traducció - translate - traducción

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Vuit eines de repressió del català durant el franquisme

La dictadura va dissenyar una estratègia integral per anihilar la llengua catalana
ESCOLA JERARQUITZADA
L’escola franquista obligava a cantar el Cara al sol i es va utilitzar com a eina d’espanyolització
/ EFE 
El principal botí que s’enduen els pobles conqueridors dels conquerits és la seva llengua i la seva història, deia Àngel Guimerà. I aquest va ser el propòsit de la llarga dictadura franquista: anihilar la cultura catalana. La persecució de la llengua, però, comença molt abans, com recull Francesc Ferrer i Gironès al seu ja clàssic del 1985 La persecució política de la llengua catalana. El 1715 el Consell de Castella ja va excloure el català de l’administració i les escoles i el 1773 es va prohibir editar llibres en català, per exemple.
Durant el franquisme, la persecució política del català es professionalitza: es clausuren les institucions culturals, s’aboleix la Generalitat, el Parlament i l’Estatut d’Autonomia. Es fa desaparèixer el català de tots els organismes públics i se’l relega a l’àmbit privat, es castellanitzen noms, s’imposa el castellà a l’escola, el cinema, la premsa i la ràdio, es prohibeix publicar llibres en català i tota una generació d’intel·lectuals catalanistes es veu forçada a l’exili.
Recollim vuit de les eines de repressió franquista del català que demostren que la comparació que va fer el ministre Wert de la situació actual del castellà a Catalunya amb la del català durant el franquisme és una autèntica barbaritat històrica.
L’escola, eina de castellanització
Es converteix en la via principal d’espanyolització de l’alumnat i, de retruc, de les seves famílies. Primer es canvien els noms dels centres. El grup escolar Renaixença de Manresa, per exemple, passa a batejar-se com a Grupo Escolar Generalísimo Franco. També es modifica el calendari festiu escolar. El 8 de setembre, Día de la Natividad de Nuestra Señora, o l’1 d’octubre, Día del Caudillo, passen a ser festius. Alhora el Ministerio de Educación Nacional estableix una sèrie de “commemoracions” que s’han de celebrar durant l’horari lectiu. És el cas del Día de los Caídos (29 d’octubre) o el Día de la Exaltaciónde Calvo Sotelo (13 de juny). El canvi més important, però, és el del model educatiu. Es jerarquitza. S’homenatja diàriament la bandera nacional amb el Cara al sol, se separen els nois i les noies, els càstigs físics són habituals, es depuren les biblioteques i es fa fora els docents allunyats de la religió catòlica o de l’aclamada “ unidad de España ”. “Venia un falangista i ens feia formar al pati com si fóssim militars”, recorda Jordi Cots, primer director de l’escola Thau.
De fet, el clima és tan castellanitzat que els alumnes no en són conscients. Hi ha escoles, però, que d’amagat mantenen el català com a llengua vehicular, com Sadako i la mateixa Thau. Aquest últim centre, creat el 1963, també barreja a l’aula nens i nenes amb la complicitat dels pares. “Les normes quan venia un inspector eren clares: nens a un cantó, nenes a un altre i tots a parlar en castellà”, recorda Cots. La Nueva Ley de Educación Primaria de l’any 1945 només deixa ensenyar en castellà.
El que realment és complicat és el procés de renovació pedagògica al final del franquisme i la reintroducció del català a l’escola. “L’idioma de l’imperi estava massa arrelat”, reconeix el pedagog Jaume Funes, que treballava en un centre de Cornellà de Llobregat. “El que va ser difícil és que les famílies entenguessin que hi havia una altra llengua a banda del castellà”, conclou aquest pedagog.
Noms propis, topònims i noms de carrer, en castellà
La dictadura imposa una espanyolització de tots els àmbits de la vida amb l’objectiu d’esborrar qualsevol signe de catalanitat de la vida pública i quotidiana fins al punt que autors com Josep Benet parlen de “genocidi cultural”. Es prohibeixen els símbols identitaris de Catalunya, se suprimeixen alguns monuments públics i es canvien els noms dels carrers per castellanitzar-los o posar-hi referències franquistes. L’objectiu és homenatjar el bàndol guanyador de la Guerra Civil i esborrar qualsevol influència catalanista o d’esquerres. Així, la plaça dedicada als germans Badia -actual Francesc Macià- és rebatejada com a Calvo Sotelo, la Biblioteca de Catalunya passa a dir-se Biblioteca Central i la Muralla de Sant Domènech de Manresa es converteix en l’Avenida del Caudillo. I en el Registre Civil els noms només es poden inscriure en castellà.
El català, relegat a l’àmbit privat i familiar
El règim de Franco va prohibir el català amb l’objectiu que el castellà fos l’única llengua vehicular. Una circular del Govern Civil de Barcelona del 1940 sobre El uso del idioma nacional en todos los servicios públicos proclama el castellà com a únic idioma vàlid per a la vida pública i relega els idiomes “regionals” a la vida privada. L’ús del català fora d’aquest àmbit és motiu de sanció i multa, com demostra la foto que reproduïm a sota. Un altre exemple: les autoritats espanyoles van multar Joan Virgili amb 500 pessetes per haver fet propaganda de l’entitat Foment de la Sardana, en català. Els cartells al carrer són molt clars: “Español habla español ”. “Hi ha una voluntat de folkloritzar la llengua catalana, adoptar una llengua prefabriana i destruir la unitat de la llengua on es pogués”, explica l’escriptor i director del Born Centre Cultural, Quim Torra. Es buscava la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins de l’Estat, indicava Josep Benet en l’obra L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.
El català, perseguit en els rètols i els anuncis
S’obliga a retolar en castellà els noms dels establiments industrials i comercials. L’alcalde franquista de Manresa denega a l’amo del bar Els Tranquils retolar el seu establiment amb aquest nom i també s’esborra el català de les làpides.
El català, prohibit a la universitat
A la Universitat de Barcelona s’expulsen les persones contractades durant la República i, a part de la llengua, se suprimeix qualsevol contingut que tingui a veure amb la cultura catalana, com càtedres i seminaris. Hi ha cartells amb la consigna “ Hablad el idioma del imperio ”, presents fins al 1952, al costat de crucifixos i retrats del general Franco i Primo de Rivera. “Els impresos oficials incloïen preguntes sobre la llengua en què s’havien impartit les classes i haver-ho fet en català era motiu de depuració professional o presó, cosa que va comprometre algun catedràtic franquista”, explica Jaume Claret, professor d’humanitats de la UOC i expert en història de Catalunya i Espanya, que recorda que fins a l’any 1965 no es va reinstaurar la càtedra de llengua i literatura catalanes ocupada per Antoni Comas i Pujol.
Prohibició de publica. Llibres en català
Hi ha una voluntat d’eradicació de la llengua que ve de la voluntat del règim d’uniformitzar l’Estat. “De crear una, grande y libre, una cultura molt pròpia del totalitarisme del moment”, explica Claret. I hi ha la voluntat d’aconseguir aquesta unitat “de manera violenta”, afegeix. Es prohibeix l’edició de llibres, diaris i revistes en català i qualsevol manifestació cultural catalana és automàticament suprimida. El català s’esborra dels mitjans de comunicació. Ràdio Manresa es rebateja com a Radio España de Manresa. “El periodisme català republicà desapareix i tots aquests periodistes ja no podran escriure més”, recorda Torra. Només el castellà té projecció pública. “Hi ha una politització de la llengua i acabar amb la llengua és també una manera d’acabar amb la República”, diu Claret. La censura evita la publicació de llibres de nova creació en català tot i que s’autoritza alguna obra en català no normatiu, prefabrià, amb la intenció de crear confusió i dialectalitzar el català. “No es recupera fins a l’any 1976 el nombre de llibres editats en català de l’any 1936. La destrucció del públic lector en llengua catalana és un fet”, argumenta Quim Torra. Es prohibeixen les representacions teatrals en català -tot i que més endavant es van permetre algunes representacions dels Pastorets, per exemple- i les publicacions i pel·lícules han de passar una doble censura: l’oficial i l’eclesiàstica que vetlla per la moralitat.
Els funcionaris no poden parlar en català
El règim també amenaça de destituir tots els funcionaris que no utilitzin exclusivament el castellà. Una circular del Govern Civil de Barcelona del 1940 diu: “ Todos los funcionarios interinos de las Corporaciones provinciales y municipales de esta provincia, cualesquiera que sea su categoría, que en acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán ‘ipso facto’ destituidos sin ulterior recurso ”. El 1956 el reglament de presons recull que els presos només poden parlar en castellà.
Depuració d’intel·lectuals i personalitats catalanes
Institucions culturals com l’Institut d’Estudis Catalans han de treballar clandestinament i els intel·lectuals es veuen forçats a l’exili, mentre que les personalitats catalanes més rellevants són depurades, si no aniquilades. “Hi ha una castració cultural, els pensadors del país són obligats a exiliar-se i tot el món de l’exili es troba que no té el públic al qual s’adreça. Perdem uns anys en què a Europa arriben nous corrents de pensament i, nosaltres, ens trobem en dictadura”, reflexiona l’historiador Quim Torra, que cita com a exemple els casos de Pompeu Fabra i Antoni Rovira, que van morir a l’exili, o els llargs exilis de Pere Calders, Mercè Rodoreda o Tísner. I, malgrat aquest afany del règim de Franco de voler esborrar qualsevol manifestació cultural i lingüística catalana i uniformitzar l’Estat, el català continua viu i això s’ha d’agrair a la gent del carrer. “Les cases particulars van ser petits iglús de resistència. La gent se subscrivia a Cavall Fort, comprava els llibres de Joan Sales i es feia d’Òmnium. Aquesta era la resistència ciutadana perquè políticament era impossible”, recorda Quim Torra, que destaca que “no s’ha fet justícia a l’esforç de tota aquesta gent que va resistir fins avui”.
Publica un comentari a l'entrada