Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«La connexió entre la repressió i la concepció d'Espanya de l'etapa franquista, i la repressió i el discurs de l'espanyolisme més ranci d'ara mateix, és palmària»
Joan Manuel Tresserras
L'actualitat és sempre polièdrica. Els punts d'atenció, els temes, els elements que ens colpeixen, els que ens fan dubtar, els que ens forcen a reflexionar sobre qüestions que desconeixem, i també els que ens causen escàndol. En pocs dies hem tingut de tot: catàstrofes i accidents evitables, conflictes laborals de gran complexitat i reaccions contundents, morts terribles de criatures, denúncies de maltractaments i abusos, declaracions extemporànies, acords parlamentaris sobre el 155 "extremadament durs", apel·lacions des de l'exili al Tribunal Constitucional espanyol just a punt d'iniciar-se el judici contra els Jordis, la Carme Forcadell i els membres del Govern empresonats... Costa molt harmonitzar tants sorolls i que en resulti una música intel·ligible.
Però enmig de l'aparent caos del present se'ns revelen retalls del passat que ens poden proporcionar punts de referència i una major perspectiva. Fa 80 anys de la caiguda de Barcelona i altres poblacions catalanes. Barcelona era el pastís més volgut i l'ocupació va ser més preparada i teatralitzada. Immediatament va començar la repressió, la persecució de persones, famílies, entitats i organitzacions; es va iniciar el canvi de codis i llenguatges, la proscripció de les idees, principis i valors que havien sostingut aquella República democràtica; i també immediatament es va posar en marxa una minuciosa operació que pretenia, a Catalunya, l'etnocidi cultural.
Però enmig de l'aparent caos del present se'ns revelen retalls del passat que ens poden proporcionar punts de referència i una major perspectiva. Fa 80 anys de la caiguda de Barcelona i altres poblacions catalanes. Barcelona era el pastís més volgut i l'ocupació va ser més preparada i teatralitzada. Immediatament va començar la repressió, la persecució de persones, famílies, entitats i organitzacions; es va iniciar el canvi de codis i llenguatges, la proscripció de les idees, principis i valors que havien sostingut aquella República democràtica; i també immediatament es va posar en marxa una minuciosa operació que pretenia, a Catalunya, l'etnocidi cultural.
La connexió entre la repressió i la concepció d'Espanya de l'etapa franquista, i la repressió i el discurs de l'espanyolisme més ranci d'ara mateix, és palmària. També ho és la sensació d'una mena de solitud catalana davant el discurs catalanofòbic, la falsedat informativa sistemàtica sobre realitats contrastades i incontestables, o la manipulació cínica de l'opinió pública a càrrec de representants i dirigents polítics sobre els nostres afers. En aquesta incapacitat d'explicar-nos i de resultar convincents per a la població espanyola hi hem de reconèixer una greu responsabilitat pròpia. No hem sabut teixir unes aliances prou amples i profundes que, d'altra banda, sempre, en qualsevol escenari de futur, necessitarem. I, tanmateix, tenim aliats a Espanya. I no només als Països Catalans, a Euskadi o a Galícia. Pocs, esforçats, molt més sols que nosaltres i actuant contra corrent. Però hi són i els hauríem de tenir més presents perquè encara són més víctimes d'espirals de silenci informatiu que nosaltres. Alguns, per exemple, han estat fa poques hores a Blanquerna, a Madrid.
Per això vull reportar un episodi recent que em sembla alliçonador. Fa deu dies, uns amics andalusos vinculats a l'antic Sindicato de Obreros del Campo (SOC), Antonio Sánchez i Paco Casero, van demanar-me ajut perquè volien veure els presos polítics catalans. Ells i una colla d'amics seus, amb Isidoro Moreno (de la Coordinadora de l'Asamblea de Andalucía) al capdavant, gent de llarg recorregut en formacions d'esquerres, ecologistes, feministes i sobiranistes, que ara lideren entitats i fundacions de drets humans i drets civils, van venir a Barcelona el dimecres dia 16 de gener. I el 17, acompanyats per Ernest Benach, vam anar a Lledoners, rememorant la visita que Blas Infante, el fundador de l'andalusisme modern, havia fet el 1935 al penal del Puerto de Santa María al president Lluís Companys i als membres del seu govern empresonats.
Han passat 84 anys i els companys d'Adalusia van voler renovar l'expressió de solidaritat de Blas Infante. Partidaris del dret a decidir i del dret a l'autodeterminació de tots els pobles, començant per Andalusia i Catalunya, van poder transmetre el seu suport a tot el grup de Lledoners i explicar que hi ha una Andalusia d'esquerres i sobiranista, que busca trobar noves vies d'organització i que no ha renunciat als seus principis ni als seus objectius. Segurament necessiten molt el nostre ajut, però es van avançar a aportar-nos el seu coratge i la seva generositat. La trobada va ser extraordinàriament emotiva, i així ho van reflectir les seves paraules a la sortida, tal com recollia una crònica i una entrevista a Nació Digital.
Aquests dies no parem de parlar de l'ascens de l'extrema dreta, dels seus resultats a Andalusia i de la impunitat i la protecció policial que els empara a Catalunya. Cal que ho fem. És imperatiu. Però no hem de perdre de vista que hi ha uns aliats possibles, que són reals i que de vegades no som capaços de detectar. I hem de fer-ho; els hem d'identificar i posar-nos-hi en contacte. En el cas de l'extrema dreta el fonamental és no deixar-se intimidar per la seva brutalitat i, alhora, mantenir amb tot rigor les formes pròpies d'expressió política sense deixar-se arrossegar per la seva permanent incitació a la violència. En relació amb els possibles còmplices i aliats, en canvi, el perill és que, en comptes d'esforçar-nos a establir-hi relacions, optem per ignorar-los, decidir que no existeixen o considerar que són poc rellevants, només com a excusa per quedar-nos casa, en el nostre sofert univers estelat.
Per això vull reportar un episodi recent que em sembla alliçonador. Fa deu dies, uns amics andalusos vinculats a l'antic Sindicato de Obreros del Campo (SOC), Antonio Sánchez i Paco Casero, van demanar-me ajut perquè volien veure els presos polítics catalans. Ells i una colla d'amics seus, amb Isidoro Moreno (de la Coordinadora de l'Asamblea de Andalucía) al capdavant, gent de llarg recorregut en formacions d'esquerres, ecologistes, feministes i sobiranistes, que ara lideren entitats i fundacions de drets humans i drets civils, van venir a Barcelona el dimecres dia 16 de gener. I el 17, acompanyats per Ernest Benach, vam anar a Lledoners, rememorant la visita que Blas Infante, el fundador de l'andalusisme modern, havia fet el 1935 al penal del Puerto de Santa María al president Lluís Companys i als membres del seu govern empresonats.
Han passat 84 anys i els companys d'Adalusia van voler renovar l'expressió de solidaritat de Blas Infante. Partidaris del dret a decidir i del dret a l'autodeterminació de tots els pobles, començant per Andalusia i Catalunya, van poder transmetre el seu suport a tot el grup de Lledoners i explicar que hi ha una Andalusia d'esquerres i sobiranista, que busca trobar noves vies d'organització i que no ha renunciat als seus principis ni als seus objectius. Segurament necessiten molt el nostre ajut, però es van avançar a aportar-nos el seu coratge i la seva generositat. La trobada va ser extraordinàriament emotiva, i així ho van reflectir les seves paraules a la sortida, tal com recollia una crònica i una entrevista a Nació Digital.
Aquests dies no parem de parlar de l'ascens de l'extrema dreta, dels seus resultats a Andalusia i de la impunitat i la protecció policial que els empara a Catalunya. Cal que ho fem. És imperatiu. Però no hem de perdre de vista que hi ha uns aliats possibles, que són reals i que de vegades no som capaços de detectar. I hem de fer-ho; els hem d'identificar i posar-nos-hi en contacte. En el cas de l'extrema dreta el fonamental és no deixar-se intimidar per la seva brutalitat i, alhora, mantenir amb tot rigor les formes pròpies d'expressió política sense deixar-se arrossegar per la seva permanent incitació a la violència. En relació amb els possibles còmplices i aliats, en canvi, el perill és que, en comptes d'esforçar-nos a establir-hi relacions, optem per ignorar-los, decidir que no existeixen o considerar que són poc rellevants, només com a excusa per quedar-nos casa, en el nostre sofert univers estelat.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada