Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Qualsevol cosa que no siga un vot clarament negatiu a la investidura de Pedro Sánchez ara no farà sinó reforçar Espanya en el moment en què és més feble»
Vicent Partal
Quan el president Puigdemont va fer a
Girona el segon i darrer discurs com a president amb la República Catalana
proclamada, va al·ludir a la necessitat de tenir en compte tres P: paciència,
persistència i perspectiva. La paciència i la persistència són elements sempre
necessaris en la política, un clàssic. La sorpresa per a mi, més encara sabent
com Puigdemont mastega les paraules abans de dir-les, va ser l’aparició de la
paraula ‘perspectiva’.
Tenir perspectiva sempre és difícil. Molt
difícil. Perquè la perspectiva depèn sobretot de la interpretació intel·lectual
que cadascú fa de la realitat. Si més no d’ençà de la famosa polèmica de Ciceró
sobre el perquè de l’absència en la llengua grega d’un vocable que equivalgués
al llatí ineptus, qualsevol analista honest i sensat sap que delicat i
difícil que és ser categòric en res. Per això la política depèn tant de la
capacitat de convèncer, i la capacitat de convèncer depèn tant de la capacitat
de bombardar els individus amb imatges, amb creences, sobre què és fort i és
feble, sobre què és raonable i no i, especialment, sobre què és possible i què
no ho és. Si tens una capacitat infinita d’incidir sobre l’opinió pública, i
encara més si tens una capacitat infinita de manipular-la, sempre tens mitja
batalla guanyada. Llevat que, i ací hi ha la clau de tot, hi haja un antídot,
que és precisament allò que Puigdemont posava damunt la taula: la perspectiva.
La perspectiva és allò que et fa veure les coses clares fins i tot enmig de la
manipulació més salvatge. Com ara. La perspectiva, personal o col·lectiva, és la
clau de la victòria.
Aquest mes que ara comença en necessitarem
molta, de perspectiva, amb relació a dues qüestions. La primera serà tot allò
que passe al Parlament Europeu a partir de demà. I permeteu-me que aquesta
qüestió la remate, ara per ara, de manera dràstica: veurem coses, potser, que no
entendrem. Però recordem, tinguem perspectiva, tot allò que ja va passar amb la
detenció del president Puigdemont a Alemanya i la victòria judicial posterior.
Que riguen ells unes quantes hores no ens hauria d’importar –i en aquest sentit
jo guarde totes les portades aquelles dient que s’havia acabat ‘la fugida’ i els
visques a Alemanya per recordar-me a mi mateix com es guanyen les batalles més
dures: amb discreció i mantenint la disciplina i el cap fred en el moment més
complicat.
Però m’interessa el segon element en què
caldria perspectiva, que hi té molta vinculació: aquesta pretensió que Espanya
ja ha eixit de la crisi política, gràcies a un Pedro Sánchez reforçat que és
capaç d’estabilitzar el seu país per poder derrotar, a partir d’això,
l’independentisme català.
Tots vosaltres deveu haver notat el canvi
de to que es deriva de l’ascens precipitat de Sánchez als altars. L’Íbex ha
entès que amb Podem i Ciutadans només ha fabricat uns frankensteins i ara fa
pinya, com poques voltes havíem vist, per estabilitzar el PSOE com a única força
que pot mantenir Espanya funcionant i unida. I és com si, de sobte, tot fos
senzill. Sánchez no té els vots per a ser president però asseguren que ja
arribaran, tot indica que al final del juliol. El PSOE es mostra inusitadament
valent, però alhora té uns peus de fang com mai no els hi havia vists. I les
possibilitats d’unes noves eleccions espanyoles són claríssimes, malgrat
l’esforç mediàtic de fer veure que no. I recauen, molt encara, en Esquerra
Republicana i Junts per Catalunya.
Perquè en aquesta batalla una peça clau és
l’abstenció dels independentistes, que ERC ja assumeix tot i els incipients
moviments interns de protesta i que Junts per Catalunya debat encara, partida en
dos blocs clarament diferents. Aquesta abstenció és una mena de vàlvula de
seguretat per a Sánchez i per això els socialistes la volen incentivar amb dues
premisses: el xantatge als presos del qual parlava l’altre dia, i el desànim de
la població, convencent-nos que Espanya és un estat realment fort que no pot ser
derrotat i que, per tant, val més que hi renunciem. Aquesta és la tàctica ara.
Apartat Rajoy, Espanya torna a ser un estat fort, influent a Europa i capaç
d’encarar qualsevol problema. Però parlem-ne, perquè aquesta imatge no aguanta
ni la mínima anàlisi.
Agafem per referència el període que
s’obre amb les eleccions del 20 de desembre de 2015; parlem, doncs, de tres anys
i mig. Menys que no havia d’haver durat una legislatura. I el balanç és
indiscutible: en tres anys i mig Espanya ha hagut de fer tres eleccions, hi ha
hagut un govern en funcions i sense suport parlamentari durant deu mesos, per
primera vegada un pacte de govern (PSOE-Ciutadans) no ha superat el tràmit
parlamentari de la investidura i ha fracassat, i per primera vegada també una
moció de censura (al PP) ha tombat el govern a mitja legislatura.
Més enllà de la propaganda i la unitat en
la qual tots estan d’acord quant a la repressió contra Catalunya, l’estat
espanyol es troba enmig d’una crisi institucional enorme i una paràlisi
institucional completa. Espanya és a punt de completar per primera vegada en
dècades un cicle anual sense pressupost. El Consell General del Poder Judicial,
un òrgan absolutament imprescindible en un moment com aquest, és caducat quant a
la composició d’ençà del desembre i no el poden renovar, igual que ho són tot de
càrrecs i institucions sensibles, com ara el consell d’administració de RTVE.
Compromisos internacionals sobre qüestions molt urgents no s’han pogut aprovar.
Després de la cimera contra el canvi climàtic de París, Espanya es va
comprometre a aprovar una llei específica. Era el desembre del 2015 i encara no
existeix. Decisions àmpliament anunciades no arriben mai, de la derogació de la
llei mordassa o el trasllat de Franco a l’anomenada reforma de la fiscalitat o a
reformes diverses i polèmiques del codi penal, especialment respecte de les
agressions sexuals. La reforma del sistema de pensions, la del finançament
autonòmic, reclamada amb urgència absoluta per la Generalitat Valenciana, la del
mercat de l’habitatge o aquell famós pacte per l’aigua que tant d’enrenou havia
alçat han acabat completament blocats pel camí, enmig de la paràlisi. Els
sindicats reclamen la derogació de la reforma laboral del 2012 i no hi ha ni tan
sols ocasió de proposar-la perquè ningú no n’entoma la direcció política. I no
cal dir que la reforma de la constitució o la discussió d’una nova llei
electoral són objectius que en aquest marc no poden ni estudiar-se. La crisi de
la monarquia és tan greu que ja penja només de la difusió de vídeos,
comprometedors o no, i el conflicte institucional entre Catalunya i Espanya no
solament no s’ha acabat sinó que s’ha agreujat.
Els dos partits independentistes amb
representació al congrés de Madrid van decidir quan va tocar de donar suport a
la moció de censura contra Rajoy i el balanç d’aquell error estratègic és
bastant clar. A tot Europea es va llegir l’arribada de Sánchez al govern com una
pacificació de la crisi catalana –i què havien de llegir si els independentistes
i tot el votaven? I Sánchez ho ha aprofitat per intentar esborrar el Primer
d’Octubre i presentar els independentistes com uns intransigents. Per això
qualsevol cosa que no siga un vot clarament negatiu a la seua investidura ara no
farà sinó reforçar Espanya en el moment en què és més feble i quan intenta
frenar l’independentisme aparentant una força que no té i que la perspectiva
permet d’avaluar molt millor que no pas el xantatge.
PS. Supose que deveu recordar el debat de
Ciceró, però, per si de cas a algú li falla la memòria, l’explique. A De
Oratore el filòsof es va embrancar a discutir per quin motiu en la llengua
grega no existia una paraula equiparable a la llatina ineptus (entesa
en el sentit de ‘impertinent’ o ‘indiscret’). Entre els seus contemporanis hom
afirmava que els grecs eren tan educats que no necessitaven una paraula que
definís una cosa que per a ells era impensable. Però la rèplica de Ciceró va ser
genial: i si la inexistència de la paraula fos, precisament, la prova que aquest
defecte és tan general entre els grecs que ni s’adonen que existeix i per tant
no el poden definir? Ja ho podeu aplicar, si voleu, al nacionalisme
espanyol…
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/investir-pedro-sanchez-ajudar-espanya-editorial-vicent-partal/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada