«Una gran nación como es España, tres mil años de historia. Eso es lo que tienen que saber los niños.» -Esperanza Aguirre. L’espanyolisme de matriu castellana ha volgut construir sempre, contra tot i contra tothom, una nació imaginada establint una irreal continuïtat dels temps dels ibers fins a l’actualitat. «España es una unidad de destino en lo universal», deien els falangistes. Una frase que resumeix perfectament una línia de pensament completament separada de la realitat, dels arguments i de la veritat.
Un vell odi sortit de ben endins
La idea d’una España castellana ja venia de temps enrere, arrelada en l’odi de la noblesa i l’aristocràcia castellana vers la nostra terra. Al Regne de Castella s’assenta la formulació d’idea imperial castellana suposadament descendent dels reis gots ja cap al segle XII, per mitjà de cronistes com Rodrigo Jiménez de Rada. Segles després, el 1504, en morir Isabel I, la católica, Ferran II va ser expulsat del Regne de Castella pels nobles; «Viejo catalanote, vete a tu tierra». Resulta irònic, gairebé surrealista, que el mateix Ferran II pertanyés a una dinastia d’origen castellà, els Trastàmara. Més d’un segle després, sobrevivia encara aquell sentiment d’animadversió visceral. El comte duc d’Olivares, privat del rei Felip IV, proclamava el desig de convertir als catalans en súbdits del Regne de Castella, de reduir «a los usos y costumbres castellanas» el Principat de Catalunya. Quevedo, figura clau del Siglo de Oro, clamava el 1640, durant la Guerra dels Segadors, que «en tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra».
El Reino de España no hi és ni l’esperem. En aquella època Espanya no existia més que com ho ha fet de la caiguda de l’Imperi Romà ençà: com a concepte geogràfic per a referir-se a la península Ibèrica, una manera de dir Hispania o Iberia.
Un precedent revolucionari
La Revolució Francesa sacsejà el 1789 tots els fonaments de l’Estat francès i tot el vell continent. Fou en aquells anys de revoltes i guerres quan començà a consolidar-se a Europa el nacionalisme, un corrent de pensament que concep la nació com a centre de la vida pública. És aleshores quan els grans estats europeus comencen un procés que es coneix com a «procés de nacionalització», mitjançant el qual totes les nacions que integren l’estat seran assimilades culturalment, social, econòmica i linguística, entre altres àmbits, per una autoritat central. A França, cas paradigmàtic i referent d’aquest procés, els jacobins pugnaran per construïr un estat fort, centralitzat i administrat a París, uniformitzador i assimilador, amb un nacionalisme d’estat virulent que encara perdura. Les llengues d’oïl eren en aquells temps una minoritària família lingüística provinent del llatí, les varietats de la qual es parlaven al nord del Regne de França. El francien, idioma que formava part d’aquest grup, utilitzat com a llengua administrativa a París, serà imposat de mica en mica a tots els habitants de l’Estat francès. Aquesta llengua, coneguda ara amb el nom de francès, substituirà al llarg del segles XIX i XX les llengües tradicionals i històriques com el català, l’occità, el basc i el bretó, desplaçant-les lentament de la vida pública, i acabarà finalment fent-les gairebé desaparèixer.
L’Estat espanyol, a imatge del francès, començarà el seu procés per assimilar gallecs, bascos, catalans, aragonesos a la nació castellana, matriu i origen de la nació espanyola que es començà a construir artificialment en el decurs del segle XIX.
Un segle XIX que trontolla
Felip V unificà, al llarg de la Guerra de Successió (1700-1713) i la immediatament posterior Guerra dels Catalans (1713-1715), pel Derecho de Conquista, tots els territoris dels diferents regnes de la península Ibèrica (a excepció de Portugal) sota un mateix estat, amb capital a Madrid. Fou una unió política, jurídica, militar i estatal, però aquesta no arribà a tots els àmbits. Al segle XIX, quan s’hauria d’haver culminat la unió, no va tenir l’estabilitat i la potència econòmica suficient per arribar a uniformitzar tota la població dins les seves fronteres, per arribar a construir la nació d’estat espanyola. L’Estat espanyol va patir nombroses guerres civils, revolucions, cops d’estat, guerres colonials i conflictes de diversa mena. El segle començà amb la invasió de la península Ibèrica per Napoleó. «D. Josef Napoleón” per “la gracia de Dios y por la Constitución del Estado» és nomenat llavors “Rey de las Españas y de las Indias”.
Josep I (1808-1813) és el primer monarca que té com a títol nobiliari «Rey de las Españas». Continua de consolidar-se així el procés d’unió política començat per Felip V. L’època continua amb la restauració borbònica en la figura de Ferran VII (1808 i 1814-1833), que, seguint l’exemple del monarca napoleònic, es farà dir «Rey de las Españas», títol que no ostentà en el període en el qual regnà durant l’any 1808. El 1820 té lloc el pronunciament del coronel Riego que dóna comença al Trienni Liberal, que acabarà el 1823 amb la invasió de França dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, amb la qual es restaura l’absolutisme. Entre el 1810 i el 1833 s’emancipen per mitjà de guerres d’independència les principals colònies al continent americà. El 1833 Ferran VII mor i comença el conflicte dinàstic que portarà a tres guerres civils, anomenades carlines pel nom del pretendent legitimista, Carles Maria Isidre. El 1843 s’esdevé un aixecament militar contra el regent Espartero. El 1868 la Gloriosa destrona Isabel II. El 1870 proclamen rei Amadeu de Savoia, primer monarca que ostenta el títol de Rei d’Espanya. El 1873 es proclama la I Republica Española. El 1874 es restauren els Borbons al tron. El 1898 es perden les darreres colònies d’ultramar. Al llarg de tot el segle XIX tenen lloc una extensa llista de cops d’estat i pronunciamients i es proclamen cinc constitucions diferents.
Aquesta breu síntesi il·lustra històricament la impossibilitat de construir qualsevol tipus de règim o projecte comú estable a causa dels continus conflictes i moviments interns i externs que pateix l’Estat espanyol al llarg del segle XIX. Per acabar-ho d’adobar, a llarg dels anys en els que hauria d’haver-se consolidat l’Estat hegemònic de matriu castellana comencen a reeixir els sentiments nacionals humiliats durant dècades per la derrota, com és el cas de la Renaixença a Catalunya. Malgrat haver liquidat les institucions, les Constitucions, prohibit la llengua, humiliat a impostos la població o ocupar militarment els actuals Països Catalans i l’Aragó, no pogueren destruir un poble: la nació catalana. No s’arribà mai a destruir una nació per imposar-ne sobre llurs cendres una altra, com acabà succeint en Estats com el britànic o el francès.
La narrativa castellanoespanyola
L’escassa eficàcia del procés nacionalitzador estatal dóna com a resultat una feble identitat espanyola (o castellana) que, malgrat tot, és l’hegemònica a l’Estat espanyol. Al llarg d’aquest trontolladís segle XIX, es mira de construir, com a pilar del procés d’espanyolització, de nacionalització o de castellanització, una visió de la història que fonamenti les pretensions assimiladores del govern. És aleshores quan es tempta de traçar continuïtats, basades en mites, dels ibers fins la España de llavors. Es cerquen llavors figures i relats onírics, com la Reconquista, que recolzin, encara que sigui forçosament, la narrativa universal castellana. Com a mostra delirant, Viriatus, que plantà cara als romans, és tan español com los reyes visigodos de la península Ibèrica, el Cid, los Reyes Católicos, l’emperador Carlos o Cervantes. El cert és que, fins al segle XVIII, Espanya no serà més que una denominació geogràfica sense connotacions polítiques. Qualsevol temptativa de trencar amb l’hegemonia castellana, ahir, avui o demà, serà qualificada a l’instant de separatista.
España fou, és i serà castellana
Malgrat el que expliquin o proclamin els aferrissats defensors de la unidad de España, la idea d’España sempre ha estat lligada directament als interessos de Castella. Un concepte que era geogràfic esdevinguè polític. Hispania esdevinguè España, i Castella s’apropià del concepte per donar-li nom al seu funest estat. És per això que el castellà és la lengua española, que la capital és a Madrid, que tots els governs i totes les administracions han estat dirigides de Castella estant. És per això que la idiosincràsia espanyola no és més que una caricatura ampliada de la castellana. No existeix la possibilitat d’una España plurinacional, perquè aquest concepte oximorònic contradiu el mateix objectiu de la unió política que se’ns fou implantada a sang i foc. España una, y no cincuenta y una! És aquest l’origen de l’espoliació fiscal que cada any ens buida les arques. «Separatistas! Insolidarios!». És España, disfressa del Regne de Castella, la causant del genocidi nacional que patim els catalans.
La redacció de VIBRANT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada