Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Quan Borrell proclama que la guerra és l'estat natural de la vida, desautoritza el projecte europeista de dalt a baix»
En un acte del PSC que ha assolit una
difusió internacional sense precedents, Josep Borrell, candidat a Alta Autoritat
de la Unió Europea per a la política exterior, va dir, com qui no vol la cosa,
que l’estat natural de la humanitat, de la vida, va dir ell, no era la pau sinó
la guerra. Ho va dir amb un gest teatral greu, com acusant d’il·lusos els qui
pensem una altra cosa i segurament sense mesurar l’abast de les seues paraules
ni com serien interpretades en determinats països. Si la diplomàcia és un art,
Borrell hi està completament incapacitat. Penseu només que entre les primeres
polèmiques del mandat que encara no ha començat hi ha les reticències d’Israel
al seu nomenament per la simpatia que consideren que té cap a Iran. En aquest
context, interpreteu com es pot llegir a Teheran la frase segons la qual
‘l’estat natural de la vida és la guerra’ posada en boca del màxim representant
(entre moltes cometes) de la política exterior de la Unió Europea.
Josep Borrell: “La pau no és l’estat natural de la vida. L’estat natural de la vida és la guerra, la confrontació i el conflicte.”
Ara m’explico moltes coses… pic.twitter.com/BfEyiolelO
— Miquel Strubell fill 🎗 (@miquelstrubell) July 13, 2019
Això que es coneix com a ‘estat natural’
és un concepte que segurament ha estat, és i serà, dels més debatuts socialment
en la història de la humanitat. La pregunta és lògica i inevitable: ‘Com era la
vida de les persones abans que existís l’organització social que avui coneixem
com a nació o com a estat?’ La resposta és ben complicada. Hobbes, Montesquieu,
Rousseau, Hume i tantes altres ments brillants van esmerçar molts esforços a
respondre a la pregunta. Existien els drets? La idea d’uns drets que tenim per
naturalesa, els drets naturals, és correcta? O tot és un artifici creat a partir
de l’organització social? Érem lliures, abans d’entrar a la societat tal com
l’entenem avui? Què volia dir llibertat, aleshores, i on eren els seus
límits?
Totes aquestes preguntes, que només són un
exemple menut, són de resposta molt complicada. No s’hi han dedicat els filòsofs
i prou. Els antropòlegs han fet una gran tasca estudiant les societats més
aïllades i els grups no contactats a la recerca de respostes. I els
historiadors, evidentment, han lluitat per trobar els elements definitoris de la
resposta. Però el resultat de tanta feina no és taxatiu. Encara hi ha qui creu
que la guerra i la violència són aspectes universals i naturals de la humanitat,
però hi ha arguments molt sòlids també en favor que la guerra és una creació que
deriva de circumstàncies específiques econòmiques i socioculturals. I és en
aquest context que l’adherència sense matisos de Borrell a la idea que la guerra
és un fenomen natural sorprèn i inquieta molt. Ja ho sabem, que ell no és cap
gran intel·lectual, però seria prudent no afirmar rotundament coses que estan en
discussió d’una manera tan clara i evident. Sobretot, si has d’ostentar un
càrrec com el que li han proposat d’ocupar.
Hi ha un detall que crida especialment
l’atenció, en l’astracanada de Borrell: la renúncia implícita que significa la
seua frase pel que fa a les raons i els principis fundadors de la Unió Europea.
La UE és un desastre com més va més gros, però encara té a favor seu un servei
únic que ha fet a la humanitat: aturar la cadena de guerres entre França i
Alemanya. Les tres grans guerres entre aquests dos estats, especialment la
Segona Guerra Mundial, van deixar el planeta i la humanitat en el punt més àlgid
de perill que hagués pogut imaginat. La dimensió del conflicte global que van
desencadenar, amb els morts comptant-se per milions i milions, l’aberració
singular de l’holocaust i l’aparició i l’ús de les armes nuclears van constituir
una amenaça a l’estabilitat del planeta i la humanitat com no s’havia vist
mai.
Però d’aquelles cendres dramàtiques, en va
nàixer el projecte de la unitat europea, que en aquest punt ha tingut un èxit
extraordinari. Fa 74 anys del final de la Segona Guerra Mundial i en un període
de temps tan curt, en termes històrics, s’ha aconseguit d’evitar per sempre més
una guerra entre França i Alemanya, dues potències que havien sostingut guerres
cruels el 1870, entre el 1914 i el 1918 i entre el 1939 i el 1945, guerres que
havien significat l’ocupació formal d’Alemanya fins al 1989. No és poca cosa,
canviar un segle llarg de tensió per l’actual col·laboració, en la qual gairebé
es pot dir que França i Alemanya són un sol país, amb l’existència més que
remarcable des del 1992 d’un exèrcit comú, fins i tot.
Però quan s’ha aconseguit això, Borrell
s’atreveix a dir que la pau no és l’estat natural de la vida sinó que ho és la
guerra. I, més enllà de la seua incapacitat política, la pregunta a fer-se és si
aquest serà el missatge que proclamarà com a cap de la diplomàcia europea i les
conseqüències que això pot arribar a tenir.
Entre parèntesis: el càrrec d’Alta
Autoritat no és el que aparenta, en termes de poder. El ministre d’Afers
Estrangers de Malta té més poder real que Borrell. Però Borrell té el megàfon de
Brussel·les. I les implicacions polítiques del missatge que comença a llançar
són enormement greus. Especialment, si atenem a la deriva que la Unió Europea va
prenent en el sentit de voler competir també com a força militar al món, un
discurs que sobretot Macron, amb qui Pedro Sánchez va pactar el nou lloc de
feina de Borrell, vol posar a Brussel·les.
La Unió Europea és un gegant econòmic, una
mediocritat política i una nul·litat militar. Aixoplugada històricament sota el
paraigua nord-americà i de l’OTAN, el sector militar europeu, el complex
econòmic i militar d’Europa ha estat fins ara menystingut. A diferència del que
passa a l’altre costat de l’Atlàntic. Allà, l’aliança entre els militars que fan
la guerra i la indústria que viu de la guerra representa el nucli de poder
estable i real del país, l’essència del sistema. El 1961, en el discurs de
comiat, el president Dwight D. Eisenhower, un general de cinc estrelles, va
avisar de l’enorme perill que representava per a la democràcia la influència del
complex militar industrial. Però la realitat ha depassat les pitjors
expectatives. Avui, els Estats Units tenen una despesa de defensa que dobla de
llarg la del segon estat (la Xina), que equival a la suma dels dinou estats
següents, disset dels quals són aliats seus, i que dobla la despesa conjunta de
la resta dels 174 estats membres actuals de l’ONU. Una barbaritat incomprensible
que porta a la necessitat de crear i mantenir guerres per perpetuar el
negoci.
Avui ja ningú no ignora la gravetat del
segrestament de la democràcia per aquest enorme aparell de poder econòmic que és
el complex militar industrial –us remet a l’editorial sobre les teories de
Sheldon Wolin per si voleu aprofundir-hi. Molt poca gent, per no dir ningú,
discuteix l’impacte negatiu sobre la pau mundial que comporta la voracitat de la
maquinària bel·licista. I poca gent discutirà que l’europeisme era, en aquest
sentit, una contra imatge que demostrava que la pau era possible i beneficiosa
per a tothom. Però la maniobra en marxa consisteix a buidar la Unió Europea de
les nobles referències humanístiques dels pares fundadors per posar-la en el
camí d’esdevenir un monstre paral·lel a això en què s’han convertit els Estats
Units d’Amèrica. I per aconseguir-ho, la primera cosa que cal fer és canviar de
missatge, pregonant als quatre vents que anàvem equivocats i que, en realitat,
dient que l’estat natural de la vida és la guerra, cal preparar-s’hi. Omplint
les butxaques del complex militar i industrial europeu.
I quin falcó millor per a fer aquesta
feina que Borrell, un indigent intel·lectual que, per això mateix, pot
contradir, sense morir-se de vergonya, l’obra dels grans inspiradors de la idea
europeista i un immoral que ja ha estat capturat en irregularitats econòmiques
però que no ha tingut –ni té ni tindrà– la vergonya ni la decència de retirar-se
de l’escenari per assumir així, també políticament, la seua
culpabilitat.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada