traducció - translate - traducción

dimarts, 18 d’octubre de 2016

PER QUÈ EL COLOR TARONJA DE 'CIUDADANOS'

El color taronja de Ciutadans . Els "tarongistes" són unionistes conservadors i centralistes . La tradició històrica del color taronja té a veure amb el colonialisme britànic sobre Irlànda, i fraternitats o partits majorment ultraconservadors . Pels orangistes, qualsevol cosa que sonés, ni que fos vagament, a irlandès, els semblava malament. També van sorgir com a resposta reaccionària als primers aixecaments lliberals inspirats en la revolució francesa.


Els colors són un llenguatge identificatiu dels aliats i de les intencions polítiques. Més o menys tothom coneix el vermell comunista, el negre anarquista i el blanc monàrquic, però: i el taronja que fa servir per exemple el partit populista Ciutadans? Anem a fer un cop d’ull a aquest color i veureu si s’hi poden trobar lògica i paral·lelismes.

El taronja prové de l’Orde d’Orange (Orange és taronja en anglès), una entitat unionista anglesa apareguda el 1785 per oposar-se a la independència d’Irlanda. Actualment encara existeix, i reclama la pertinença de l’Ulster (Irlanda del nord) a la Gran Bretanya. Són una entitat extremadament conservadora, protestant i violenta amb grans dosis de populisme. Es pot dir que volen ser més britànics que els mateixos anglesos.

Bandera de l'Orde d'Orange, els "tarongistes", amb la creu de Sant Jordi anglesa. Emblema dels unionistes més ultraconservadors.
Bandera de l’Orde d’Orange, els “tarongistes”, amb la creu de Sant Jordi anglesa i l’estrella guillermita. Emblema dels unionistes més ultraconservadors.
Aquest orde va adoptar el nom d’Orange i el color, provinent del cognom del rei protestant Guillem d’Orange que durant la revolució anglesa anomenada La Gloriosa de 1688 va envair Anglaterra, Escòcia i Irlanda com a campió de la causa protestant i per lluitar contra els intents de Jaume II (rei de la casa Stuard escocesa) de tornar a la fe catòlica i també, per implantar l’absolutisme. Per a les classes nobles angleses, que tenien el control de les institucions, va anar de meravella, perquè  assegurava per llei que cap catòlic pogués accedir al tron anglès (una llei feta clarament contra els escocesos). Per a escocesos i irlandesos però, va ser un desastre amb majúscules. Els escocesos, poc després (1707) es veurien forçats a unir-se amb Anglaterra, i per a Irlanda va ser més terrible encara.

L’activitat principal dels “tarongistes” (orangistes), quan no practiquen el terrorisme, són les desfilades per les zones que ells consideren “britàniques”, és a dir: Escòcia i Irlanda del nord. Els orangistes marxen desfilant provocant la població catòlica irlandesa, amb el seu color taronja, especialment a Irlanda del nord, commemorant la seva victòria en la batalla del Boyne l’1 de juliol de 1690.

Guillem d'Orange era un sobirà provinent dels Països Baixos, on aquest color era també present. Aquest és l'emblema dels col·laboradors nazis dels Països Baixos durant la IISG.
Guillem d’Orange era un sobirà provinent dels Països Baixos, on aquest color era també present. Aquest és l’emblema dels col·laboradors nazis dels Països Baixos durant la IIGM.
La batalla del Boyne és un punt i final en els intents d’Irlanda de deslliurar-se dels jou anglès, que ja no es traurien de sobre fins al segle XX. A la batalla del riu Boyne s’hi van enfrontar el deposat a la Gloriosa Jaume II (Jacob Stuard) al costat irlandès, contra el convidat anglès a ocupar el tron, el protestant Guillem d’Orange, allies Billy per als irlandesos. La batalla va ser desigual i enfrontà el dia 1 de juliol (segons el calendari julià vigent en aquell moment, dia 11 segons el calendari gregorià actual) un exèrcit professional de mercenaris protestant, contra lleves d’irlandesos preparades a corre-cuita i inferiors en nombre.

El desastre irlandès a la batalla no va ser militar, sinó simbòlic i moral, doncs el mateix rei Jaume va marxar a l’exili a França abandonant els irlandesos a la seva sort els quals, malgrat tot, continuarien la seva lluita conscients de que s’hi estaven jugant la llibertat. La guerra va acabar amb la Tractat de Limerick del 1691, una mena d’amnistia que significà l’abandó de l’illa de famílies senceres irlandeses celtes. Però com tots els tractats anglesos que feien referència als irlandesos, no va ser respectat i immediatament es van posar en marxa les terribles Lleis Penals. 

Aquest conjunt de lleis penals relegaven la majoria de la població irlandesa al nivell de poc menys que animals, mentre tot el poder quedava en mans de la minoria de colons anglesos residents a l’illa. Les seves conseqüències es troben entre les causes de la gran fam que patí l’illa a mitjans segle XIX. La fraternitat orangista va crear-se el 1795, en aquest context de superioritat britànica i com a reacció “anti” a partir d’unes primeres demandes d’enviar representants irlandesos (evidentment protestants) al parlament britànic, cosa que finalment passaria el 1800. Pels orangistes, qualsevol cosa que sonés, ni que fos vagament, a irlandès, els semblava malament. També van sorgir com a resposta reaccionària als primers aixecaments lliberals inspirats en la revolució francesa i liderats per Theowald Wolfe, considerat el pare del republicanisme irlandès.

La tradició història del color taronja té a veure amb el colonialisme britànic sobre Irlànda, i fraternitats o partits majorment ultraconservadors.Actualment el taronja és usat principalment per partits d’àmbit democristià, és a dir, conservadors. El color militarment, indica als Estats Units la cavalleria i com a curiositat, els colons jueus que ocupen les zones de Gaza i Cirjordània, també han fet servir aquest color per a identificar-se. Alguns moviments socials han adoptat aquest color també de forma recent, com el cas de la revolució taronja a Ucraïna -finançada, en part, des de l'ultra liberal fundació Rockefeller- o les protestes contra les polítiques d’austeritat a Grècia.

Publica un comentari a l'entrada