traducció - translate - traducción

dissabte, 8 d’octubre del 2016

QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA

Benvolguda, o no, jutgessa:
T’escric en català perquè tinc dret a fer-ho, perquè si vens a treballar a Catalunya hauries de mostrar la cortesia d’entendre’l… i per tocar-te la moral una mica, també he de dir. Potser aquesta és la part més divertida. També t’escric en català perquè, tal com estan actuant les institucions espanyoles, amb l’arrogància de qui es pensa que Catalunya és terra conquerida, fer servir el català comença a tenir un cert esperit reivindicatiu, al temps que deixa de ser només un exercici elemental de comunicació.
Una de les pitjors analogies que es poden fer en les democràcies (i no diguem ja en les dictadures) és equiparar la llei amb la justícia. Al Xavier García-Albiol li saliva l’hipotàlem cada vegada que parla de “l’imperi de la llei”. Com si la llei estigués escrita en pedra per a l’eternitat i per a goig d’aquells afavorits que no volen que res es vegi transformat per la voluntat de la gent. La llei sempre va darrera de la societat, és l’ombra d’uns temps que avancen a pas ràpid cap a un futur que molts volem més just. I és que, como ja he mencionat, una cosa és la justícia, i una altra cosa molt diferent, és la llei.
A tu crec que et paguen per interpretar la llei però tinc la impressió de que repartir justícia és quelcom que et resulta aliè. No és just que una advocada catalanoparlant que treballa a Catalunya hagi de rebre la reprimenda i el sarcasme d’una jutge intolerant, arrogant i incapaç d’entendre la realitat lingüística catalana. No és just. Com tampoc és just que el ciutadà catalanoparlant, que paga amb els seus impostos la maquinària del sistema judicial, vegi com en el 2015 només el 8,4% de les sentències van estar escrites en català. No és just. Aquesta discriminació al món de la justícia no és justa. I si el sistema judicial no promou la justícia només queda una enorme desconfiança en ell, en els seus mecanismes ideològics, en la seva capacitat per comprendre la realitat i per determinar què és bo i què és dolent.
I així estem. Assistint com a espectadors privilegiats a l’ombligocentrisme cultural d’unes persones que duen en algun racó del seu cervell la idea de que el català fa nosa, de que no té utilitat, de que es fa servir bàsicament per treure de polleguera els monolingües, de que és un signe de descortesia i de mala educació si s’utilitza davant de segons quines persones.
Apunta aquest nom: Julian Brock. És un noi alemany que ha après català a distància des d’Essen. Mira què ha dit: “després d’aprendre castellà volia conèixer una altra llengua més interessant i vaig triar el català”. Va passar un semestre d’Erasmus a Lleida. Doncs bé, ha participat com a concursant a “El gran dictat”, un programa de TV3 sobre coneixements lingüístics, i l’ha guanyat. Ara mira el vídeo de la teva intervenció i intenta comprendre per quina raó molts volem que l’administració espanyola deixi de tenir influència sobre les nostres vides. És qüestió de justícia. Aquella que mai arribaran a entendre alguns jutges.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a Twitter @blogsocietat I a Facebook