traducció - translate - traducción

divendres, 14 d’octubre del 2016

Sobre fets ocorreguts durant les celebracions del 9 d’Octubre


Font: Sobre fets ocorreguts durant les celebracions del 9 d’Octubre
Des de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), davant el requisament per part de la Policia Nacional espanyola de senyeres de lluita sobiranistes valencianes, i els crits, espentes i insults homòfobs proferits contra la delegació del col·lectiu Lambda, fets ocorreguts durant la celebració de la tradicional Processó Cívica, que convoca tradicionalment l’Ajuntament de Valencià en el Dia Nacional del País Valencià, i les agressions produïdes en acabar la manifestació de la vesprada, convocada per la Comissió 9 d’Octubre, a ciutadans participants per part d’escamots feixistes, volem manifestar en primer lloc la nostra absoluta solidaritat amb totes les víctimes d’aquestes actuacions, que considerem un atemptat greu a la llibertat d’expressió i manifestació lliure, a més d’una intolerable acció contra la lliure reivindicació dels drets nacionals que ens corresponen com a poble, especialment ofensiva en donar-se en la data del 9 d’Octubre.
Alhora que ens solidaritzem amb les persones i organitzacions afectades per dites actuacions, considerem que els fets són greus i per tant exigim que la Delegació del Govern espanyol al País Valencià, última responsable de la seguretat en els actes públics i màxima autoritat responsable en l’actuació de les forces policials, responga dels fets, els aclarisca completament, depure les responsabilitats que pertoquen i prenga totes les mesures necessàries per què mai més es tornen a produir fets semblants.
Denunciem que aquestes actuacions no poden quedar en l’àmbit de les anècdotes privades ni de fets aïllats i individuals, sinó que s’inscriuen dins d’una acció sostinguda de criminalització del Dret a Decidir, del sobiranisme i l’independentisme per part de l’Estat espanyol i dels claveguerams feixistes, per tant d’un àmbit col·lectiu i polític, cosa que obliga a totes les persones demòcrates valencianes, i especialment d’aquelles concernides directament per la seua reivindicació del Dret a Decidir del poble valencià, a una resposta clara i ferma: la defensa de les llibertats i dels drets democràtics són i han de ser objecte de l’actuació democràtica. De cap manera és tolerable que els drets democràtics siguen conculcats.
País Valencià 13-10- 2016
Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD
DECIDIM!

dijous, 13 d’octubre del 2016

Vivir en la caverna | Societat Anònima

Benvolguda, o no, senyora de la pancarta:

No sé si has sentit parlar de Plató. No, no és el plató gran de 'Sálvame'. Plató va ser un filòsof grec que va viure entre el 427 i el 347 abans de Crist. En el seu VII llibre de la República hi ha una explicació metafòrica que em recorda la situació actual d'Espanya. En el fons tracta d'explicar la seva teoria de com es pot captar l'existència de dos mons: el món sensible (que coneixem gràcies als sentits) i el món intel·ligible (que només es pot aconseguir a través de la raó (No és el diari de Marhuenda, per cert). Aquesta explicació a la qual faig referència és la Al·legoria de la caverna o Mite de la caverna (segueix sense tenir relació amb la premsa de la capital).

I en què consisteix aquesta al·legoria? Imagina't una caverna en la qual hi ha un grup d'homes que són presoners des del seu naixement. Estan immobilitzats per cadenes i només poden veure el fons de la caverna. Una mica com si et lliguessin davant de la tele i només poguessis alimentar les teves neurones amb 'Sálvame', 'Gran Hermano' i la resta de teleporqueria. Darrere d'aquests presoners hi ha un mur amb un passadís, una foguera i l'entrada de la cova que dóna a l'exterior. Pel passadís circulen homes que porten tota mena d'objectes, les ombres es projecten a la paret que els presoners poden veure a causa de la foguera. Els presoners, que s'han passat tota la vida veient ombres, creuen que aquesta és la veritat. No poden girar els seus caps i comprovar que el que són reals són els objectes i les persones que creen les ombres. Si un d'aquests homes fos alliberat, podria girar-se i conèixer una realitat molt més profunda i autèntica. Si sortís de la caverna podria veure arbres, rius, muntanyes ... D'estar en un món sensible, passaria al món intel·ligible, al de la raó (que no, que no és el diari de Marhuenda).

I ara ve la gran pregunta: quan ens girarem? En quin moment ens adonarem que només veiem ombres i que un altre model de societat és possible? I és que resulta una mica estrany que, en una manifestació profundament nacionalista espanyola, envoltada de banderes i amb Xavier García Albiol a prop, sostinguis una pancarta amb la frase "tapan recortes y corrupciones con banderas" referida, suposo, al moviment independentista. És estrany. Perquè si a la paret has vist l'ombra d'un senyor amb un sobre, estaria bé que sabessis que és Bárcenas repartint sobresous; i si has vist l'ombra d'un senyor signant la reforma constitucional de 2011, seria oportú també que sabessis que va ser Zapatero, amb el suport del PP i el PSOE, i que el que van modificar va ser l'article 135 perquè el pagament del deute públic fos el primer a pagar-se davant de qualsevol altra despesa de l'Estat en els pressupostos generals, sense esmena o modificació possible. O dit d'una altra manera, perquè no s'enfadi la Merkel, tanquem els quiròfans que siguin necessaris.

Saps com acaba l'al·legoria de la caverna? En fer entrar, de nou, al presoner a l'interior de la caverna per "alliberar" als seus antics companys de cadenes. Aquests es riuen d'ell i afirmen que els seus ulls s'han fet malbé en passar de la claror del sol a la foscor de la cova. Plató ens diu que aquests el mataran quan tinguin la ocasió, i que del referèndum d'autodeterminació ja se'n pot anar oblidant i que el 12 d'octubre s'ha de fer festa, si o si. Bé ... potser això últim no ho va dir Plató. Però el de girar el cap per deixar de veure ombres sembla un bon consell.

#Àlex_Ribes

Em pots seguir a  Twitter @blogsocietat  Facebook

Font: Vivir en la caverna | Societat Anònima
Original en castellà

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Són estranys fins i tot per a celebrar la seua festa

«El 12 d’octubre l’única cosa que li va passar a Espanya és que va començar a envair Amèrica»


La polèmica originada arran la decisió de l’Ajuntament de Badalona de treballar el dotze d’octubre ha reobert el debat sobre la celebració no d’aquesta peculiar ‘Festa Nacional’ que ara resulta que la delegada del govern espanyol a Catalunya vol que siga de festa obligada, vulgues o no. Tant ho vol que ha amenaçat amb intentar tancar i tot aquelles instal·lacions municipals que resten obertes dimecres, cosa que seria d’un ridícul còsmic. Més enllà del debat concret d’aquest any, però, el ‘Dia de la Hispanitat’, cada any, és un perfecte recordatori de com d’estrany i inusual és aquest estat espanyol on, de moment, ens ha tocat viure a la majoria de nosaltres.

Primer per la història. La proposta de fer oficial aquesta festa, presentada com a ‘Dia de la raça’ (poca broma!), prové del 1913. Però no deixa de ser significatiu que el seu nom actual ‘Dia de la Hispanitat’ fos una creació el 1931 de Ramiro de Maeztu, un dels il·lustres feixistes que va donar la cobertura ideològica al cop d’estat de Franco del 1936 i que, després del seu assassinat, van ser glorificats pel règim. Durant la transició, com va passar amb tantes altres coses, simplement les forces democràtiques van acceptar com a xais la imposició d’un símbol de la dictadura, intentant dissimular-lo una mica amb un canvi de denominació que va fer del ‘Dia de la Hispanitat’ la ‘Festa Nacional’. I prou. Poca broma, però, amb la virulència de la proposta: els qui van proposar que la Festa Nacional no fos el dia que ho era sota el franquisme sinó que fos el dia en que es va aprovar la constitució simplement van perdre. Aquells anys van anar així i així anem nosaltres ara.

Però per si no fos prou estrany ja que un país teòricament democràtic tinga com a dia nacional una data imposada pel feixisme la cosa encara resulta més sorprenent quan es veu concretament què es celebra. Perquè el 12 d’octubre l’única cosa que li va passar a Espanya és que va començar a envair Amèrica. Diguem-ne. I celebrar, doncs, el que s’està celebrant com a dia nacional és la mostra d’un imperialisme tronat que, damunt, no és gens efectiu. Perquè Espanya va perdre fa dècades tots els territoris ultramarins, humiliació rere humiliació. I això, que la celebració siga tan estranya, també parla clarament del que és l’Espanya actual. Sobretot pel contrast amb el que es celebra com a festa nacional en qualsevol altre país del nostre entorn, de la Unió Europea.

Perquè Àustria, per exemple, celebra la constitució. Bèlgica celebra la teòrica data de formació de l’estat i la república txeca celebra el dia de la independència, com ho fa Estònia, Finlàndia, Lituània o Eslovènia, entre més. Anglaterra celebra Sant Jordi. i Irlanda Sant Patrici. França el triomf de la revolució. Alemanya la unificació política del 1989. Itàlia la proclamació de la república. I Holanda o Eslovàquia celebren l’alliberament dels nazis… A ningú, per tant, no se li acut celebrar un imperi perdut i encara menys lloar una colonització criminal. Excepte a Espanya. Que ja ho sabeu que és diferent.

(No caldria que ho aclarira però jo treballe dimecres i tindreu puntualment l’editorial. Ho dic per si la senyora Llanos de Luna em vol obligar a fer festa a mi també…)


OPINIÓ > EDITORIAL

Font: Són estranys fins i tot per a celebrar la seua festa | VilaWeb

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Quan es prohibeix la pregunta, tenim la resposta


Jofre Llombart 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’import a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba. 

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys. 

Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid. 

Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, s'exerceix, però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant. 

Això també està prohibit. 

I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit. 

I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda? llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.