Ni oblit ni perdó? | Bernat Puigtobella

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Bernat Puigtobella

L’altre dia era a la cuina fent el sopar amb la meva dona. El Telenotícies Vespre com una remor de fons i els crits dels nens al menjador. Aleshores, el meu fill va entrar a la cuina i va preguntar: “Mare, la Meritxell Batet ens agrada?”. L’Andreu té nou anys i desgraciadament a la seva edat ja se sap de memòria el nom de tots els presos polítics i també els dels polítics exiliats. L’hem portat a unes quantes manifestacions, va anar un dia a Lledoners a dir bona nit, i viu en un entorn en què majoritàriament tothom pensa igual.

Avui la pregunta del meu fill m’inquieta. Fins i tot diria que em pertorba que estigui atrapat en un pensament tan esquemàtic: les persones que surten a la tele o bé són dels nostres o bé són dels altres. Em pregunto què ha portat l’Andreu a fer una pregunta que en el fons se sustenta en una premissa sectària. D’aquesta pregunta que em fa el meu fill des de la seva innocència, me’n sento responsable.

Per què no hem pogut o no hem sabut protegir els nostres fills d’aquesta immoralitat?

Vivim un moment polític convuls, que ha fet saltar tots els precintes i del qual no hem pogut protegir els nostres fills i petits. M’he de remuntar a l’1 d’octubre, el dia que no vam poder amagar als nens l’eufòria i la indignació, la sensació de victòria i alhora d’humiliació que sentíem tot veient amb ells per televisió les imatges dels col·legis electorals assetjats per la policia. L’1-O els nostres nens ens van veure plorar davant de la tele.

Si l’1-O no hi hagués hagut violència policial, hauria estat una diada netament festiva, cívica, amb un punt de teatralitat o de ritual democràtic, una representació amb afany reivindicatiu, però segurament no l’hauríem sentit tan real i dolorosa com la recordem ara. Els cops de porra van ensorrar la quarta paret, la dimensió teatral que tenia el referèndum es va diluir en la sang que vèiem sortir de fronts i celles.

L’endemà cadasacú va donar una explicació als seus fills, una versió (suau o no) del que estava passant, però al final el relat que ells van percebre i interioritzar no es va pastar amb les nostres explicacions o raonaments sinó amb les nostres emocions, que ells percebien de manera molt més directa, i amb tot el que els adults ens dèiem els uns als altres sense filtre.

L’1-O es va convertir de seguida en un tema tabú a les escoles. Els mestres s’han inhibit de parlar-ne per no prendre mal, mentre la lluita pel relat del que va passar aquell dia es lliura sense treva al carrer, a la tele, a l’esfera íntima familiar. No hi ha matisos, no hi ha gaires gradacions ni grisos. Per això, quan el meu fill sent unes declaracions de la Meritxell Batet en què no abraça la causa independentista però tampoc es mostra obertament hostil amb els presos polítics, no sap on l’ha de situar. I fa la pregunta que fa, ideològicament ingènua i alhora perversa. I em pregunto què he fet malament? És que la situació ens ha sobrepassat de tal manera, que potser és un bon indici que el nen demani orientació, i pregunti abans de condemnar.

Em pregunto quin relat s’imposarà als llibres d’història? Quin tractament se’n farà a les novel·les que es vagin escrivint en el futur? I quant temps haurem d’esperar perquè entri als temaris de l’assignatura d’història, amb quin biaix s’explicarà d’aquí a cent anys quan els nostres besnéts i rebesnéts vagin a l’escola? O si encara hi haurà carrers i places amb el nom d’1 d’octubre, o si s’hauran rebatejat des d’instàncies polítiques contràries que en vulguin neutralitzar el sentit reivindicatiu.

És prematur per saber-ho, perquè estem encara massa immersos en l’ona expansiva d’aquell dia, que serà una data digna de recordar per a uns i per oblidar per uns altres.

Nosaltres no ho oblidarem mai, oi? De l’1-O ens hem fet nostre aquell mantra que diu Ni oblit ni perdó. Quan el meu fill veu per la tele algú que va amb un cartellet amb aquesta proclama, també em fa preguntes incòmodes. Aquella mena de preguntes que no es poden contestar amb un sí o amb un no.

Ni oblit ni perdó? Penso que aquest divisa o mantra de l’independentisme, referida a l’1-O, barreja coses que no són commensurables. L’oblit ens remet al relat, a la història, a la pel·lícula que ens hem fet d’un moment històric dolorós i alhora victoriós. La memòria és en aquest cas individual i alhora col·lectiva, i consisteix a fer justícia a un moment viscut i al valor que té per a una comunitat.

Hem decidit col·lectivament que no oblidarem. Però em pregunto si podem decidir col·lectivament que no perdonarem. És possible això?

El perdó té més a veure amb el que ens passa per dins. No és construeix amb el relat, ni amb arguments dialèctics, sinó que es produeix en la nostra fibra interior. El perdó és molt personal. Es pot demanar perdó en nom d’un col·lectiu, com han fet els alemanys envers els jueus. Demanar perdó és més fàcil que perdonar. Fixeu-vos que quan els nens es barallen, els és infinitament més difícil demanar perdó que perdonar, perquè els nens no tenen memòria. Entre els adults passa al revés. Perdonar és més difícil que demanar perdó.

El perdó no és una mera disculpa que dispensem a un altre o altres que ens han ofès, sinó més aviat una elaboració cap endins, no una cosa que atorguem cap enfora. Laura Masvidal reflexionava en aquest sentit en una entrevista que us recomano de llegir a la revista Valors.

Però el perdó no s’administra col·lectivament, sinó que depèn d’una actitud personal, i que no pot ser mai delegada, ni tampoc conseqüència de l’oblit. Podem perdonar sense oblidar. Però no podem oblidar sense perdonar. Oblidar sense perdonar seria més aviat una forma de repressió, en el sentit freudià del terme, no en el sentit de repressió policial. Oblidar sense perdonar és perillós. És el que fem quan el trauma és tan fort que necessitem apartar una cosa per no veure-la.

Judici a la democràcia. ermengol

La justícia administra càstigs i ho fa a partir del relat. Es construeix una causa, i aquesta causa es vesteix amb una sèrie de fets que cal demostrar amb proves. La justícia no administra el perdó, sinó que aplica o t’exonera d’un càstig, però mai perdona. El perdó forma part de l’esfera particular de l’individu, encara que es pugui manifestar públicament. Sovint és una tasca que comença en el moment que comuniquem a algú que el perdonem. Ens obliguem a dir que perdonem per començar a perdonar, amb tota la feina per davant.

Per això el lema Ni oblit ni perdó em sembla desequilibrat. Perquè suposa que la memòria de l’1-O s’ha de construir des del ressentiment i no des de la celebració. Jo no vull que l’1-O sigui una càrrega que m’impedeix de perdonar. El perdó és individual i vull ser lliure d’administrar-lo, al meu ritme, quan em plagui.

El retorn d’allò reprimit

Parlant de coses que tenim una mica oblidades i mal perdonades, imaginem per un moment que un dia estic a la cuina amb la meva dona, tranquil·lament, fent el sopar, amb el telenotícies de fons i la canalla cridant al menjador i entra la meva filla, que té sis anys i em pregunta: “Pare, el Jordi Pujol ens agrada?”

Aquests dies, mentre els bascos acomiadaven a Xabier Arzalluz, em preguntava com hauríem viscut ara i aquí, si s’hagués produït, la mort de Jordi Pujol. Disculpeu el paral·lelisme. Li desitjo que visqui la seva vida de la manera més digna possible. Però crec que ens hem de fer preguntes incòmodes si volem avançar una mica.

Si em faig un exàmen psicoanalític a mi mateix, en clau patriòtica, és a dir analitzant allò que em passa per dins com a català, diria que tinc molt clar el meu superjo: hi veig un país independent, que encara que no disposi d’una independència plena viu amb la sobirania de pensament i acció. Hi tinc el mandat democràtic de l’1 d’octubre, la bondat que sustenta tots els nostres plantejaments polítics. En el jo, he de ser més realista: hi veig la nostra falta d’unitat en moments crítics, la corrupció del país, la violència de gènere, la incapacitat per aprovar uns pressupostos, i tota una sèrie de defectes que no em fan sentir que visc en un país més feliç que els nostres veïns.

Si bussejo una mica en el camp d’allò reprimit, allò que tinc relegat al subconscient, allò que no m’agrada recordar, hi tinc el pujolisme, que avui, sense ser un tabú, volem veure com una època passada, superada, però que és també una etapa reprimida de la nostra memòria recent. No podem renegar però de tot el que ha estat el pujolisme, que a molts de nosaltres ens ha fet i pastat. Els més joves no l’heu viscut, però el pujolisme forma part d’aquest substrat que ens ha portat on som.

Aquests dies detecto rampells de nostàlgia que ens retornen als anys 80 i 90. Aquest cap de setmana al Liceu s’ha celebrat un homenatge al Sau de Carles Sabater. També hem sabut que s’han venut, abans d’estrenar-se, 30.000 entrades per al musical Flashdance, que recupera tot una moguda dels anys vuitanta. I un tercer tic de nostàlgia el trobem en la campanya institucional de la Generalitat de Catalunya, 7,5 milions de futur, que als que ja tenim una certa edat ens remet a aquella campanya dels sis milions que va endegar el govern.

Vinyeta d’Ermengol

Són tres brots de nostàlgia agafats a l’atzar, sense pensar-hi gaire, però simptomàtics, que indiquen que el retorn del pujolisme, com el retorn de tota matèria reprimida, tornarà i hem de saber gestionar aquest retorn de manera que no el recuperem des de la nostàlgia acrítica, sobre una base purament emocional, a través d’actes reflexos, immediats, que no controlem.

Revisar el que ha estat i suposat el pujolisme remou moltes coses, però és una feina que no podem delegar als historiadors, i esperar que ells en facin un relat, sinó que és gairebé una obligació política del present.

Si la meva filla, un bon dia entrés a la cuina i em preguntés: “Pare, el Jordi Pujol, ens agrada?”. No sé encara quina resposta li donaria, segurament no li diria ni que sí ni que no, potser li hauria d’explicar un bon tros de la meva vida. Però encara és massa petita per entendre-ho i nosaltres tampoc tenim prou perspectiva per fer-nos-en el càrrec.

Estem preparats per perdonar Jordi Pujol? O més aviat hem preferit oblidar-lo? Podem oblidar el pujolisme sense abans perdonar-nos a nosaltres mateixos? Són figues d’un altre paner.

Moltes gràcies.

Discurs pronunciat el 4 de març a l’acte en suport dels presos polítics que se celebra cada dilluns a la plaça de la Vila de Gràcia.

Font: https://www.nuvol.com/opinio/ni-oblit-ni-perdo-2/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial