10 perles del PP i Ciutadans: racisme, homofòbia i feixisme

Text i il·lustració: Jordi Borràs

diumenge, 19 març 2017

Regidors i dirigents del Partit Popular i de Ciutadans dels Països Catalans han estat notícia els últims mesos per frases, comentaris o fotomuntatges racistes, xenòfobs, masclistes, homòfobs i que banalitzen el feixisme. Tots aquests missatges, la majoria dels quals han estat esborrats pels seus autors, han estat denunciats a les xarxes socials. La cultura de l'odi que fomenten aquests missatges s'assimila a la dels partits d'ultradreta o de la nova dreta populista a Holanda, a França o a Alemanya. CRÍTIC ha recopilat 10 d'aquests comentaris fets a Facebook o a Twitter amb l'objectiu de denunciar-los.

L'independentisme, Ada Colau o Lluís Llach són alguns dels objectius d'aquests comentaris xenòfobs, homòfobs, masclistes o feixistes que han proliferat a les xarxes socials

“Hitler o Franco, un dels dos faria falta ara a Espanya“. La frase és del difunt Juan Navarro, el propietari de Casa Pepe, un santuari franquista a la localitat manxega d’Almuradiel decorat com a “mausoleu gastronòmic” del règim digne de la més dura seqüela de ‘Torrente’. Des de fa poques setmanes té un carrer dedicat al mateix municipi gràcies als vots favorables dels regidors del PP i a l’abstenció dels de Ciutadans. Malauradament, aquest cas no és ni únic ni aïllat. L’apologia del franquisme, l’homofòbia o el racisme són actituds ben esteses, especialment a través de les xarxes socials. Però què passa quan són els mateixos representants del PP o de Cs que tenen actituds d’aquesta mena? CRÍTIC ha seleccionat 10 exemples sorgits de representants del PP i de Cs als Països Catalans:

1. Vicente Tirado, el coordinador de Cs a Castelló que lloa Franco

L’excoordinador de Ciutadans a Castelló Vicente Tirado no es va tallar ni un pèl a Twitter: el dictador Francisco Franco va ser un “gran president”. Així ho va sentenciar en una piulada l’any 2013, que oportunament va recuperar el digital ‘Castellón Confidencial’ el 2015. El llavors dirigent de Cs va afanyar-se a esborrar les seves declaracions més polèmiques, entre les quals també n’hi havia una que titllava de “pallasso independentista” el candidat de Compromís, Enric Nomdedéu.

2. Óscar Bermán, el regidor del PP de Palafolls, ataca Ada Colau

Manifestar-se a ritme marcial amb legionaris i ultradretans pels carrers de Palafolls i fer declaracions enyorant el règim de Franco. Així és Óscar Bermán, l’exregidor del PP de Palafolls (Maresme) que va plegar del partit a principis d’aquest 2017, després de militar-hi durant més de 25 anys. Bermán va saltar a la palestra mediàtica amb una frase masclista poc afortunada: “En una societat seriosa i sana, Ada Colau estaria fregant terres i no d’alcaldessa“. No és l’única “perla” de Bermán. Setmanes abans havia sortit en defensa d’un càrrec del PP fent apologia del franquisme sentenciant que “al costat d’aquesta Espanya, la de Franco era l’Arcàdia feliç“.

3. Odi als independentistes per part del regidor del PP de Figueres Diego Borrego

“M’agradarà més veure com els Mossos us foten la porra pel cul als independentistes i a sobre us agrada“. Sense matisos, així de clar ho escrivia el regidor popular de Figueres (Alt Empordà) Diego Borrego al seu perfil de Facebook. La frase es feia pública al gener de 2017 i ràpidament la CUP del municipi va demanar la dimissió de Borrego per incitació a l’odi.

No era el primer cop que Borrego feia declaracions polèmiques. Al maig de 2015 ja havia deixat anar comentaris racistes, la intenció dels quals va empitjorar quan va intentar esmenar-los així: “Els racistes sou vosaltres quan tracteu igual un que va arribar del Marroc o Guinea, amb un que va arribar de la resta d’Espanya“.

4. Polèmiques declaracions homòfobes del regidor de Cs de Viladecans, Suno Navarro

Era el mes de maig de 2015 quan Josep Suno Navarro entrava per la porta gran de l’Ajuntament de Viladecans (Baix Llobregat) com a flamant nou regidor del partit d’Albert Rivera. Precisament aquells dies, l’autor d’aquest article va recuperar públicament unes declaracions homòfobes que Navarro havia fet a les xarxes socials. “Lluís Llach, aquell home que no ha trobat a Catalunya la mida que buscava i que ha marxat al Senegal a omplir els buits que li faltaven“, havia dit el regidor de la formació taronja. Després de la publicació de les captures d’aquesta declaració, Navarro la va esborrar de Twitter i va al·legar que es tractava d’un fotomuntatge. Llàstima que va oblidar-se d’esborrar la frase també a Facebook, on l’havia publicat simultàniament a Twitter la primera vegada…

Dies després de la polèmica va tancar el seu perfil de Twitter. L’Observatori contra l’Homofòbia va anunciar que denunciaria les declaracions d’aquest regidor a la Generalitat de Catalunya. Suno Navarro va seguir a Ciutadans més d’un any després de la polèmica, fins al setembre de 2016, quan va deixar l’acta de regidor per passar a ser regidor no adscrit. Abans d’entrar a la vida política municipal, Suno Navarro ja havia protagonitzat alguna polèmica a Twitter en titllar l’escriptora i periodista Empar Moliner de “minusvàlida tarada, malfollada i filla de puta subvencionada“.

5. La regidora de Cs de Catarroja, Marcela Tomás, i les seves declaracions xenòfobes

El passat 17 de gener, la regidora de Ciutadans de Catarroja (Horta Sud), Marcela Tomás, va penjar una notícia al seu perfil de Facebook que feia referència a les ajudes de la Generalitat Valenciana cap al col·lectiu de migrants sense papers amb el comentari següent: “A vegades penso si sortir d’Espanya i retornar-hi amb pastera seria la solució per a molts valencians en precarietat a qui el Govern valencià no recorda“. La formació taronja, aquest cop, va reaccionar i va obrir un expedient disciplinari a la regidora.

6. Les declaracions xenòfobes del regidor popular Joaquim Llopis contra un senador d’origen indi

L’ebrenc Joaquim Llopis Colomina, regidor del PP de Roquetes i president comarcal d’aquest partit al Baix Ebre, també les ha deixat anar sense manies al seu mur de Facebook. El passat 7 de febrer, després de la presa de possessió del nou senador d’ERC d’origen indi, Robert Masih, penjava el teletip d’Europa Press referent a la notícia amb l’afegitó xenòfob “Vergonyós, patètic i llastimós! De fora vindran i de casa ens trauran“.

7. Miguel Ángel Bastenier, regidor de Cs de Sitges que banalitza el nazisme i insulta Ada Colau

Comparar una marxa de torxes independentista amb una de nazi i quedar-se tan ample. Això és el que va fer el regidor de Ciutadans a Sitges, Miguel Ángel Bastenier, a través del seu perfil de Facebook. L’afirmació de Bastenier va comportar la reprovació de la CUP local de les seves paraules i la reacció del regidor de Cs va afegir encara més llenya al foc comparant les marxes independentistes amb les del Ku Klux Klan.

Bastenier no solament té els independentistes com a blanc de les seves crítiques. A l’abril de 2016 va titllar de “merluza” Ada Colau a través de Twitter i fa poques setmanes va tornar a atacar l’alcaldessa de Barcelona, de qui va dir que, quan sent el seu nom, li entren “ganes d’anar al lavabo“.

8. La bandera franquista del PP d’Alella

L’única regidora del PP d’Alella, Annerose Bloss, va dir en declaracions a ‘La Vanguardia’ que es tractava d’un error, però el cas és que al mur de Facebook del PP d’Alella van felicitar el passat Nadal “als espanyols de bé” amb un escut franquista. Quan la captura de pantalla va córrer per les xarxes socials, la van despenjar del Facebook i van atribuir la piulada a un “error” perquè, en realitat —deien—, volien pujar una altra imatge. Malgrat la justificació, no era el primer cop que des del PP d’Alella es feia apologia del franquisme. Hi ha constància, com a mínim, d’un altre cas.

9. José Manuel Mateo, el regidor catalanòfob de Ciutadans de Rubí

Al mes d’agost passat, la direcció de Ciutadans va decidir obrir un expedient a José Manuel Mateo, regidor seu de Rubí, després que es viralitzés un vídeo de Rubí TV (minut 2.26) del març de 2014 on Mateo afirmava que “qui vulgui aprendre català, que vagi a una acadèmia i se la pagui“. El mateix regidor piulava l’any 2013 un enllaç del digital ultradretà ‘Mediterráneo Digital’ sobre “la mentida que Franco va prohibir el català” o titllava de “reunión de marujas” els debats lingüístics a les escoles.

Mateo sembla veure la biga a l’ull del veí però no la seva. En una ocasió, el regidor lamentava la banalització del nazisme que feia un regidor del PP; ell feia el mateix comparant la «V» de l’11 de setembre de 2014 amb un acte nazi.

10. El popular José Francisco Parra que vol anar amb tancs a la Diada

El regidor popular de Vilafant (Alt Empordà), José Francisco Parra, va publicar a Facebook a principis de 2017 una imatge d’un fotomuntatge amb un tanc i la frase: “Comparteix si t’agradaria que la propera Diada estigués amenitzada per l’Exèrcit espanyol“. Quan la captura es va començar a escampar per les xarxes,  no van trigar a aflorar noves perles del perfil de Facebook de Parra amb missatges de tota mena fent apologia del feixisme: des d’una taula parada amb unes estovalles amb l’escut franquista fins a un cartell del partit ultradretà Democràcia Nacional.

CRÍTIC anima els lectors i les lectores d’aquest article a ajudar-nos a denunciar altres comentaris, fotomuntatges o missatges a les xarxes socials que fomentin la cultura de l’odi amb crides racistes, xenòfobes, masclistes, homòfobes, antisemites o que banalitzin el feixisme. Si voleu, podeu fer un comentari a l’article on denunciar altres missatges similars que hagin aparegut en blogs, a Facebook o a Twitter.

Font: 10 perles del PP i Ciutadans: racisme, homofòbia i feixisme

La “Reconquista": allò que mai no va existir

La historiografia espanyola i també la hispanista està qüestionant la validesa científica del terme “Reconquista” i  el seu ús per part dels historiadors, en especial els medievalistes.  En aquest sentit intentaré descriure de manera sintètica el procés pel qual aquest terme es va gestar i consolidar en la historiografia espanyola.

En realitat, aquest concepte és una construcció historiogràfica que agrupa diverses etapes i situacions molt diferents al llarg dels vuit segles que es considera que va durar, ja que els protagonistes no tenien consciència, en general, d’aquest procés històric.

Cal tenir present també que la colonització de l’Al-Àndalus no és cap fet exclusiu hispànic, ja que s’explica en un context europeu caracteritzat per l’expansió de la societat feudal des del nucli original, al centre de l’Europa occidental, cap a la perifèria, molt semblant a altres processos contemporanis com la conquesta i colonització anglesa d’Irlanda, l’expansió alemanya a l’est del riu Elba ( Drang nach Osten o “Marxa a l’Est”), i l’expansió franca a Terra Santa mitjançant les Croades.

El primer problema que planteja el terme “Reconquista”, tal com va assenyalar el catedràtic d’Història Medieval, Javier Peña, el novembre del 2013 en ocasió del seu ingrés a l’Acadèmia  Fernán González de Burgos, és que mai  no va ser utilitzat en la Edat Mitja. En les cròniques militars es parlava de guanyar o conquerir, mai de reconquerir. Si atenem a les fonts musulmanes de l’època, l’exèrcit conqueridor mai no va ocupar la zona que correspon, si fa o no fa a Astúries, ja que el seu objectiu era un bon botí, i per aquella zona, a part de ramats de cabres, poca cosa més hi havia per a rampinyar.

La península Ibèrica era una terra de frontera des de mitjans del s.VIII . Una frontera cultural que anirà variant amb el temps entre els regnes musulmans del sud i els cristians del nord. Però aquella frontera era permeable en totes les direccions i  en un mateix àmbit geogràfic hi convivien  diferents  regnes i principats, que intercanviaven  i disputaven entre si en funció dels seus interessos i no d’una suposada germanor religiosa. De fet, fins i tot podem dir que, tot i pertànyer a diferents òrbites culturals, orient i occident,  tots els Estats de la península, cristians i musulmans, atenien una mateixa cultura: l’andalusí. L’anglès de l’època o llengua franca era sens dubte, l’àrab, com prova la mateixa llegenda del Cid, que en àrab vol dir senyor, i que era un mercenari a sou tant dels reis cristians com dels musulmans.

Ús polític i ideològic del terme

Aquest procés d’enfrontament molt dilatat en el temps, però també com hem vist de convivència, entre cristians i musulmans a la Península Ibèrica, ha estat utilitzat políticament i ideològicament, de manera que s’hi poden distingir clarament quatre etapes:

La primera etapa es produeix durant els segles XVI, XVII i XVIII. El llarguíssim i molt matisable conflicte medieval va servir per a legitimar la posició hegemònica de la monarquia hispànica dintre de l’àmbit europeu; de fet, com a argument propagandístic en contra de l’Europa protestant. Això és ben clar a partir del segle XVII; el discurs històric presenta els espanyols, en general, és a dir a tots el habitants de la península i no sols els castellans, com a poble elegit per Déu per redimir el món dels seus pecats, estendre la fe de Crist i acabar amb els heretges que amenaçaven la unitat cristiana. Com a conseqüència, el discurs sobre els esdeveniments del segle VIII – la invasió musulmana i la resistència cristiana, és a dir el mite de “Don Pelayo” i Covadonga- va ser utilitzat, en clau barroca, com a arma ideològica i propaganda política de la monarquia hispànica en les guerres contra França i les potències del nord d’Europa. L’obra que millor reflecteix aquest ús és “Corona gótica, castellana y austriaca” de Diego Saavedra Fajardo, que va utilitzar el mite de la “pérdida y restauración de España”, per apuntalar la posició d’Espanya després del tractat de Westàtfia (1648) el qual va suposar el final de la seva hegemonia a Europa.

La segona etapa correspon al segle XIX, en el qual el relat històric sobre la “reconquista” es va utilitzar per a construir la identitat nacional espanyola contemporània, a partir de les circumstanciés històriques i polítiques  de l`època; lluita entre els liberals, pèrdua de les colònies, més els contextos culturals propis d’aquell segle, com el romanticisme i el nacionalisme, que segons l’historiador Benedic Anderson van crear el que anomena “una comunitat imaginada” (Comunidades imaginadas: reflexiones sobre el origen y función del nacionalismo) aplicable a totes els pobles europeus, constituïts en estats-nacions o no.

En el segle XIX el mite de la batalla de Covadonga i la lluita posterior contra els musulmans es van convertir en els pilars on es va reconstruir la identitat col·lectiva en termes nacionalistes. Els discursos històrics insistien en el fet que totes les “províncies” d’Espanya havien compartit l’ideal de la “Reconquista”, la qual cosa servia als dirigents polítics per donar a les diferents regions un passat comú.  A partir de l’obra de Modesto Lafuente, Historia de España, es va començar a difondre el terme “Reconquista” tant en la literatura com en les obres històriques, en un context fortament connotat pel romanticisme, el nacionalisme i el colonialisme, i en el qual els personatges històrics van esdevenir uns herois patris dignes d’admiració.

La tercera etapa és el franquisme, durant el qual els ideòlegs del règim i els portantveus d’una estranya simbiosi, única en el món,  anomenada  nacional-catolicisme, van utilitzar el discurs històric “reconquistador” per a justificar l’ “alzamiento” contra la República.  A tall d’exemple, és suficient citar els textos d’Enrique Esperabe Areaga: La guerra de reconquista española que ha salvado a Europa del comunismo; i el llibre de Juan Fernández Espinosa El caudillo de la nueva reconquista. Els efectes d’aquesta barroera interpretació sobre els estudis universitaris a partir dels anys seixanta– com  si es tractés d’ una veritat indubtable- no han desaparegut, ans al contrari, han deixat una profunda empremta.

La “Reconquista”, apunta el medievalista Javier Peña, és clarament un concepte nacionalista que va ser descaradament utilitzat per en  Franco per parlar de l’Espanya una, catòlica i tota la resta. “Franco va utilitzar símbols medievals per donar consistència històrica a la seva revolta. Es va identificar amb Fernán González, amb el Cid, és clar…, i després va utilitzar la paraula Croada, juntament amb tots els bisbes d’Espanya, per donar llustre espiritual  a la Guerra Civil, que no tenia res a veure amb una Croada i que els papes, a més, no van reconèixer. Fins i tot, en algun discurs a Burgos va parlar de la seva Croada i de la seva Reconquesta, fent creure que aquesta no va acabar amb els Reis Catòlics, sinó que va ser ell qui la va completar”.

La quarta i última etapa coincideix amb el final del segle XX i principis del XXI: En aquests anys els defensors de la teoria del xoc de les civilitzacions  presenten els actuals conflictes entre l’Europa occidental i l’Islam com una simple prolongació  del conflicte medieval. Sobre aquesta qüestió val la pena recordar el discurs pronunciat per José Mª Aznar el 22 de setembre de 2004 a la Universitat de Georgetown “ El problema que tiene España con Al Qaeda y el terrorismo hispánico no comienza con la crisis de Iraq. De hecho, no tiene nada que ver con las decisiones del gobierno. Deben retroceder al menos 1300 años, a principios del siglo VIII, cuando España recientememte invadida por los moros rechazó convertirse en una pieza más del mundo islàmico y comenzó una llarga batalla para recobrar su dignidad. Este proceso de reconquista fue largo, de unos ochocientos años”. Curiosament  també des del món islàmic s’alcen veus i grups que pretenen “reconquerir” l’Al-Àndalus (és a dir, Espanya) i sostreure-la als infidels.

L’escriptor mexicà Martín F. Ríos Saloma, en la seva obra La Reconquista: génesis de un mito historiógrafico, manifesta que el terme “reconquista” assenyala a la vegada un mite identitari i una categoria historiogràfica, i que la simbiosi entre un i  l’altra és difícil de desfer.  Però recorda als historiadors que han de ser conscients que  és un terme amb una forta carga ideològica, que es va potenciar amb l’objectiu d’englobar distintes facetes de l’enfrontament entre els regnes cristians i l’Al-Àndalus  integrant-les dintre del procés històric “nacional” espanyol. Per aquesta raó, demana als medievalistes que utilitzin els termes “conquesta”, “expansió militar”, “restauració de l’organització eclesiàstica”, etc… per tal de no caure en simplificacions excessives en utilitzar el terme “reconquista”.

Finalment, paga la pena subratllar que no és tracta pròpiament d’un mite històric, com tants n’hi ha arreu – sinó d’una tergiversació històrica. Certament, les nacions, totes, es fan a base de recordar fets o gestes – victorioses o funestes – i d’oblidar-ne d’altres. És el mateix que fem les persones. La persona es fa a base de recordar certs moments, certes paraules, certes accions i d’oblidar-ne d’altres. Com deia George Steiner, “El record també és una anàlisi. Una interrogació constant”.

En aquest sentit cal precisar la idea de mite, com explica Joan Vergés, tant pel que fa als pobles com també potser en el cas de les persones; els mites no parlen d’allò que realment s’esdevingué o no. Si ens parlen d’allò que va ser són historiografia, però no pas un mite. Si ens volen fer creure allò que no va ser, són mentides, no pas un mite. Els mites són relats – és el seu significat etimològic en grec- que trobem especialment significatius a l’hora de pensar-nos, a l’hora d’orientar-nos; és el cas dels mites fundacionals dels pobles. Sovint tenen un rerefons històric. Però no són un relat sobre el que va succeir, sinó sobre el que som o volem ser.

Ara bé, el sentit comú aplicat als fets històrics recomana saber que “la veritat té moltes cares però la mentida només una.”

Font: La “Reconquista": allò que mai no va existir | La Lamentable

Les persecucions no eren somnis | Antoni Bassas

“El president d’un govern que es vanta de complir escrupolosament la llei i resulta que un dels seus ministres de confiança se l’ha saltat alegrement per atacar oponents polítics”

ANTONI BASSAS

El 30 de novembre del 2014, l’ARA va publicar que el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, havia creat una unitat policial específica per lluitar contra el procés sobiranista, unitat policial a la qual més tard els mitjans es van començar a referir, per resumir, amb l’expressió “policia patriòtica”

Deu dies més tard, el 10 de desembre del 2014, el mateix ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va negar aquesta informació. Bé, més que negar-la, se’n va riure, molt en el seu estil d’Estat vist com la vaca que branda la cua per espolsar se del damunt les molestes mosques/premsa; va dir: “Vostès veuen persecucions fins i tot en somnis”. Doncs bé, ahir, dos anys i tres mesos després de les presumptes persecucions, la justícia ha anunciat que investigarà si l’ex número dos de la Policia Nacional, el comissari Eugenio Pino, va fabricar proves falses en el marc de la investigació contra la família Pujol.

El jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata va presentar ahir un escrit en què denunciava que la policia no ha pogut acreditar l’origen d’un USB amb el qual es pretenia involucrar en el cas un germà de l’ exconseller Felip Puig. L’instructor considera que Pino va ordenar a un dels membres del seu gabinet, Bonifacio Díez Sevillano, que entregués a la UDEF el dispositiu per després adjuntar-lo al procés judicial. Per això els acusa de prevaricació, fals testimoni o frau processal. “Ha existit un risc rellevant que documents d’origen desconegut acabessin incorporant-se a la causa”, diu el jutge. De la Mata fins i tot demana al ministeri que investigui si s’han de prendre mesures disciplinàries contra aquests dos policies o retirar-los condecoracions.

Fernández Díaz sempre ha negat el que ara és una evidència, que existia una operació de guerra bruta contra el procés, i ha defensat tant Pino com el comissari José Manuel Villarejo. De la mateixa manera, Mariano Rajoy sempre ha justificat Fernández Díaz.

Repetim l’esperit del que escrivim avui a l’editorial de l’ARA: “El president d’un govern que es vanta de complir escrupolosament la llei i resulta que un dels seus ministres de confiança se l’ha saltat alegrement per atacar oponents polítics”. En qualsevol país civilitzat això provocaria, com a mínim, una crisi de govern i més d’una dimissió”.

Bon dia per recordar això del compliment de la llei. Com saben, ahir Francesc Homs va ser desposseït del seu escó (i els seus electors van de desposseïts del seu diputat) en compliment de la sentència que l’inhabilita per haver posat les urnes el 9-N. Doncs bé, avui el Congrés ha viscut un moment de dignitat solidària. El diputat Carles Campuzano ha demanat la paraula per denunciar l’absència d’Homs, i l a presidenta del Congrés li ha tallat el micròfon, i quan ha volgut continuar ha vist com els diputats del PDECat, Esquerra, Podem i Compromís abandonaven els seus escons en senyal de protesta.

Font: L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Les persecucions no eren somnis" (Antoni Bassas)

Una llista dels assidus a la llotja del Bernabéu que mouen els fils del poder

D'Aznar als Borbons, passant pels responsables de les grans constructores i les empreses de l'Íbex

Josep Casulleras Nualart 

‘No m’agrada veure la llotja del Bernabéu i les personalitats que hi ha. I com s’hi mouen els fils d’aquest país…’ Són les declaracions que va fer ahir el jugador del Barça Gerard Piqué després del partit que va jugar amb la selecció espanyola de futbol. Piqué va esclatar i va assenyalar expressament una de les persones que freqüenten un dels més de tres-cents seients privilegiats que hi ha al voltant del president del Real Madrid –i de la constructora ACS–, Florentino Pérez. Piqué va citar, sense dir-ne el nom, Marta Silva, advocada de l’estat: ‘És la persona, per exemple, que ha encausat Messi, que ha encausat Neymar i casualment té un tracte ben diferent amb Cristiano. Aquesta persona era allà, al costat de Florentino, i no passa res. […] Però això és així en aquest país i ha estat així sempre. No explico pas res de nou’, deia Piqué.

Efectivament, és habitual que Marta Silva vagi a la llotja del Bernabéu. De fet, va formar part de la directiva del Reial Madrid durant la primera etapa de Florentino Pérez, entre el 2000 i el 2006. I no solament això: Silva de Lapuerta és una de les persones que representa millor les influències entre el poder polític i el poder econòmic espanyol, i la continuïtat entre el poder del règim franquista i el de la transició, fins avui. Ella també és membre del grup anomenat ‘La Gloriosa’, perquè la majoria dels integrants ocupen alts càrrecs a l’administració pública o en grans empreses privades espanyoles.  Vegeu-ne més informació ací.

Hi ha una doble vara de mesurar en el cas de Messi i en el de Cristiano Ronaldo, es queixava Piqué. De fet, l’actitud de Silva envers el jugador del Madrid, acusat d’haver evadit 150 milions, és si més no curiosa: segons que ha revelat avui el director del diari As, Alfredo Relaño, a la cadena Ser, Silva va baixar al vestidor del Reial Madrid després d’un partit de la Lliga de Campions, ara fa un any, i va demanar a Ronaldo que li signés una pilota per al seu fill.

Marta Silva és una de les persones vinculades al poder polític i empresarial espanyol que es troben periòdicament a la llotja del Bernabéu. No és cap secret que s’hi aplega, com diu Piqué, qui ‘mou els fils’, i que s’hi prenen decisions i s’hi fan negocis, alguns dels quals prou tèrbols. Fins i tot l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas va fer-hi referència el mes de gener passat en la declaració en el judici pel cas Gürtel. Va dir que als empresaris i a la cúpula del PP no els calia pas la mediació del cap de la trama corruptiva, Francisco Correa, perquè ja tenien la llotja del Bernabéu.

Correa havia dit que havia lliurat diners a l’ex-tresorer del PP en canvi de mediacions amb els ministeris de Foment i de Medi Ambient perquè fessin un tracte de favor a gran constructores com ACS (de Florentino Pérez) i OHL (de Juan Miguel Villar Mir, un altre dels assidus a la llotja del Bernabéu). I Bárcenas va replicar això al jutge: ‘Pensar que el senyor Florentino Pérez o el senyor Villar Mir poden anar al gerent del partit i al senyor que fa els viatges al partit perquè els atorguin adjudicacions és una estupidesa, havent-hi una cosa anomenada llotja del Bernabéu.’

I a la llotja hi desfilen molts dels presidents de les principals constructores i de les empreses de l’Íbex 35. És el cas, per exemple, de Borja Prado, president de l’elèctrica Endesa, fill de Manuel Prado y Colón de Carvajal, que va ser mà dreta de Juan Carlos de Borbó. És home de confiança i amic de Florentino Pérez des de fa anys.

També en són assidus el president de Sacyr, Manuel Manrique, i, tal com recordava Bárcenas, el d’OHL, Juan Miguel Villar Mir. L’ex-president de Sacyr Luis del Rivero també s’hi feia veure molt sovint, a la llotja madridista. Fou directiu del Reial Madrid. Del Rivero és acusat d’haver pagat diners per a la campanya del PP de Castella – la Manxa per mitjà de Bárcenas, quan María Dolores de Cospedal era candidata.

El president de Telefònica també ha estat vist a la llotja del Bernabéu. José María Álvarez Pallete hi tornarà demà, per a signar l’acord de patrocini de la companyia amb el Reial Madrid, que rebrà quinze milions d’euros.

I entre els grans personatges del món empresarial i financer espanyol també s’hi va veure durant molt temps l’empresari Arturo Fernández, ex-conseller de Caja Madrid i de Bankia i acusat d’haver fet ús de les targetes ‘black’

Aznar, els Borbons… i Ana Botella
Entre els personatges del poder polític i econòmic espanyol que habitualment hi ha a la llotja del Bernabéu, s’hi destaca José María Aznar. L’ex-president del govern espanyol i president de la fundació FAES hi acudeix habitualment, assegut al costat de Florentino Pérez, si no és que hi ha Juan Carlos de Borbó, que també s’hi ha vist sovint.

A l’ex-marit d’Elena de Borbó, Jaime de Marichalar, també li agrada d’anar a l’estadi, acompanyat del seu fill Froilán, nebot de Felipe VI. I així mateix periodistes com Luis María Ansón, José Antonio Vera, Eduardo Inda, Casimiro García Abadillo, Bieito Rubido…

Hi ha algú que s’hi troba a faltar, a la llotja (almenys amb la freqüència amb què hi anava): l’ex-batllessa de Madrid Ana Botella. Durant el seu mandat, els responsables de les grans constructores que hem esmentat més amunt van signar contractes suculents de diversos serveis municipals amb l’Ajuntament de Madrid, els anomenats contractes integrals, molts dels quals es devien acabar d’enllestir a la llotja del Bernabéu: el contracte del servei de neteja per a Sacyr; el dels aparcaments per a l’ACS de Florentino, Ferrovial i Sacyr; els de mobilitat també per a ACS… 

Font: Una llista dels assidus a la llotja del Bernabéu que mouen els fils del poder | VilaWeb