Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
El PSOE ja va refusar la via quebequesa ara fa tres anys, quan Miquel Iceta la va posar damunt la taula
Pere Martí
Mirall. El president del
Parlament de Catalunya, Roger Torrent, ha tornat a posarsobre la taula
la via quebequesa per a fer un referèndum pactat amb el govern espanyol. Com era
previsible, ja ha aconseguit el rebuig immediat de l’inefable ministre d’Afers
Estrangers espanyol en funcions. Borrell ha dit que el dret d’autodeterminació
no existeix en el marc constitucional espanyol –i té raó, però tampoc no existia
en el marc legal canadenc. El govern espanyol no té cap intenció de pactar un
referèndum, però el risc de copiar models d’uns altres països és que ni la
realitat ni les aspiracions no acabin coincidint. El Quebec sempre ha estat un
mirall per al catalanisme, d’ençà de l’època de Jordi Pujol fins a l’actualitat.
Però, de vegades, els miralls poden ser còncaus o convexos.
D’entrada, s’ha d’explicar que, abans
d’arribar el pacte de la Claredat, el Partit Quebequès, va fer dos referèndums
unilaterals per definir la seva relació amb el Canadà. També cal dir que la
policia no va apallissar els votants ni va tancar col·legis electorals. Els
referèndums es van fer el 1980 i el 1995 i es van convocar sense negociar-los ni
pactar-los amb el govern federal, que els va tolerar i es va limitar a dir que
el resultat no era vinculant. Ho va fer tan bé que els sobiranistes van perdre i
el no es va imposar per un marge molt estret: una diferència d’un 1,1%, uns
55.000 vots.
A Catalunya només s’ha fet un referèndum
unilateral, el del primer d’octubre de 2017, i les forces independentistes no
semblen disposades a tornar a fer-ne cap més. Entre més raons, perquè el govern
espanyol no pensa tolerar-lo, el tornaria a prohibir i enviaria els responsables
a la presó, cosa que al Canadà no ha passat. El problema no és que el dret
d’autodeterminació no sigui inclòs en el marc constitucional, la diferència està
en el fet que el Canadà és una democràcia i Espanya, pel que fa al conflicte
català, actua autoritàriament i demofòbica.
Fins després dels dos referèndums
unilaterals, el Canadà no va reaccionar i va acudir al Tribunal Suprem, que el
1998 va dictaminar que el Quebec no tenia el dret d’independitzar-se
unilateralment, però alhora establia que si una majoria clara dels quebequesos
votava per la secessió, el govern federal hauria de negociar-la. La resolució és
l’origen de la Llei de la Claredat que el govern canadenc va aprovar l’any 2000.
A grans trets, la normativa estableix que la Cambra dels Comuns del Canadà té la
potestat de decidir si la pregunta d’un hipotètic referèndum és prou clara i, a
més a més, pot determinar si a la votació hi ha hagut una clara majoria
favorable a la independència. En aquest cas, començarien les negociacions per a
la secessió de la província, un fet que implicaria també aprovar una esmena a la
constitució del Canadà. És bastant difícil d’imaginar que el Tribunal Suprem
espanyol, on oficia Manuel Marchena, faci una resolució d’aquestes
característiques.
Així i tot, la normativa no va tenir el
suport dels independentistes quebequesos, amb qui no havia estat negociat. I, de
fet, l’endemà passat, el govern del Quebec, aleshores en mans del PQ, va
respondre-hi aprovant la llei d’autodeterminació, que a la pràctica estableix
que per fer un referèndum sobre la independència el Quebec no ha de menester
l’autorització del parlament canadenc. Amb tot, del 1995 ençà no s’ha fet cap
més referèndum i el suport a l’independentisme ha anat baixant progressivament
fins a esdevenir la tercera força política del Quebec.
L’intent de ressuscitar la via quebequesa
no és original d’ERC. El primer de posar-la damunt la taula va ser el PSC l’any
2016, quan el PP governava a Madrid. Tant Miquel Iceta com abans Carme Chacón
havien especulat amb la idea, que havia de quedar escrita en un document aprovat
pel consell nacional del partit, però les pressions del PSOE van liquidar les
intencions dels socialistes catalans. La idea del pacte de la Claredat la van
recuperar els comuns per a les eleccions del 21 de desembre del 2017, quan eren
encapçalats per Xavier Domènech. I en el debat de política general de l’octubre
del 2018, la proposta va perdre perquè només els comuns i ERC hi van votar a
favor. Junts per Catalunya i la CUP es van abstenir i el PSC, que l’havia
defensada dos anys enrere, va afegir els seus vots en contra als del PP i
Ciutadans.
Ara es pot rebobinar tres anys i
ressuscitar aquesta via, però serà poc efectiu del punt de vista polític. El
pragmatisme màgic s’acaba quan s’arriba a la Moncloa o al Tribunal Suprem. El
PSOE ja va refusar la via quebequesa fa tres anys, quan la defensava Iceta, i
Pedro Sánchez no sembla que vulgui revifar-la ni ho pugui fer. Per si n’hi havia
cap dubte, Borrell l’ha ventilada. L’únic pla de claredat que té Espanya és
l’aplicació de l’article 155, validat pel Tribunal Constitucional per unanimitat
amb l’argument que així es va evitar la fallida de l’estat. De moment, no se sap
pas que tingui cap pla alternatiu.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/el-pla-de-claredat-espanyol-es-el-155/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada