CATALANOFÒBIA

dimarts, 4 de juliol del 2017

Els represaliats a les detencions de 1992 fan públic el manifest "Memòria i fermesa per la llibertat"

Etiquetes de comentaris: PPCC, SOBIRANIA

29/06/2017

Avui que fa 25 anys de les detencions de l'Operació Garzón vint-i-cint dels represaliats detinguts i perseguits durant aquell estiu ha fet públilc un manifest en que refermen les conviccions independentistes

Els represaliats a les detencions de 1992 fan públic el manifest "Memòria i fermesa per la llibertat"

"Memòria i fermesa per la llibertat" els independentistes represaliats recorden aquelles detencions, justament en el dia en què es van iniciar les detencions fa 25 anys i justament el dia en què el Parlament de la CAC aprova l'anul·lació de la legalitat imposada per la dictadura feixista de Francisco Franco.

El manifest ha estat difós a través del compte de Twitter @elsCSPC i amb el hastag #25anysOperacióGarzón.

En aquest sentit, el President de la Generalitat de la CAC ha piulat aquest matí un comentari sobre la notícia dels 25 anys les detencions de 1992 publicada a Vilaweb.cat, en què posa de manifest les vulneracions de drets humans comeses per l'Estat durant les darreres dècades: "Quan us parlin dels 40 anys, quan us esmentin el "dentro de la ley", recordeu aquest testimoni. I Martín Villa. I les clavegueres."

MEMÒRIA I FERMESA PER LA LLIBERTAT

Enguany es commemora el 25è aniversari de l’Operació Garzón, promoguda per l’Estat espanyol contra l’independentisme amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona. Aquesta operació repressiva, que es va saldar amb desenes detencions, empresonaments i tortures, va posar de manifest amb gran cruesa el caràcter antidemocràtic i autoritari d’un Estat espanyol heretat del franquisme. Aquell 1992, com tantes vegades abans i després, vam fer-nos conscients que la lluita genera repressió, però que aquesta repressió genera la solidaritat que ens permet avançar i fer-nos forts.

Així, totes les lluites dels darrers cinquanta anys han servit per a reforçar el compromís popular amb la justícia i de la llibertat. Arreu dels Països Catalans som moltes les persones que, aplegades en moviments polítics i socials, hem lluitat per la igualtat i en contra de les discriminacions, per l’accés als drets socials, per la llengua i la cultura, en defensa del territori, o contra qualsevol mena d’opressió i de marginació, entre tantes altres causes dignes i justes que hem defensat colze a colze.

Avui, després de totes aquestes dècades de lluita i repressió, el procés polític que viu el poble català ens ofereix l’oportunitat històrica de crear la República Catalana Independent. Tenim, doncs, una ocasió immillorable per a convertir en realitat la societat plena per la qual sempre hem treballat i batallat: una República democràtica, justa socialment, defensora dels moviments populars i respectuosa amb la consciència crítica, amb una llibertat d'opinió plena i sense l’ofec de cap censura directa o indirecta, i construïda des de la justícia social i la solidaritat entre totes les persones i entre tots els pobles.

Per això, el moment polític actual requerirà del conjunt del poble català que prenguem consciència de les característiques que pot tenir la confrontació amb l’Estat espanyol en els propers mesos. L’Estat no dubtarà a utilitzar tots els recursos al seu abast, i en aquestes circumstàncies la mobilització popular massiva i persistent serà del tot transcendental. És una situació que demanarà de tothom molta valentia i determinació. I volem fer arribar arreu un missatge clar sobre el valor que té la lluita tenaç i la solidaritat més ferma.

Totes les persones que signem aquest escrit som plenament conscients que no estem parlant de situacions insalvables ni d’objectius impossibles perquè per experiència pròpia (viscuda o solidària) sabem que la lluita contra la repressió, fonamentada en la solidaritat i la unitat en l’acció, són elements fonamentals de les lluites populars, són el caliu que ens dóna empenta i que ens ha permès, dia rere dia, anar més enllà.

Per la lluita d’ara i la lluita de sempre. Per la fermesa i la solidaritat del poble català en marxa. Visca la Terra!

Catalunya, Països Catalans, juny-setembre de 2017

Sigants:

Pep Musté

Marcel Dalmau

Toni Infante

Oriol Martí

Jordi Bardina

Francesc Xavier Tolosana

Francesc Puy

Joan Rocamora

Vicent Conca

Ramon Piqué

Eduard Pomar

David Martínez

Esteve Comellas

Teresa Mas

Eduard López

Guillem de Pallejà

Josep Poveda

Carles Bonaventura

Vicent Coll Pitarch

Geroni Salvador

Ramon López

Xavier Ros

Xavi Puigdemont

Xavier Alemany

Ester Rocabayera

Carles Benítez

Carles Castellanos

Font: Els represaliats a les detencions de 1992 fan públic el manifest "Memòria i fermesa per la llibertat"

dilluns, 3 de juliol del 2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Voleu garanties?'

Etiquetes de comentaris: DESMUNTANT LA CAVERNA

"A l’Estatut del 2006, vàrem dir que sí, i vàrem ser derrotats als despatxos per una minoria. I representa que aquell vot tenia totes les garanties", Antoni Bassas comenta l'actualitat.

Font: L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Voleu garanties?'

dissabte, 1 de juliol del 2017

La "policia patriótica" a la palestra

Etiquetes de comentaris: DESMUNTANT LA CAVERNA

Arran de les converses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso filtrades aquests últims dies a la premsa ha tornat a sorgir la polèmica al voltant de la suposada creació d'una "policia patriòtica" per part de Díaz quan aquest es va fer càrrec del Ministeri de l'Interior. El diari el País ja ho denunciava en un article publicat el 23 de desembre del 2012.

Així, segons aquest rotatiu espanyol Díaz va canviar tota la cúpula policial un mes després d'assolir el càrrec i en va nombrar director general a Ignacio Cosidó i director adjunt Operatiu (DAO) a Eugenio Pino. Aquest últim hauria estat l'encarregat de crear una unitat policial que des de l'anonimat tenia com a única funció elaborar informes apòcrifs contra líders dels partits polítics independentistes catalans i les seves famílies. El seu objectiu no era un altre que lluitar contra el Procés català i la seva filosofia es basava en la màxima que la finalitat justifica els mitjans.

El seu procediment era el següent s'elaboraven informes sense cap tipus de segell ni firma a partir d'interpretacions personals que sustentaven amb proves falsejades o aconseguides il·lícitament, que pretenien que s'adjudiqués a l'UDEF i el filtraven a la premsa afí que els publicava amb la intenció de desprestigiar i difamar l'objecte del mateix. Entre els casos més sonats que haurien seguit aquest procediment trobaríem les acusacions contra Artur Mas quan aquest era president de la Generalitat o el de Xavier Trias quan aquest ocupava l'alcaldia de Barcelona.

Entre els policies que pressumptement haurien participat amb aquesta unitat trobem Eugenio Pino, José Luis Olivera, José Angel Fuentes Gago, Marcelino Martin Blas i José Villarejo.

Font: La "policia patriótica" a la palestra · Tribuna.cat

40 anys de democràcia? | Antoni Infante

Rodolfo MArtín Villa, Governador civil i cap provincial del Movimiento de Barcelona (1974), recentment condecorat pel rei de l'estat espanyol

Les elits espanyoles s’han abocat aquests dies a celebrar els 40 anys de democràcia, en el mateix moment que totes elles es mostren determinades a impedir de la forma que siga que el poble català puga votar en el referèndum d’autodeterminació convocat per a l’1 d’octubre pròxim. Un oxímoron de dimensions gegantines que cap persona o institució democràtica pot acceptar sense posar en dubte la seua capacitat de judici o els seus valors democràtics. Si el règim espanyol es pot considerar democràtic pel fet de poder votar cada cert temps i en molt determinades condicions –que no en altres–, caldrà concloure que el mot democràcia cada dia està més allunyat del seu valor primigeni. En tot cas, ens trobem davant una democràcia de molt baix nivell, com es denuncia habitualment des de diversos espais [1].

Segons el seu màxim representant, Felipe VI, Espanya ha experimentat “la transformació més positiva en termes socials, polítics, econòmics i culturals viscuda en tota la seua història” [2]. Segurament té raó, sempre que puguem qüestionar quins han estat els beneficiaris d’eixos canvis i a costa de qui. És evident que quan les elits espanyoles parlen de 40 anys de democràcia estan referint-se al període que naix amb el Règim del 78. Un règim nascut de la continuïtat franquista amb el manteniment intacte dels seus aparells polítics, judicials, policials, militars i econòmics, entre d’altres, i l’afegit de les votacions periòdiques en un sistema electoral dissenyat des del començament per a garantir la continuïtat sense massa sobresalts.

La constitució de 1978, eina fonamental del sistema polític espanyol, pivota principalment sobre tres eixos: el primer és la continuïtat del règim franquista amb la rentada de cara electoral; el segon és el manteniment del domini territorial, econòmic i polític per les elits que dominen l’estat espanyol des de la seua fundació –fruit del pacte de l’aristocràcia conqueridora castellana i les noves forces econòmiques burgeses de final de segle XVII i de principi del XIX–, i el tercer eix, el manteniment dels mecanismes jurídics econòmics i polítics que garanteixen el permanent transvasament de rendes dels territoris dominats i del conjunt de les classes populars a les citades elits espanyoles.

Sobre el primer eix, la continuïtat del règim, crec que és molt evident que no va haver-hi, en cap cas, canvis importants en les estructures de dominació franquista. Un fet il·lustratiu és el de l’Audiència Nacional, hereva directa del TOP (Tribunal de Orden Público) que alhora era continuïtat directa del Tribunal Especial de Represión de la Masonería y del Comunismo[3]. No només no va haver-hi cap canvi de funcions sinó que el mateix tribunal va continuar aplicant els mateixos mètodes heretats, com ho demostra, entre infinitat de casos fàcilment comprovables, l’operació dirigida pel jutge Baltasar Garzón –detencions, tortures-empresonaments– contra l’independentisme català ara fa 25 anys [4].

Sobre l’eix del manteniment del domini territorial crec que el cas català demostra clarament que les elits espanyoles han estat, són i volen seguir sent unes elits extractives del que consideren els seus dominis colonials. Van demostrar la seua voluntat en imposar a la seua Constitució que són les forces armades les garants del manteniment del seu domini territorial. Ho demostren oposant-se de totes les formes concebibles al referèndum a Catalunya, però també negant-se a qualsevol modificació important de la relació de domini extractiu que mantenen amb el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, territoris als quals estan empobrint any rere any. L’espoli que patim els tres territoris, unit a l’infrafinançament i a una imposició de les polítiques econòmiques pensades sempre en clau espanyola, no pot tindre una altra denominació que tracte colonial.

Tal vegada, però, és en el transvasament de rendes del treball al capital on s’ha fet més evident el tarannà de les institucions i elits espanyoles. Posaré només alguns exemples fàcilment comprovables d’aquests dies a diferents mitjans informatius: Tres amnisties fiscals, dues d’elles amb governs del PSOE i la darrera amb govern del PP [5]. El transvasament de rendes públiques a la banca privada, com ara els més de 60.000 milions que el banc d’Espanya dóna per perduts del “rescat” bancari [6], o el fet que, paral·lelament, el govern espanyol es gaste en altres menesters [7] els diners aportats a la vidriola de les pensions per la totalitat de persones cotitzants, tot posant en seriós dubte la viabilitat del sistema de pensions espanyol.

Un element molt més desconegut d’aquests 40 anys que ara celebren ha estat el capgirament del repartiment de les rendes entre el capital i el treball. L’any 1978, a l’estat espanyol, el PIB va suposar uns 160.000 milions d’euros, dels quals, el 68% va anar a rendes del treball i el 32%, a rendes del capital. L’any 2015, el PIB s’ha multiplicat gairebé per 8, però el repartiment s’ha invertit. Així, del total del PIB, les rendes del treball només representen poc més del 47% i les del capital més del 52%. I la tendència continua.

Si sumem tot plegat, podríem sintetitzar que les elits espanyoles i els seus homòlegs a casa nostra tenen raó a celebrar 40 anys de la “transformació més positiva en termes socials, polítics, econòmics i culturals viscuda en tota la seua història”. Les famílies de l’aristocràcia espanyola rejovenida via matrimonis de conveniència amb les noves elits burgeses [8] han multiplicat les fortunes de què disposen i han assentat el seu domini polític, econòmic i territorial. Han aconseguit homologar-se a unes altres democràcies amb més solera i tornar a estabilitzar el seu sistema de representació i poder. Podem concloure que tenen motius per a estar cofois d’aquests anys de lloada democràcia a la carta.

Dissortadament per a elles tenen un element que no controlen: el poble. Un poble que a Catalunya té una cita que ja està marcada a totes les agendes mundials per al pròxim 1 d’octubre amb un referèndum democràtic, culminació d’una veritable revolució democràtica com ha constatat sàviament el professor Manuel Delgado [9]aquesta setmana. Un poble que a les Illes planteja un veritable moviment sobiranista cada dia més fort [10] i un poble que, al País Valencià, eleva un clam social a favor de poder gestionar els recursos propis que condicionen tota l’agenda política [11] en un procés d’apoderament popular que no tindrà aturada.

Antoni Infante
coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir