Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Com a país, som molt millors que no són capaços d'imaginar ells. Perquè som una societat més coherent, sensata, vibrant, solidària i intel·ligent que ells no arribaran mai a entendre»
Aquestes darreres hores, els desficacis
argumentals i factuals de l’unionisme superen rècords amb la invenció de falses
agressions independentistes a Barcelona o a Oliva, o amb la provocació
d’identificacions policíaques d’alguns dels seus personatges més coneguts.
Entenc la indignació que causa aquest comportament en alguna gent, però recomane
que ens ho mirem des d’una perspectiva més àmplia per entendre la seua
desesperació i, essent-ne conscients, no caure en el parany.
Tots deveu recordar aquell famós incident
protagonitzat per Pere Navarro, quan una dona el va agredir a Terrassa. Va
passar l’abril del 2014. Navarro, aleshores màxim dirigent del PSC, va
inventar-se que havia estat una agressió independentista. Va dir que tenia a
veure amb el ‘clima de crispació política creat arran del 9-N’. Immediatament,
Jordi Cañas va piular –us recorde que fa més de quatre anys, d’això– que ‘la
sembra de l’odi comença a recollir els seus perillosos fruits’. Finalment,
s’aclarí tot: es va demostrar que aquella dona havia estat candidata d’Aliança
Popular, que l’agressió no tenia res a veure amb l’independentisme, que no hi
havia fruits de cap sembra i Pere Navarro va plegar. Va haver-hi un judici,
Navarro va pactar amb la dona una quantitat de diners que supose que ella ja li
deu haver pagat i l’incident va restar oblidat.
D’això, com dic, ja fa quatre anys, però
l’extrema dreta unionista encara continua cercant els ‘perillosos fruits’ d’allò
que ells anomenen ‘la sembra de l’odi’. I no els troba, perquè no hi són. Ells
insisteixen amb tot de situacions inversemblants, però es va veient, l’una rere
l’altra, que no hi ha res al darrere.
No dic que un dia no puga acabar passant
alguna cosa, algun incident aïllat. Ells intenten provocar-lo amb eixes
patrulles nocturnes, i a mi no m’estranyaria que aviat no en teatralitzassen un,
si calgués. Però, quatre anys després, és evident que aquest país no és de cap
manera això que, crec que amb il·lusió i tot, els peresnavarros i els jordicañas
deien que era ja el 2004.
El moviment independentista català ha
demostrat tots aquests anys una serenitat i una capacitat de resistència
pacífica encomiables. Contra la provocació constant i contra la repressió
indiscriminada i brutal de l’estat espanyol, l’independentisme ha reaccionat
sempre mesurant les reaccions i mantenint-se ferm en el principi de la
no-violència. Per això fa quatre anys que els espanyolistes no cessen
d’inventar-se casos i, tanmateix, continuen sense tenir res decent a presentar,
res en què puguen fonamentar sòlidament els seus, diguem-ne, arguments.
És cert que tenen a favor la praxi
decadent de bona part dels grans mitjans i aquest nacionalisme banal d’arrel
franquista que omple Espanya i que els atorga cegament la raó. Però el fracàs
substancial és que no aconsegueixen canviar aquest país, que no ho han pogut fer
ni amb quatre anys de mentides i agressions. I és això que els fa mal de
veritat, perquè aquest és el seu objectiu de debò i perquè com més temps passa i
més pressió fan, més saben que fracassen.
Sabeu quants diputats tenien el PSC i el
PP l’any 2003 al Parlament de Catalunya? 57. Sabeu quants en tenen avui
Ciutadans, el PSC i el PP, després de tota la mobilització de quatre anys de
dibuixar una Catalunya inventada i de l’aplicació del 155? 57. Els mateixos. No
passeu per alt aquesta dada, que és important, oimés si tenim en compte en
quines condicions tan irregulars es van fer les eleccions del 21-D i que el 2003
Pasqual Maragall representava el millor moment, en tots els sentits, del
socialisme català. I compareu-la amb el creixement del nombre de diputats
independentistes, que en el mateix període ha passat de 23 a 70.
Catalunya no és allò que Ciutadans, el PP
o el pobre PSOE voldrien que fos. No ho és. El Principat és el que és i això es
demostra cada dia i a tot arreu per més manipulacions aïllades que vulguen fer.
En un món com el que vivim avui, les ficcions són molt difícils de sustentar i
aquesta imatge del país que ells volen imposar ja fa anys que circula sense que
la valide el contrast amb la realitat. Perquè, com a país, som molt millors que
no són capaços d’imaginar ells. Perquè som una societat més coherent, sensata,
vibrant, solidària i intel·ligent que ells no arribaran mai a entendre. I,
evidentment, molt més ells no voldrien, necessitarien, que fóssem. I és per
aquesta raó que ni guanyen ara ni guanyaran mai, tret que abans no liquiden allò
que nosaltres som i representem. Que aquesta necessitat seua és, en definitiva,
la clau de l’espectacle lamentable d’aquests darrers dies, però també la raó
última per la qual hem de continuar pel camí on ja som. Tan tranquils com
decidits.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada