Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Ara ens apareixen com uns personatges atemorits que es morien de por simplement pels crits i les banderes de la gent»
El 23 de setembre de 2017, en un dels moments més tensos de la tardor
republicana catalana, el compte oficial de Twitter de la Guàrdia Civil,
l’oficial, va fer pública aquesta piulada:
✔@guardiacivilEl destino susurró al guerrero:"Tú no puedes soportar la tormenta"Y el guerrero devolvió el susurro:"Yo soy la tormenta"
Tothom va entendre a què es referia. Era una amenaça a la ciutadania
catalana i al govern, en previsió del referèndum d’autodeterminació que
finalment es va fer el primer d’octubre, sense que ‘la tempesta’ ho pogués
impedir. Però el piulet reflectia un marc cultural, violent, amenaçador i
profundament masclista, que fins i tot es feia evident en la fotografia, amb
aquell espanyol racial que posava d’uniforme amb ulleres de sol, boina
militaritzada i les mans situades acuradament a la cintura. Preparat per a
pegar.
El context perfecte per a interpretar aquest piulet es trobava en un llibre
molt interessant, publicat un any abans per Nerea Aresti, Karin Peters i Julia
Brühne. El llibre (¿La España invertebrada? Masculinidad y nación a
comienzos del siglo XX, Editorial Comares) fa un estudi interessantíssim
sobre la manera com es concep el nacionalisme espanyol a partir d’una
masculinitat intolerant i agressiva. El molt sobrevalorat Ortega ho definia
dient que la manca d’hombría era la font de la decadència i la crisi
d’Espanya –i deixe hombría en espanyol perquè és molt difícil de
traduir a cap altre idioma.
I efectivament aquest va ser el comportament de la tempesta mentre va ser a
Catalunya. Agressius, prepotents, chulos (si em permeteu un altre mot
espanyol, que vol ser precís), carregats de testosterona, creient-se superiors
per l’uniforme i les armes, supremacistes. La imatge que van exhibir en aquells
hotels en què, davant la protesta dels manifestants, bramaven reclamant que els
deixassen pegar, ho deia tot.
Com ha passat tantes vegades en la història d’Espanya, tota aquesta
agressivitat masculina al final els va ser de ben poca utilitat. Trenta mil
urnes, en tres versions diferents, van circular per davant seu transportades,
literalment, per milers de persones. I no en varen trobar ni una de sola. Ni
una. Ni tampoc pogueren impedir de cap manera el referèndum. Molt d’uniforme,
molta agressió gratuïta, però ben poca eficàcia. La tempesta, la famosa
tempesta, aquest país la va resistir a peu dret, amb molta fermesa. I ells se’n
van tornar cap al seu país, on, a més, ja no els van rebre amb aquells
miserables crits d’a por ellos…
No els hem tornat a veure fins aquests dies al judici i, incomprensiblement,
aquella tempesta que ens anunciaven resulta que s’ha transformat en una apoteosi
de la por humana. Poregosa. Ves per on, aquells mateixos guerrers durs que es
comparaven amb els espartans ara ens apareixen, amagats de les càmeres i
refugiats en l’anonimat, com uns personatges atemorits que es morien de por
simplement pels crits i les banderes de la gent.
En aquell altre llibre fonamental que va ser Contra Unamuno y los demás
Fuster ja ens va explicar que l’espanyolisme ha estat i és d’una
inconsistència, humana, extrema: el macizo de la raza –on
macizo era una referència geològica, no us penseu– i totes aquelles
imbecil·litats granítiques potser valen per a omplir llibres, però al final de
la nit hi ha la perplexitat psicològica davant la pantalla del televisor. Una
pantalla on la tempesta anunciada, per què ens hem d’enganyar?, sembla cada
vegada més un humil plugim o fins i tot una roina inaudible…
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada