traducció - translate - traducción

dissabte, 27 d’abril del 2019

Petit, ingràvid, lliure | Àlex Ribes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Sempre dic als meus estudiants que hi ha moments al cinema on has d’allunyar la càmera. Si vols controlar el nivell dramàtic i no passar-te del to general de l’escena, el millor és situar la càmera uns metres més lluny dels personatges i obrir pla. El pla general ens serveix per fer més gran la mirada, contextualitzar l’escena i relaxar l’espectador. És el que intento avui, una mica per salut mental.
He allunyat la càmera. Molt. Tant que m’imagino que soc a milers de kilòmetres de la Terra, al mig de l’espai, en el no-res… No hi ha gravetat. Floto a la deriva. És un somni. Ho sé. Però la meva ment m’allunya d’aquest món durant el temps que trigui a escriure aquest text.
Mireu la fotografia. És molt bella. De fet, el que surt a la foto és gairebé tot. És el món. El nostre món. Observo la fotografia i penso en tot el que hi ha succeït a dins. Descobriments, invents, guerres, imperis que han caigut, drets que s’han aconseguit amb molt d’esforç. Aquí hi han viscut Sòcrates, Aristòtil, Hegel, Kant… Hi han escrit les pàgines més belles William Shakespeare, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Lorca… Michelangelo es va passar quatre anys a dalt d’una bastida per pintar el sostre de la Capella Sixtina i Van Gogh va morir creient que no era un pintor genial. El bo de Beethoven va escriure la Novena Simfonia quan ja estava totalment sord. Notre-Dame, la bella Notre-Dame. Ha viscut tota una Revolució Francesa i dues guerres mundials i en pocs minuts ha vist com cremava el seu sostre. Aquí els faraons s’han enterrat en grans piràmides, els dictadors més cruels han torturat i matat milions d’éssers humans. I la natura ha continuat oferint oxigen, aliments i ecosistemes plens de vida als seus habitants. Grans tempestes, calor, fred, volcans en erupció, tsunamis… Milions i milions de persones han nascut i han mort a la Terra. Hi han patit, s’hi han enamorat, hi han trobat la millor de les felicitats o hi han fet del dolor un company terrible. Però també milions i milions de persones han mirat el cel una nit d’estiu i s’han adonat de la seva petitesa quan els estels han acaronat les seves preguntes sense resposta. És el món. El nostre món. Un món ple de deus, semideus i gegants amb peus de fang.
I avui m’allunyo d’ell. Només un instant. Perquè estic saturat de xarxes socials, de mentides, de mala educació, d’indigències intel·lectuals, de naufragis humans. Em sento idiota en uns temps idiotes. Sento que m’estic perdent alguna cosa quan la tinc a tocar. Només necessito allunyar-me del soroll, trobar el silenci, retrobar-me, si és que alguna vegada m’he trobat. Cansament. Suposo que és cansament. Avui la vida ja no és un primer pla. Només és un pla general, sense detalls que destorbin una visió més àmplia.
Observo de nou la fotografia. Ara mateix, en qualsevol lloc del món algú menteix, algú roba, algú accepta un suborn, algú descobreix que el futur que imaginava no és el que volia. Algú se sent atrapat en presons invisibles, algú canviaria el seu cos per un més jove, algú està esperant que el temps sigui agraït amb els seus esforços. Algú s’allunya per no tornar mai. I diu adéu. Algú plora la seva partida. Algú ja comença a trobar-lo a faltar quan el pianista del tanatori deixa anar la darrera nota. I potser hi ha un escriptor que en farà, d’això, una novel·la. Algú llegirà aquest text que avui no vol ser irònic, ni s’ha iniciat amb un “benvolgut, o no”. I tindrà ganes de tornar a mirar la fotografia de la Terra. I amb sort, jo notaré el seu alè al meu costat. A milers de kilòmetres de la Terra, sense Twitter per gestionar la ira, sense campanyes electorals de mentiders patològics, sense narcisisme en forma de M’agrada. Ho sents? Soc al teu costat. Petit. Ingràvid. Lliure.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial