traducció - translate - traducción

dilluns, 23 de gener de 2017

El procés està en mans dels funcionaris de Madrid

Entrevista al periodista i cronista parlamentari: "La desconnexió és irreversible a mig termini"

Per Bernat Vilaró

El periodista Josep Maria Martí Rigau (Barcelona, 1952) ha publicat L'escó invisible (Ara Llibres, 2016), amb pròleg de Carme Forcadell. És el cronista parlamentari per excel·lència, tot un testimoni d’excepció del que ha passat al Parlament de Catalunya. Al llibre hi relata un seguit d'anècdotes i converses off the record, i valora l'evolució de la política catalana, a dins i fora la cambra. "La desconnexió sentimental ja s'ha produït a les dues bandes", assegura.

El periodista Josep Maria Martí Rigau, al saló de plens del Parlament de Catalunya | JORDI BORRÀS
Al llibre situa tres etapes diferents en la història del Parlament: l’era Pujol, els dos tripartits i l’Estatut, i finalment el procés i la desconnexió
Sí. La primera etapa va coincidir amb diverses majories absolutes, després d’una llarga dictadura. Hi havia pocs grups parlamentaris i el comú denominador era l’aposta per la reconstrucció de Catalunya. Cada partit amb diversos àmbits, és evident. Això va afavorir que hi hagués majories absolutes, en uns anys en els quals la societat no estava acostumada al debat polític. El Parlament no era el centre de la política catalana, de fet se’n feia més en el centre dels partits. Els diputats tenien molta comoditat a la cambra a l’hora de treballar. La societat exigia menys que ara. A grans trets, la primera etapa era això, i cal destacar-ne la creació de grans estructures d’Estat que, avui dia, són bàsiques.

I en la segona etapa?
Es perden les majories, i el Parlament ja és el centre de la política catalana. Hi ha una presència mediàtica permanent i diària.

Aquí és quan el president Pasqual Maragall li explica a vostè, en una entrevista, que té la intenció de crear el Canal Parlament
Sí, sí, era una d’aquelles coses imprevistes que tenia Maragall. En aquella entrevista vam parlar de tot menys de les preguntes que li feia, i em va dir: “Això que fa vostè del programa del Parlament és molt voluntarista, està bé, però cal un Chaîne Parlementaire com fan a França. Ja ho veurà vostè, que ho farem”. I sí, sí, el canal es va crear. Va ser un canvi radical, perquè donava la possibilitat que tothom, a totes les redaccions i a qualsevol llar, pogués veure on-line tots els debats en comissió i tots els plenaris. Això fa que cada vegada les grans etapes i les legislatures durin menys. A més, al Parlament es dóna una cosa que no hi ha enlloc.

Quina?
A Catalunya hi ha tres eixos de debat que conviuen. A tots els Parlaments hi ha dreta i esquerra, no? I aquí també. Però és que també hi ha l’eix sobiranista-unionista, o catalanista-espanyolista. I també hi ha l’eix sistema-antisistema. És a dir, que tenim tres eixos de debat simultanis i transversals. Hi ha gent de grups parlamentaris que comparteixen dos eixos, i que després en comparteixen d’altres amb altra gent. Des del 2012 el tema nacional ha estat considerable, i que la societat civil hagi agafat el timó del procés també ho accentua. Ara hi ha dos grups al Parlament, que sorgeixen o es fan més grans a partir del 15-M: la CUP i CSQP. I dins de CSQP hi ha Podem, l’antiga ICV, EUiA... La societat civil surt al carrer, coincidint amb la crisi econòmica, agafa el comandament de la lluita social, i també de la política i nacional, i provoca un canvi que no sé cap a on ens porta... Suposo que cap al xoc de trens, i pràcticament ja hi som. És molt positiu, trobo. Als anys 80 i principi dels 90 tot era més calmat, i comparat d’on veníem tot era fantàstic. I “oi que bé, es parla català”, i sí, sí, molt bé, però ara la gent té uns altres objectius i vol participar. I participa de moltes maneres. Ara la velocitat és de vertigen.
 
El cronista parlamentari Josep Maria Martí Rigau, entrevistat per El Món als 'passos perduts' de la cambra JORDI BORRÀS
Creu que es desconeixen moltes coses de la història del Parlament?
[Rumia] Sí, sí... Crec que la societat entra massivament a interessar-se per la política i pel Parlament a partir del 2010-2012. En l’etapa dels Tripartits, amb l’impuls de l’Estatut, comença a haver-hi un cert caliu. Però atenció, perquè cal recordar que la participació en el referèndum de l’Estatut va ser baixa. Curiosament és a partir del recurs d’insconstitucionalitat que arriba la reacció. Acció-reacció-acció. És això. I ara la gent s’interessa pels temes polítics, molt més que abans. Fa anys, anaves a dinars de Nadal i es parlava molt poc de política, a mi em preguntaven si m’avorria al Parlament. I ara no! Ara fins i tot atabala, a qualsevol reunió d’amics o amb familiars, a un esmorzar, o a on sigui tot acaba igual: “Ei, i com acabarà això? Cap a on anem?”. Es nota una participació extraordinària, i això es veu al Parlament, en les Diades, i en molts més llocs.

Parlant de l’expectació mediàtica, al llibre explica que quan ha vist més mitjans de comunicació al Parlament va ser el dia que es va aprovar la supressió dels toros a Catalunya, i no en cap capítol del procés sobiranista
Sí, sí, el Parlament estava tan desbordat que vaig anar al servei de premsa a preguntar si hi havia hagut mai tants periodistes acreditats. I em van confirmar que s’havien batut tots els rècords, fins i tot amb gent que no hi va poder entrar perquè no s’hi cabia. Hi ha hagut moltes votacions potser més importants, com la declaració del 9-N (2015), la declaració de la desconnexió, l’autoinculpació de Jordi Pujol i la comissió anticorrupció, o les investidures de Mas i Puigdemont. Però no, no... allò dels toros ho va superar tot! Hi havia tots els mitjans de Catalunya i, potser per primera vegada, jo crec que hi havia també tots els mitjans de l’Estat!

Què va suposar aquella votació, a part del contingut de la prohibició dels toros?
Fins aleshores Madrid no es creia res del procés, deien que era una dèria. A mi m’agrada molt viatjar, i vaig estar sis anys vivint a la capital espanyola, com a delegat de TV3. L’episodi dels toros va ser molt simbòlic, perquè es tractava d’una tradició molt espanyola, del tarannà castellà. Era el govern de José Montilla. I a fora el Parlament també hi havia molta expectació, amb concentracions dels antitaurins i dels protaurins. Recordo que hi havia algunes senyeres entre els protaurins i, fins i tot, diria que vaig veure-hi alguna estelada amb el toro enganxat. És el que dèiem abans dels tres eixos, no? De fet, sense anar més lluny, el conseller Santi Vila és protaurí. I conec gent molt convençuda que defensen els toros. A dins el Parlament el PSC i  CiU van donar llibertat de vot. I la votació va anar molt ajustada. El Parlament va petar, sí, sí. I va ser molt simbòlic, va haver-hi tota una catarsi. A partir d’aquell dia molta gent a l’Estat va veure que “aquests van de debò”. A Canàries feia anys que també ho havien prohibit, i no se’n parla. Queda molt lluny Canàries, a una hora menos [riu]. Allà diuen que el tema va ser més econòmic, i aquí més animalista

Es tractava d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP)
Sí, i l’impulsor era un ciutadà argentí. Es va convertir en un tema nacional i d’amor als toros però per com ho va vendre Madrid. Aquí en Josep Rull (CiU) va fer molta referència al tema animalista, però sí, va ser una espurna, i a partir d’aleshores l’Estat va començar a prendre’s seriosament el que passava a Catalunya.

Josep Maria Martí Rigau ha publicat 'L'escó invisible', amb pròleg de Carme Forcadell JORDI BORRÀS
Es podria dir que el llibre sembla una novel·la de ficció. Evidentment tot el que explica són fets reals i contrastats, però algunes anècdotes i situacions al Parlament sembla que superin l’imaginari de la societat
Si algú ho llegís sense conèixer la política... sí, sembla una novel·la. Tot és real, no hi ha ni una sola línia inventada o novel·lada. No. Tot és viscut per mi, i constantment hi esmento qui m’ho diu o les persones que hi eren, testimonis per a demostrar que allò era així i va anar d’aquella manera. La realitat supera la ficció, sí, sí, aquí ha passat coses inversemblants... i espera’t eh! L’anormalitat democràtica i nacional que viu Catalunya especialment des del 2012 fa que hi hagi coses que costin de creure. Però és cert que des de sempre els polítics catalans han hagut d’utilitzar l’audàcia i l’astúcia per a superar diverses traves de l’Estat. Això també passa ara. I no és que calgui superar l’Estat, no, sovint cal superar el funcionari de torn.

Expliqui’s
L’Estat espanyol el porten els funcionaris. I s’ha vist ara, Espanya ha estat gairebé un any sense govern, però és igual, entre els advocats de l’Estat, els registradors de la propietat -i Rajoy n’és-, els notaris i els jutges... ho fan tot! Però tota aquesta gent, tot aquest funcionariat, prové d’un món molt jacobí i centralista. No m’atreveixo a dir que tots són hereus del franquisme, no és cert perquè no tots ho són, però els advocats de l’Estat entre ells estan en una òrbita absolutament centralista, en defensa de la unitat com sigui... hi ha molt parentiu, es casen entre ells, i això de les oposicions s’hereta, i el fill d’un notari serà també notari. Això a Catalunya no funciona així.

Dit així, sembla que el procés estigui en mans dels funcionaris de l’Estat, malgrat la frenètica activitat parlamentària
Sí, sí, és que el procés està en mans dels funcionaris de Madrid, dels de l'Estat. Al llibre hi explico que diversos consellers d’obres públiques ho confirmen. Tant Santi Vila, com Josep Rull, Quim Nadal o Pere Macias ho expliquen: es comença una negociació, per exemple, pel traspàs d’una carretera. I hi van els directors generals i veuen que Madrid és un frontó. Tot són “nos”. Aleshores hi entren el conseller i el ministre. I moltes vegades hi entra el president de la Generalitat de torn, quan es reuneix amb el president del govern espanyol. Finalment i després de mesos d’erosió i cansament, s’arriba a un acord polític. Però si els funcionaris repartits en llocs estratègics no ho veuen clar (i si es tracta de traspassos cap a Catalunya, no ho veuen clar), surten a dir: “Perdoni, però per acabar de signar aquest acord fa falta un preceptiu informe d’impacte mediambiental”. Aquesta gent té l’Estat al cap eh. Ningú havia pensat en aquest informe. Doncs au, a esperar tres mesos. Quan es té l’informe, surt un altre advocat de l’Estat i avisa que ara cal un altre document. Pam. Tres mesos més. I així fins que arriben unes noves eleccions, on es canvia el ministre (encara que guanyi el mateix partit) i apa, a tornar a començar.

I això també passa amb el procés
Sí, és clar.
 
Josep Maria Martí Rigau: "El procés ara ja no l’ha de validar Madrid, sinó la comunitat internacional" JORDI BORRÀS
I com pot afectar, per exemple, a la convocatòria i execució del referèndum? En quina posició queden els funcionaris catalans?
Si el referèndum es fa com es va fer el 9-N, els funcionaris no hi tenen res a dir. Si s’ha de donar una validesa hi ha d’haver un consens polític, i els funcionaris el que no poden fer és passar-hi per sobre, no poden prendre decisions polítiques. Poden emprenyar fins fer decaure un acord perquè s’allarga en el temps, per avorriment. Si hi ha un acord i un compromís polític pel referèndum hauran d’embeinar l’espasa, fer el murri i ja està. Amb el referèndum hem tirat una pantalla enrere, fa un any es parlava de la DUI. Però alerta, perquè en el primer article de la Llei de la Transitorietat Jurídica ja es diu que Catalunya es configura com un Estat i en forma de República. Això és una DUI. Si s’aprova la llei, que dóna empara d’una nova legalitat als funcionaris catalans, es fa la DUI. Ara bé, en un altre article s’hi especifica que tot això no serà efectiu fins que no estigui referendat. Cal dir que s’han fet molts contactes internacionals, amb els cònsols, ambaixadors de Madrid (pràcticament tots) i moltíssimes visites més a molta gent, i trobades discretes amb ministres d’Exteriors també, fetes per Raül Romeva i molts d’altres eh. I em consta que entre tots aquests contactes internacionals hi ha un comú denominador: “Podeu fer la DUI i el que vulgueu, però en dret internacional el que importa és que us reconeguin. I no us reconeixerem ni nosaltres ni ningú si no hi ha un mandat democràtic”. I això no és un nou 9-N o unes eleccions plebiscitàries, sinó un referèndum on guanyi el Sí o bé el No. L’escenari ideal és el pacte, ja se sap, però si no, s’intenta l’altra via. El procés ara ja no l’ha de validar Madrid, sinó Europa i la comunitat internacional. Quan els negociadors catalans expliquen a aquests contactes que ells volen negociar però que Madrid no els escolta... Aquí ja paren l’orella eh. “És que volem fer un referèndum i no ens el deixen fer”. Ep! Això són tics poc democràtics. I Espanya és un país important dins la UE, i aquests dèficits tenen conseqüències. Ara els han picat la cresta, i per això fan aparèixer l’Operació Diàleg. L’Estat diu ara que sí que vol parlar, i que són els catalans els qui no volen. I per això aquí s’afirma que “referèndum o referèndum”.

I com creu que acabarà? El reconeixement internacional és clau
Això ha d’acabar amb un referèndum. No sé si serà el 2017 o quan, però Espanya no sé fins a quin punt pot anar aguantant aquesta situació. La judicialització del procés és molt potent, i la comunitat internacional pressionarà, al final. L’Estat abans es negava a parlar, i ara com a mínim diu que sí que parla. Bé, ja s’ha guanyat alguna cosa en els últims mesos. És que hi ha d’haver un referèndum, que és com s’han acabat aquests processos, sempre i arreu. I després s’ha de guanyar eh. Però els imputs que han arribat a Catalunya és que si no hi ha un mandat democràtic és que no hi haurà reconeixements. A veure, hi ha països que s’han independitzat, com Ossètia del Nord, però els ha reconegut només Rússia i Sèrbia. I d’altres que tenen uns 50 o 60 països que els han reconegut, com ara Taiwan. Però aquest país és la zona catòlica de Xina, i per això Ciutat del Vaticà el va reconèixer de seguida. I es veu que, quan el Vaticà et reconeix, molts països hi van al darrere, sobretot països sud-americans, també molt catòlics. Són 20 o 30 que de cop i volta et reconeixen. I Catalunya sembla que té uns quants països que sí que la reconeixerien, sempre i quan es compleixi la condició del referèndum.

Ciutat del Vaticà inclosa?
Em consta que amb el cardenal Lluís Martínez Sistach sí que havia fet alguna cosa en aquest sentit. Ara amb el bisbe Joan Josep Comella no sé com està la cosa. Si ja és complicat entendre el món diplomàtic, intentar entendre el món vaticà ja és increïble!

La comunitat internacional entendrà la segona part del compromís “...o referèndum”? És a dir, validarà un procés no acordat amb l’Estat espanyol?
Suposo que la dinàmica d’aquí és deixar clar a la comunitat internacional que s’està demanant un referèndum pactat i acordat. No es reclama la independència, perquè la Llei de Transitorietat queda condicionada al referèndum i a una victòria del Sí. Aquí es va forçant la màquina, i arribarà un punt que l’Estat haurà de fer alguna cosa. Perquè el “no, no, no” a nivell internacional és un descrèdit. A sobre cal sumar-hi la judicialització de la política i les inhabilitacions de càrrecs electes, que no és que hagin robat sinó és que han permès un debat al Parlament o han expressat una opinió en un ple municipal. Això és un tic antidemocràtic que ni a Europa ni a l’ONU no agrada massa. Suposo que al final, qui sigui, i potser Angela Merkel des d’Alemanya, haurà de fer alguna cosa.

Josep Maria Martí Rigau: "La desconnexió sentimental ja s’ha produït a les dues bandes" JORDI BORRÀS


Al llibre explica que “la història de Catalunya s’ha forjat al Parlament”. Ara deu ser l’època on la institució està més perseguida i assetjada per l’Estat, oi?
Sí, és el moment de més assetjament. I també és quan hi ha més unió sentimental amb la població, i això també és més important. Una cosa està lligada amb l’altra.

Abans parlava de l’astúcia i l’audàcia per superar les traves de l’Estat. Creu que l’independentisme aprèn de l’experiència?
Sí, sí que se n’aprèn. I costa eh, perquè cadascú defensa la seva parcel·la. Però crec que sí. La detenció de Joan Coma ha estat molt diferent, també pel que fa a la terminologia emprada, de la detenció de Montse Venturós, o del cas de la crema de fotografies del rei espanyol. Entre el cas de l’alcaldessa de Berga i el cas del regidor de Vic hi ha una diferència de la nit al dia.

De fet, Coma ja deixa clar d’immediat en un tuit: “L’Estat em deté
Oh, clar! És que és l’Estat qui el deté. Quan s’aprovi la llei de Transitorietat Jurídica hi haurà l’empara i el paraigües legal per a tots els funcionaris, Mossos d’Esquadra inclosos. Hi haurà dues legalitats, i els funcionaris catalans en principi s’hauran d’acollir a la llei catalana. Ja es veurà. És que si un Mosso es nega a obeir l’ordre d’un jutge se l’expulsarà i rebrà una responsabilitat penal. La legalitat que hi ha ara mateix és la que és. I ja sé que no és bonic que un regidor de la CUP tingui una causa penal per dir, en un ple municipal, que per fer una truita s’han de trencar els ous. És desproporcionat. A sobre, el jutge va ser policia durant el franquisme. On estem! En fi...

Tornem a la llei de Transitorietat Jurídica. És l’aixopluc clau, la mare dels ous
Sí, i sembla que entre el juny i el juliol s’haurà d’aprovar tota. Amb el tràmit normal serà difícil, i ja va dir Jordi Turull que la llei es guardaria sota clau i ben amagada. Però ei, que pot iniciar-se un ple, i que el portaveu d’un grup independentista demani la paraula per demanar l’ampliació de l’ordre del dia i que s’hi inclogui la llei. Així s’evita passar per la Mesa del Parlament. Hi ha un debat, es vota, i si hi ha majoria doncs llestos. Al final, el joc parlamentari és aquest. I l’audàcia i l’astúcia hi seran. Suposo que ho tindran tot pensat.

El propi Turull explicava, en una entrevista a El Món, que el dia que es convoqui el referèndum hi haurà tal maniobra democràtica del bloc independentista, amb accions en cadena, que “l’Estat quedarà desbordat democràticament”
S’han estat fent uns 200 projectes de llei, reglaments i protocols d’actuació. I la majoria ja estan acabats, tots treballats amb els millors especialistes en informàtica, enginyeria i advocats. I amb una discreció absoluta, i amb compartiments independents, de manera que l’enginyer d’un projecte de llei no sap ni qui treballa al seu costat. Tot això sembla que està bastant avançat. I quan s’aprovin les tres lleis de la desconnexió, de cop vindran aquestes altres. I s’haurà de fer de seguida. Segur que hi haurà més sorpreses, sí, i l’Estat replicarà. Aleshores, algú haurà d’intervenir, fer de mediador, i obligar a un referèndum per evitar més conflicte. I en aquesta segona part s’haurà de guanyar el referèndum! [riu]. El que està clar és que Catalunya no hi pot perdre. La desconnexió és irreversible a mig termini. I la desconnexió sentimental ja s’ha produït a les dues bandes. I Europa també està canviant, cal tenir-ho en compte. Però en el pitjor dels casos Catalunya ha d’acabar rebent una oferta per quedar-se a Espanya, amb més autogovern o un sistema confederal. Això seria el més lògic. A curt termini Catalunya guanyaria segur en relació al que té ara. Però a mig termini veig difícil la marxa enrere, perquè qui ja ha fet la desconnexió ja no tira enrere per a connectar-se de nou. La situació és difícil de revertir. Però vaja, el moment és tan apassionant que em considero un afortunat d’haver viscut el que he viscut, i de viure des de dins aquest moment.

Josep Maria Martí Rigau: "La desconnexió és irreversible a mig terminiJORDI BORRÀS

Publica un comentari a l'entrada