït sencer sobre el conflicte nacionalista. I no és una afirmació nacionalista cap a fora, cap a altres estats, sinó cap a dins. Tot i que el nacionalisme basc va aparèixer aquestes dècades passades com el principal enemic en realitat la veritable preocupació dels jerarques de l'estat sempre ha estat aquest animal adormit que era i és el nacionalisme català. Quan els generals nacionalistes, així es deien a si mateixos, van voler castigar les "províncies traïdores" el que volien fer amb Catalunya era transformar-la en "un erm". Les grans batalles del projecte unitari espanyol són a Catalunya, des del comte duc d'Olivares passant per borbons i generals diversos, i en això estem.

Aquest conflicte neix de la naturalesa mateixa d'Espanya, és inherent a l'existència d'un nacionalisme que concep un estat nacional unitari on hi ha altres comunitats i altres projectes nacionals, no és una cosa conjuntural ni inventat, és constitutiu. Així quan es va plantejar redissenyar l'estat reconeixent l'existència de nacionalitats, immediatament es va recórrer al "cafè per a tots", no amb ànim d'estendre una descentralització que és bona en si mateixa sinó per ofegar bascos i catalans principalment. El punt d'inflexió definitiu i concretíssim va ser el 23-F, qui ignori això desconeixerà el que va ser aquell cop d'estat i el que està passant ara; i tot el que es digui sobre això ignorant-ho serà soroll.

Però si aquest conflicte neix de l'essència mateixa del projecte unitari espanyol també és cert que ens trobem davant d'una campanya dissenyada des d'un nucli central en la cort, la FAES. La decisió de Rajoy de posar a Albiol al capdavant de la seva escaramussa catalana és una conseqüència última de les seves recollides de signatura animant l'anticatalanisme i el seu recurs de l'estatut davant  el Tribunal Constitucional. Cap d'aquestes decisions van ser errors, sinó passos d'una estratègia cap al que passi al setembre i novembre, arribar al que passi llavors va ser un designi conscient d'aquestes persones. La polarització no era inevitable però va ser buscada i aconseguida, de manera que ara ja és inevitable.

Tan inevitable que ha trencat tots els partits catalans. Convergència i Unió va desaparèixer, el PSC no existeix, el PP en aquests moments és marginal allà, la possible penetració d'un "Podem" que puja i baixa ve i va no sembla confirmar-se i, units en el "abrazo del ahogado", la filial d'IU, Iniciativa, que cercà una desesperada línia de fuga a la polarització, també ha acabat en un carreró sense sortida.

Per per bé o per mal, la societat catalana està davant un dilema, ja no hi caben terceres vies de cap tipus que mai han existit perquè qui tenia el poder no ho va permetre, o s'opta pel poder que representa Rajoy o pel poder nou que prometen els independentistes.


Fa unes setmanes proposava aquí considerar si Rajoy, després de les aparences de bones maneres i mesura, era menys, tant o més radical que Aznar. El transcurs del temps ho dirà però pel d'ara ha conduït a l'estat i els catalans a un dilema absolut.

Font: ¡Es Cataluña, estúpidos! 
Publica un comentari a l'entrada