Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Gonzalo Boye
Fins fa poc temps només els advocats habituats als judicis coneixíem el ja tristament famós article 708 de la llei d'enjudiciament criminal en què es va escudant Marchena per constrènyer els interrogatoris en el judici o, com va passar durant la declaració de Trapero, per transformar-se en jutge i part deixant de banda qualsevol indici d'imparcialitat.
Aquest article, que ara es demostra tan important, no deixa de ser una norma antiga, del 1882, que ha de ser interpretada no literalment sinó harmònicament en vista dels drets reconeguts a la mateixa Constitució espanyola i el Conveni Europeu de Drets Humans. Tanmateix, el jutge Marchena l'està aplicant de manera literal i abusiva per, justament, vulnerar drets fonamentals.
Segons el que estableix l'article 3 del Codi Civil, "les normes s'interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment el seu esperit i finalitat". No hi ha dubtes que el context ve donat pel text constitucional i el del Conveni Europeu, i que la realitat social, almenys la pretesa, és la d'un estat democràtic i de dret, per la qual cosa no hi ha una interpretació literal com la que es fa en aquest judici.
La manera com s'ha d'interpretar l'article esmentat i el seu sentit ha quedat ben de manifest en importants sentències tant del Tribunal Constitucional com del mateix Tribunal Suprem que —preocupa que no sorprengui— ara s'està saltant els seus propis i previs criteris interpretatius. És a dir, hem retrocedit fins al segle XIX a l'hora d'aplicar el dret processal. Però això no ens ha de sorprendre si, també, analitzem el dret penal que es pretén aplicar i quin és l'origen del problema polític de la causa d'aquest judici.
A la seva època, cap al 2015, el Tribunal Suprem considerava que "el art. 708 de la ley procesal y el 46 de la LOTJ han de ser interpretados de manera armónica con el principio acusatorio, esto es, su utilización ha de ser excepcional y referida a extremos sobre los que los testigos, peritos o imputados hayan declarado a las preguntas de las partes en el proceso, en relación con hechos aportados por ellas. Esta manera de entender el art. 708 de la Ley procesal resulta de las exigencias del principio acusatorio y del tenor literal del art. 708 de la Ley procesal al referir la posibilidad de interrogatorio del presidente a "los hechos sobre los que declaren", es decir, como complemento a lo ya declarado (no a hechos nuevos no aportados por las acusaciones). Desde luego a estas exigencias debe sujetarse todo tribunal en un estado de derecho". El que és realment paradoxal és que el ponent d'aquesta sentència que cito també forma part del tribunal, aquest mateix tribunal que es va permetre d'interrogar Trapero sobre el que no va preguntar l'acusació popular Vox.
En aquest judici les normes penals i processals i la seva interpretació formaran part dels grans damnificats, juntament amb els acusats, perquè dia a dia queda més clar, si és possible, que no s'ha deixat res a l'atzar i que tot sembla que està lligat i ben lligat... almenys fins que puguem portar la sentència que es dicti a un terreny més favorable als drets fonamentals.
Els escenaris favorables als drets fonamentals són aquells que trobem i trobarem més enllà del Pirineu, tal com s'ha anat demostrant en el gairebé any i mig d'exili. N'hi ha hagut prou amb travessar la frontera per aconseguir que els fets es vegin en la seva autèntica dimensió, que les normes s'apliquin en els seus justos termes i, en definitiva, per posar en evidència que estem davant un procediment i una manera d'actuar més digna del segle XIX que del XXI, o més pròpia de les acaballes del període colonial que de la moderna Europa de les llibertats.
Ara que farà un any de la detenció a Alemanya del president Puigdemont, i mentre el Suprem utilitza i abusa de normes com el tan esmentat article 708 LECrim, potser és un bon moment per mirar tota la tasca que ha fet l'exili i la rellevància dels pronunciaments aconseguits, especialment el del Tribunal de Schleswig-Holstein, que va definir els fets tan clarament.
L'exili, amb tot el que comporta, ha servit no només per internacionalitzar el conflicte sinó, en el pla jurídic, per posar en evidència com s'estan respectant de poc les normes europees i, sobretot, per demostrar que, atès que no hi ha fets delictius, la seva imputació només es pot deure a una clara intencionalitat política que dista molt de ser acceptable dins el marc de la Unió Europea.
Sense el que s'ha fet a l'exili avui la situació seria molt diferent. No tindríem elements de contrast sobre l'errònia i antidemocràtica interpretació de fets i aplicació del dret que fa el Tribunal Suprem però, a més, no hi hauria la possibilitat de generar discussions jurídiques entorn de les actuacions dels jutges, com està aconseguint la demanda civil contra el Jutge Llarena. No hi hauria les altres alternatives jurídiques que es desplegaran ben aviat, ni tampoc hi hauria la possibilitat de capgirar el que ha fet fins ara el Suprem.
Però perquè tot el que s'ha fet fora serveixi a dins, s'ha d'introduir necessàriament en el judici i, especialment, mentre s'està celebrant. Durant el judici, que és oral per definició legal, cal introduir en el debat tot el que que es pretengui reclamar posteriorment i, per exemple, pronunciaments tan sòlids i clars com el ja esmentat del tribunal de Schleswig-Holstein necessiten ser introduïts per reclamar posteriorment la seva adequada interpretació i aplicació en funció del dret de la Unió Europea.
No n'hi ha prou amb queixar-nos: hem d'exterioritzar les queixes. No n'hi ha prou amb tenir raó: ho hem de fer veure. No n'hi ha prou amb conèixer les normes comunitàries: cal introduir-les en el debat. En definitiva, no n'hi ha prou amb poder anar a Estrasburg: cal saber-lo guanyar des d'ara... Altrament no només viurem un judici novecentista sinó que, a més, tindrem una sentència que ens remuntarà a un decadent període de la història d'Espanya i, mai millor en aquest moment, ens recordarà aquella famosa frase d'Unamuno: "De vegades quedar-se en silenci és mentir, ja que el silenci es pot interpretar com a assentiment".
Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/un-judici-seny-del-segle-xix_366748_102.html
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada