Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
El port, la frontera desconeguda
Adrià Alsina t'explica coses sobre el Port de Barcelona que segurament no sabies i mostra una frontera desconeguda entre Madrid i Barcelona, entre Catalunya i Espanya, just al cor de Barcelona.
CATALANOFÒBIA 19. EL PORT FRANC O ZONA NEUTRAL
El desig de Barcelona de disposar d’un
gran port que fos competitiu a la Mediterrània va ser sempre patent. Però a més
de disposar d’un gran port, calia controlar tots els ressorts comercials i
fiscals que coadjuvessin a aconseguir-ho. Encara que al començament de segle
l’oposició a aquesta demanda era ferotge, per estudiar-ho amb precisió cal saber
que aquesta aspiració catalana era molt antiga. El 1683 la ciutat de Barcelona,
mitjançant Narcís Feliu de la Peña, ja va plantejar al rei Carles II la creació
d’una casa de port franc i una companyia perpètua per assistir a les fàbriques,
ja que «con este medio del depósito de puerto franco, y Lazareto se adelanta la
contratación, y sin reparo alguno vienen de todas partes del mundo, fiados en el
abrigo tienen los tratantes y Marineros en las ciudades con conveniencia común,
y logros particulares».[434] El mateix Narcís Feliu de la Peña afirmava que
aquests serveis portuaris i duaners ja s’havien introduït a Liorna, Gènova,
Marsella i altres ports marítims. Els catalans varen reiterar aquesta petició
quan Felip V de Castella i IV d’Aragó va jurar les constitucions el 1702: «Perço
se suplica a V.M., que ab lloació i aprobació de la present Cort, placia
estatuhir i ordenar, que en la Ciutat de Barcelona fora los murs d’ella,
s’edifique una casa en lo puesto, que apareixerà més proporcionat, que es diga
“casa de port franch”.» El mateix document explica la finalitat del port franc
en matèria d’importacions dient que les mercaderies que vinguin de fora «estigan
en custodia dels Officials que seran destinats a dita casa» i que només «degan
pagar los drets se acostuman» les mercaderies que es venguin al Principat. Pel
que fa a les exportacions, les mercaderies que surtin de l’esmentada casa «no
degan, ni estigan obligades a pagar dret algú». El rei Felip hi estava d’acord
sempre que no «se oposia al establert i capitulat ab lo comers de Sevilla».[435]
Més endavant en unes corts presidides per l’arxiduc Carles i celebrades el 1706,
es tornà a demanar una «casa de port franch» per afavorir el comerç de les
mercaderies als «forasters i altres en remetrer y enviar de aquellas per los
vectigals, a que estan subjectas, que redunda en gran dany de la Generalitat, y
resultaria en son major augment, si ditas mercaderias se poguessen aportar sens
pagar dret algun», i també li va plaure aprovar una «casa de port franch», i en
reconèixer que les mercaderies reexportades no paguessin impostos i drets, tret
d’aquestes franqueses a les mercaderies que anaven a l’Aragó, a Castella o a
Navarra.[436] A les Corts de Felip V de Castella i IV d’Aragó esmentades abans,
el monarca va autoritzar la «formació d’una Companyia Nautica, mercantil i
universal en lo Principat de Catalunya, a fi i efecte de restablir lo comers en
dit Principat», però «sens perjudici del comers de las Indias, ni al comers de
Sevilla». En relació amb això, tampoc no va permetre la tramesa de dos vaixells
anyals a Amèrica. L’arxiduc Carles d’Àustria va autoritzar «que los naturals del
present Principat, pugan enviar quatre Vaixells de força, en los Regnes i
Provincias de la America, vulgarment dites, “las Indias de Espanya”, sens
haver-se d’incorporar ab los Vaixells de la Flota, o Galeons, i ab ells aportar
qualsevols fruyts y mercaderias, satisfent los drets a la Casa de la
contractació de Sevilla».Tot i que els plantejaments semblaven correctes, aquest
port franc mai no fou considerat després de la derrota política i militar de
Catalunya. Tal com diu Frederic Rahola, «desgraciadament semblant ventatja,
després d’haver-se apoderat lo rey Felip de Barcelona, quedà destruida com ses
antigues llivertats. Han transcorregut dues centúries y encara és un plet de
Catalunya que no ha sigut resolt».[437] Tots aquests projectes planejats al
principi del segle XVIII no van reeixir. Segons tots els cronistes, el port de
Barcelona només va agafar empenta arran de la llibertat de comerç permesa per
Carles III el 1778.
La reivindicació d’un port franc, idea ben
present de feia segles a diverses ciutats mediterrànies i atlàntiques, va tornar
a plantejar-se tan bon punt el catalanisme es va fer representatiu. El 1899 el
Foment del Treball Nacional va demanar al govern Silvela autorització per a un
port franc o una zona neutral a Barcelona. Es revifava la demanda del
començament del set-cents. El desembre de 1900 el ministre d’Obres Públiques va
publicar una ordre ministerial per la qual autoritzava crear una comissió per
estudiar la delimitació de la zona neutral. Tot i haver-se fet els tràmits,
aquest projecte va fracassar per l’oposició violenta expressada pels agricultors
castellans i aragonesos, els quals veien perjudicats els seus interessos si
s’aprovava aquest projecte. Segons el mateix Consorci del Port Franc, aquella
pressió en contra fou deguda a «una campaña infundiosa, tal vez de las mas
vergonzantes que registra la historia de España, y los agricultores castellanos
y aragoneses acabaron creyendo, de buena fe, que iba a perjudicarles». El Foment
del Treball Nacional, molt serè en el debat suscitat, va denunciar la
manipulació informativa que se n’havia fet: «Aún cuando haya periódicos de
Madrid, sobre los cuales pesan ya tremendas responsabilidades, que cuiden con
insensato empeño de sembrar discordias y engendrar odios, y en especial contra
Cataluña, ya sabemos que si por un momento pueden lograr alguna excitación
nerviosa, no harán perder la serenidad a los reflexivos labradores castellanos,
que han tenido, y siguen teniendo en ellos, sus peores enemigos.»[438]Per
aquests tripijocs, tot va fracassar altra vegada. El 1903 el Foment del Treball
Nacional i la Cambra de Comerç van tornar a promoure una campanya a favor del
port franc o zona neutral. Pel gener d’aquell any hi tornà a haver protestes de
què el cronista Soldevilla informa: «A la pretensión de los catalanes de
establecer zonas neutrales para depositar mercancías como primeras materias
industriales, pretensión tan propicia al contrabando, contestaron los labradores
castellanos con una protesta general y fundadísima en buenas razones.»[439] En
plena inestabilitat política madrilenya, el ministre d’Hisenda, Augusto González
Besada, que només va exercir tal càrrec entre el juliol i el desembre d’aquell
any, aprofità l’octubre de 1903 per presentar un projecte de llei que concedís
dipòsits francs als ports amb duana de primera classe. Se’n va constituir la
comissió al Congrés, la majoria de membres de la qual eren representants dels
agricultors castellans, amb la qual cosa tot va acabar com el rosari de
l’aurora.
.jpg)
Entre 1903 i 1911 es va establir una
lluita que no va tenir ni un moment de pau, durant la qual novament es varen
contraposar els interessos modernitzadors de la indústria i la visió interessada
dels cerealistes castellans. En aquesta campanya des d’Espanya es va veure
Catalunya com a element pertobador. El diari El Adelanto, de Salamanca, el 23 de
març de 1904, deia que els fabricants catalans «no han cesado en sus trabajos
para conseguir de todos los gobiernos que les concedan unos privilegios
irritantes y absurdos, pero que ellos consideran indispensables para la vida de
su industria harinera», i els fabricants de Barcelona «han tasado tan alto su
mentido entusiasmo que en pago del mismo piden la ruina de dos millones de
españoles».[440] Polítics com ara Santiago Alba i la premsa castellana atribuïen
les ovacions al monarca durant una visita a Barcelona la primavera de 1904 a la
concessió dels avantatges del port franc. Va aparèixer un argument molt emprat
per la catalanofòbia: el tòpic que els catalans són comprats pels governs
madrilenys amb avantatges econòmics o prebendes en partides pressupostàries, de
manera que per mitjà dels diners s’aconseguia la docilitat política dels
catalans. La paradoxa d’aquesta controvèrsia que feia segles que durava no
s’acabava d’entendre si només es tenia en compte aquest parer que s’obtenia la
subjecció de Catalunya en canvi d’instaurar aranzels proteccionistes. Catalunya
contribuïa als pressupostos de l’Estat amb el 25 % i també comprava més que no
venia a Espanya; per tant, hi havia un dèficit en la balança comercial catalana.
Castella vivia en bona part del que comprava Catalunya. Així ho reconeixien: «El
mercado catalán, el más importante de los que a Castilla le quedan en el
interior, desaparecería y la competencia de los granos extranjeros y la miseria
sería la consecuencia inmediata de tan desdichada concesión»; sense adonar-se’n,
es contradeien perquè afirmaven que l’aranzel també els protegia a ells i no
solament a Catalunya: «Cierto que ganarían millones unos cuantos fabricantes y
que aunque esto no es tan cierto, las poblaciones del litoral catalán podrían
comer el pan algo más barato; pero también es verdad que si los aranceles no lo
impidieran, podríamos los castellanos vestir paños ingleses, mucho mejores que
los catalanes, a precios más baratos que éstos nos cuestan.»[441] En canvi,
l’opinió catalana contemporània sobre el port franc queda exemplificada pel
parer de Frederic Rahola de 1908: «Lo port franc que fou ja preocupació dels
nostres besavis, es en los presents instants una necessitat imperiosa y vital,
que se deu satisfer si volem que Catalunya siga una terra ben oberta al comerç
internacional. L’Estat nos deu totes les facilitats y aplanaments que en les
altres terres troba lo comerciant per anar a la lluyta, fora de ses fronteres,
en igualtat de condicions que sos contrincants; si l’Estat s’entosudeix en
rebutjar-nos los procediments que posan en practica les altres nacions per
situar sos productes en condicions de competencia, nos anirem quedant cada
vegada més enrera.»
El 1911 el ministre liberal d’Hisenda,
Tirso Rodrigáñez Sagasta, del govern Canalejas, presenta un nou projecte de llei
per regular l’establiment de dipòsits francs als ports. Aquesta vegada en la
comissió parlamentària hi ha tres diputats catalans. Es repeteix la forta
oposició castellana i aragonesa. Un any després es discuteix al ple del Congrés.
Es redacta un llei que protegeix totalment la farina, el gra i els productes de
l’interior. Un cop aprovada passa al Senat, on no es pot aprovar, però, perquè
es dissolen les cambres.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial,
l’economia va quedar molt malmesa, tot i que alguns sectors se’n varen aprofitar
per capitalitzar-se. El 22 de setembre de 1914 el govern va concedir per decret
la instal·lació d’un dipòsit franc al port de Cadis. Tot semblava una broma. Una
petició catalana de feia com a mínim dos segles no s’atorgava per les pressions
dels lobbies agraristes, però en canvi es concedia a Cadis. Pel desembre de
1914, s’interpel·là el govern per debatre les influències de la guerra sobre
l’economia i la necessitat de preparar-se. Eduardo Dato recriminà Cambó que no
li sentien la veu «sino cuando apunta algún interés que puede favorecer a la
región que tan dignamente representa». De nou es blasmava l’egoisme i la manca
de solidaritat. El 21 de desembre de 1914 el ministre d’Hisenda, Bugallal,
presentava un nou projecte de llei sobre l’establiment de zones franques als
ports marítims, amb la qual cosa s’abraonava contra Catalunya una altra allau
d’escrits catalanofòbics. L’editorial de la revista El Economista del 19
desembre de 1914, equànime i ponderat, explicava que aquesta campanya contra les
zones neutrals era perquè el projecte de llei ha «sido llevado al Parlamento por
los diputados catalanes y por haber iniciado el debate Cambó». L’editorialista
explicava que veien els catalans massa preparats i que la iniciativa dels ports
francs era seva, per la qual cosa no els la volien deixar aplicar perquè les
altres províncies consideraven les zones franques «un favor, un privilegio, y
han surgido protestas de provincias del interior, que no consideran por su
alejamiento del literal en condiciones de poderlas utilizar».[442] La comissió
instituïda a principi de 1915 per dictaminar el projecte del ministre Bugallal
es configurà gairebé exclusivament amb diputats agraristes. Entremig tan sols hi
havia el català Pere Coromines. El president era el vicepresident del Congrés
Francisco Aparicio, diputat per Burgos, que en declaracions al diari El Norte de
Castilla afirmà que «estima el proyecto de suma gravedad para las regiones
productoras de cereales y para la industria del interior, y que los perjuicios
que irrogue no serán compensados con lo que pueda beneficiar a
Cataluña».[443]
El capdavanter de l’oposició al projecte
dels ports francs, el vescomte d’Eza, diputat per Sòria, recomanava als catalans
que no tinguessin «delirios de grandeza» i que, això sí, contribuïssin amb totes
les forces a «vigorizar y acrecer el caudal de las energías económicas que en el
interior de España se procrean». Quedava absolutament clar. Era la política de
sempre dels súbdits de la corona de Castella. No volien que Catalunya anés a un
ritme similar al de la resta d’Europa, sinó que l’hi frenaven; en tot cas, ells
des de la seva visió agrarista li volien fixar l’horitzó. Una idea practicada
habitualment. Sotmetre Catalunya culturalment, dominar-la econòmicament,
colonitzar-la fiscalment i subjugar-la políticament. En aquest ambient
s’organitzà a l’Aragó una altra campanya contra els ports francs o zones
neutrals encapçalada per la Cambra de Comerç de Saragossa, que, entre d’altres,
va aprovar la declaració que «puede afirmarse que Barcelona no necesita zonas
francas para el desarrollo de su industria. Acaso pretéxtese esto para
justificar las nuevas exigencias del mañana, y eso es intolerable». Les entitats
de Saragossa varen ser tan coratjoses en aquesta campanya que fins i tot
l’alcalde de Saragossa va rebre una carta del de Villanueva de Alcardete
(Toledo) en què li manifestava que Saragossa era el cor d’Espanya i on
s’interpretava més bé el patriotisme, de manera que li demanava que organitzés
una campanya que inclogués tots els ajuntaments de l’estat per demanar al govern
«que se conceda franquicia de Aduanas para todos los tejidos y productos
extranjeros análogos a los de Cataluña».[444] També hi va haver protestes a
Castella i a la Rioja. A Madrid la Cambra de Comerç i la Diputació s’hi van
pronunciar en contra. La diputació de Madrid va declarar que el projecte no era
oportú «sin antes haber satisfecho las aspiraciones de Castilla, con reformas
protectoras para los trigos». De resultes de la interpel·lació del diputat
castellà César Silió Cortes presentada el dia 18 de gener de 1915 per parlar de
la suspensió pel govern de l’assemblea de diputacions castellanes a Valladolid,
Catalunya va sortir esquitxada. El mateix Silió, nascut a Rioseco, conservador i
de la branca maurista, va reconèixer que «Castilla ha tenido durante muchos
años, durante un período muy largo de su vida, casi todo el que alcanzé yo,
ciertos recelos, cierta rivalidad, cierto resquemor con Cataluña». El diputat
Silió havia nascut el 1865; per tant, es podria palesar fàcilment que aquesta
actitud era de molt abans. El dit diputat continuava: «¿A qué no proclamarlo? ¿A
qué no decirlo con franqueza? Despues de todo, ¿no es éste un fenómeno que se da
en todos los países de rivalidades entre regiones, principalmente entre regiones
agrícolas y regiones industriales?» Gràcies per la franquesa, però el que no és
natural és que d’aquesta rivalitat es passi a un domini polític abassegador i a
una colonització cultural. Un domini assolit amb la violència militar i una
intransigència dictatorial. El 24 de gener a Valladolid s’hi celebrà una reunió
d’entitats agràries castellanes i d’Extremadura, en què el secretari de la seva
federació, Justo González, va dir: «Castilla no está jubilada, pues tiene
personalidad histórica. Hace tiempo que se hace una política dedicada a los
plutócratas de Cataluña, olvidando que Castilla está en el fiel de la balanza y
que hay que considerarla. No prevalecerá ningún privilegio por encima de
Castilla.»[445] El dictamen del projecte del ministre Bugallal sobre els
dipòsits francs es va llegir el febrer de 1915 al Congrés, però les Corts es
clausuraren de nou. Un altre cop la llei no havia prosperat més enllà de les
sales del Congrés. Per al dia 10 d’octubre de 1915 hi havia convocada una
manifestació per demanar les zones neutrals, El Imparcial en un editorial
afirmava que la qüestió de les zones franques «es pura y simplemente una
cuestión económica. Trátase sin embargo de convertirla en una cuestión política.
(...) Pero pedir la zona neutral en una manifestación es un poco difícil».[446]
Ni així. Caldria esperar un canvi de govern.
Quan pujà al poder el liberal comte de
Romanones, el 9 de desembre de 1915, el seu ministre d’Hisenda, Ustàriz,
posteriorment substituït per Villanueva, va preparar el decret del 18 de març
1916 per regular els dipòsits generals.[447] Però al darrere de tota l’operació
hi havia Santiago Alba, propietari del diari El Norte de Castilla, a qui com a
ministre de Governació, encarregaren els estratagemes electorals per fer perdre
els comicis als catalanistes, mitjançant el pacte de la Castellana, pel qual
s’organitzà un front nacionalista espanyol. Com que fracassà, nomenaren Alba
ministre d’Hisenda; al final, fou ell qui va autoritzar un dipòsit comercial a
Barcelona per un reial decret publicat el 24 d’octubre de 1916. Tanmateix, fins
al 1929 no es va obtenir la zona franca.
FONT: Francesc Ferrer i Gironès
“Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v +
llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[434] Narcís Feliu de la Peña. Fénix de
Cataluña, Impremta Rafael Figueró, 1683, p. 109.
[435] Constitucions, capítols i actes de
Cort, Estampa Rafael Figueró, 1702, p. 66.
[436] Constitucions, capítols i actes de
Cort, Estampa Rafael Figueró, 1706, p. 124.
[437] F. Rahola i Tremols. «Comerç i
indústria de Catalunya», dins Geografia general de Catalunya, dirigida per
Francesc Carreras Candi, (s.d.) p. 345.
[438] A. Colomines. El catalanisme i
l’Estat, p. 221.
[439] Fernando Soldevilla. El año político
de 1903, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1904, p. 51.
[440] Ricardo Robledo Hernández.
«L’actitud castellana enfront del catalanisme», Recerques, núm. 5, 1975, p.
262.
[441] Roberto Robledo Hernández. El
Adelanto, 26 d’abril de 1906.
[442] A. Colomines. El catalanisme i
l’Estat, p. 252.
[443] Fernando Soldevilla. El año político
1915, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1916, p. 17.
[444] Fernando Soldevilla. El año político
de 1903, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1904, p. 216.
[445] Fernando Soldevilla. El año político
de 1903, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1904, p. 47.
[446] El Imparcial. «Razones y no
paparruchas», 8 d’octubre de 1915.
[447] Vegeu aquesta història en el discurs
del diputat Ventosa. Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 30,
1916, p. 631.
Fonts:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada