Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«El llenguatge potser és dòcil, però la memòria i els fets, per sort, no»
Que Colau continuï essent batllessa de
Barcelona amb el suport, encara que sigui de franc, de Manuel Valls, és com dir
que s’ha trobat petroli a Mart i que amb això resoldrem l’emergència climàtica
(#WorldEnvironmentDay). Però ja
hem après de sobres que tot és possible i que el llenguatge es fa mal·leable i
se sofistica a la mateixa velocitat amb què alguns volen que enterrem la
memòria. Colau mateixa havia dit en plena campanya que no acceptaria cap acord de govern
ni de nomenament en què Valls estigués implicat. Valls, aquell que diu que a
Barcelona hi manquen gratacels, que cal acollir més turistes, que es va
manifestar amb la patuleia de Vox, PP i Ciutadans, que ha de sortir escortat del
barri del Raval (un barri, per cert, per si no ho sap, on a banda de traficants
de droga i de delinqüents també viuen persones) i que en l’acte de final de
campanya va venir a dir que els
sobiranistes eren un grup de supremacistes, una expressió que, d’altra banda,
darrerament ha fet forat.
De fet, parlant de supremacistes,
justament dilluns que ve hi havia prevista, segons que havia anunciat el govern
espanyol, l’exhumació del dictador Francisco Franco per a treure’n els ossos del
Valle de los Caídos. Tanmateix, això no passarà: el Tribunal Suprem ho ha
aturat, acceptant les peticions de la família Franco i, atenció, atribuint a
Franco el càrrec de cap d’estat des de l’1 d’octubre de 1936. Ep, octubre del
36, sí, època en què Franco no era cap de res més que d’un alçament militar i
d’una guerra sagnant contra la democràcia republicana. És a dir, el Tribunal
Suprem dóna validesa i legitimitat al cop d’estat feixista del 18 de juliol de
1936? Hum… Descuit? Desídia? Desig? En fi, aquest és el mateix Tribunal Suprem
que en ple judici confon Mediaset amb Mediapro, que no deixa dir ni piu sobre
els vídeos del (nostre) Primer d’Octubre, que no deixa parlar testimonis ni
advocats (però alhora agraeix les metàfores i la poesia dels policies espanyols)
i que deu haver contractat un equip de filòlegs i lingüistes (o escriptors de
ciència-ficció) per a enginyar nous significats de la paraula violència. Perquè
resulta que, una vegada més, com tot, el codi penal és elàstic i es pot
matxucar; i que la violència del segle XXI és, sobretot, Twitter.
Bon moment per a recordar que el gran
demòcrata d’esquerres Pedro Sánchez demanava no fa tant (per si això
de l’emmotllament del llenguatge no fóra suficient) de canviar el redactat del
delicte de rebel·lió al codi penal perquè precisament no calgués que hi hagués
hagut violència per poder acusar, jutjar i condemnar els presumptes rebels. De
fet, qui sap, Sánchez potser es va adonar que, segons el redactat actual (el
delicte de rebel·lió és un alçament violent i públic contra l’ordre establert),
probablement qui hauria de ser jutjat són els piolins i els seus caps.
Perquè, fredament, no són ells els únics que es van alçar violentament (i
públicament) contra l’ordre establert?
Sorprenent, també, que la declaració
d’independència, si és que realment va existir sense haver-se escrit enlloc, se
la creguessin més els fiscals que no pas els nostres propis polítics. O que els
encantin els informes de l’ONU quan parlen de presos polítics a Veneçuela i en
canvi els insultin quan parlen de presos polítics a l’estat espanyol, fins i tot
quan ambdós informes són fets pel mateix (sí, el mateix) grup de treball. I
colpidor, alhora, com diu l’advocat de Vox, un altre poeta, que allò fou un cop
d’estat peculiar, perpetrat per supremacistes. Un cop d’estat, diu, una mica
especial i tan diferent de la resta que no se li poden aplicar de manera
automàtica els requisits del delicte de rebel·lió; és a dir, que cal dilatar-los
perquè hi encaixin.
El cas és que amb tant lubricant, tanta
filigrana lingüística i tant Suprem(acisme), ens fan anar com cagalló per
séquia. Aquí, allà i més enllà. Tanmateix, un humil avís: el llenguatge potser
és dòcil, però la memòria i els fets, per sort, no. I si furgar amb les paraules
és gratis i fàcil, resulta que sovint és prou pervers per a recordar-ho sempre
més. Per tant, que ningú no s’equivoqui, i diguin què diguin, perquè aquí tots
sabem qui és qui: els uns, els altres i els supremacistes. I no ens
n’oblidem.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada