CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
dijous, 25 de setembre del 2014
dissabte, 20 de setembre del 2014
CATALANOFÒBIA 11. EL MANTENIMENT DE L'ESPOLI FISCAL
Etiquetes de comentaris:
CATALANOFÒBIA
 |
| Vicente Bacallar y Sanna |
No faltó quien aconsejase al Rey Felipe asolar la ciudad (Barcelona), y plantar en medio una columna. No había rigor que no mereciese, ciudad que había sido el origen de tantos males, y que había quitado a la Monarquía tantos reinos.
El Rey se excedió en clemencia, y la conservó; pero abatida.
VICENTE BACALLAR Y SANNA, marquès de San Felipe
Després de quaranta-cinc anys d’aplicació, el cadastre encara era motiu de queixa entre els catalans, ja que n’hi havia raons claríssimes. Tal com s’ha vist abans, quan la corona de Castella va conquerir Catalunya, no ho va fer pas per la unitat política, per la igualtat legal[218] o per la fraternitat universal, sinó per obtenir més ingressos fiscals, per subvenir a les seves despeses. No debades, la gent no considerava aquest impost com a contribució fiscal, sinó més aviat com a pena imposada als vençuts de la Guerra de Successió. Josep Fontana és contundent sobre aquest punt; segons el seu parer, cada vegada és més clar que la implantació del nou sistema tributari «más que obra clarividente de una política ilustrada» fou el «resultado de la voluntad de recaudar más en los países sometidos, y de una serie de tanteos y vacilaciones que dieron como fruto los sistemas implantados en estos reinos, el más acabado de los cuales fue el catastro».[219]
Els representants de les capitals de l’antiga confederació catalanoaragonesa denunciaven en el memorial de greuges esmentat més amunt la manca d’igualtat legal quant a drets i deures fiscals: «Los mismos que pretenden que en aquellos reinos se observen con rigor las leyes generales y aún las particulares de los pueblos de Castilla, que no son gravosas, no quieren que se cumplan las que nos son favorables; (...) pues es tan notoria la desigualdad, son tantos y tan patentes los agravios, que representando a V.M. algunos, diremos menos de los que todos saben que sufrimos.» L’aplicació de les lleis de Castella no era el propòsit del sotmetiment polític; l’autèntic propòsit era cobrar com més impostos millor i deixar els catalans «abatidos». Tot i aquests arguments tan objectius, el 1761 a Madrid atacaven violentament els catalans perquè «todo lo pretenden para sí y nada en sufragio de los menesteres de la Corona».[220] Aquestes idees sobre la igualtat jurídica són corroborades pel fet que durant tot el set-cents la política fiscal aplicada a Catalunya va ser absolutament diferent de l’aplicada a la corona de Castella. Tampoc no puc estar-me de dir que si els resultats econòmics del cadastre eren tan positius per a la hisenda pública, també hi va haver, amb objectius recaptatoris diversos, intents d’aplicar la «contribució única» a Castella. El 1736 el rei Felip V va ordenar que s’estudiés la implantació del sistema fiscal de Catalunya als territoris de la corona de Castella, i el 1745 se’n va fer una prova a Múrcia. Això no obstant, hi va haver una forta oposició al marquès de l’Ensenada, que era qui ho proposava, i, malgrat tots els estudis fets, se’n va desestimar el projecte per la pluja de protestes i reclamacions.[221] A l’inici del regnat de Carles III es va tornar a aplicar el cadastre als contribuents castellans (1760), revisat i havent-ne rebaixat les bases impositives, però tampoc no va entrar en vigor. El 1769 es varen publicar decrets i instruccions per extingir les rendes provincials i per implantar a Castella una contribució com el cadastre català. L’excusa de la no-implantació a Castella, aquesta vegada, van ser raons tècniques, les quals no eren fonamentades, cosa sabuda de tothom ja que a Catalunya en menys temps imposaren el cadastre i sense tantes reserves.[222] El lema «un rei, una llei, una moneda» era una falòrnia total a Catalunya quan es tractava d’imposar i de cobrar les contribucions.
Mentrestant, a la segona meitat del set-cents l’economia catalana es desenvolupava amb força i era l’admiració de tothom. Per primera vegada després d’uns cinquanta anys de jou militar, es van reconèixer prou àmpliament la força del treball, la importància de les manufactures i l’esperit empresarial de Catalunya. Pedro Murillo (1753) afirmava que els catalans enriquien el país gràcies a «la industria, y aplicación de los naturales, que aplicados al cultivo de los campos, y a las fábricas de armas, artillería, embarcaciones, velas, y otros oficios». Francisco Mariano Nifo (1779) deia: «La industria y aplicación de los catalanes es uno de los mayores argumentos que se pueden hacer a las demás provincias de España, para acusarles su neglicencia.». Antonio Ponz (1792) en els seus apunts de viatge, afirmava: «Cataluña puede reputarse por una de las provincias más pobladas de Europa, y los catalanes por tan trabajadores como los de las que más trabajan.» José Cadalso, en les Cartas marruecas, sostenia que «los catalanes son de los pueblos más industriosos de España», per la qual cosa, afegia, «si yo fuera señor de toda España, y me precisaran a escoger los diferentes pueblos de ella por mis criados, haría a los catalanes mis mayordomos». En el Informe en el expediente de ley agraria, Gaspar Melchor de Jovellanos va escriure: «¿No probarà esto el ejemplo de Cataluña, cuya agricultura é industria han ido siempre a más, mientras en Castilla siempre a menos?» Pedro Ángel de Tarazona deia, el 1762, que els catalans «son muy amigos del comercio, el cual entienden con perfección, y lo fomentan sin perdonar fatigas». Una frase que va fer fortuna és: «Los catalanes de las piedras sacan panes», extreta d’uns versos de Francisco Gregorio de Salas referents als catalans: «Marca tierras, hace planes;/ Y aunque sea en un establo,/ Al fin por arte del diablo/ Hace de las piedras panes»; molt similar a aquest proverbi hi ha la frase de Francisco Mariano Nifo: «(els catalans) Son capaces de sacar aceite de los guijarros.» Fixem-nos que aquests reconeixements són molt generalitzats i expressats per literats, publicistes o intel·lectuals. Caldria preguntar-se, però, si la classe política va fer cap pas, enlloc de paraules, per donar suport a aquest tarannà industrialitzador i manufacturer dels catalans. La diferència era utilitzada només en l’àmbit fiscal, però en sentit invers. Per les greus despeses que tenia la hisenda de l’Estat, el 1785 es van veure obligats a reorganitzar l’administració de les rendes castellanes. Floridablanca explicava el fracàs d’aquest intent de «contribució única» així: «Después de inmensos gastos, juntas de hombres afectos a este sistema, exámenes y reglas de exacción, ya impresas y comunicadas, ha habido tantos millares de recursos y dificultades, que han arredado y atemorizado a la sala de única contribución, formada de mi orden en el Consejo de Hacienda.»[223] El 1799 hi va haver un altre intent de reforma a càrrec del ministre d’Hisenda Miguel Cayetano Soler, que va fracassar, segons ell, per «los obstáculos que han tenido su más principal origen en el deseo de que continuase el anterior método».[224] La implantació del cadastre o de la «contribució única» va ser impossible a la corona de Castella per la resistència de la seva classe dominant i, no cal dir-ho, per la manca de voluntat política dels governants. El tresorer general Vicente Alcalá Galiano, inicialment contrari al sistema de les rendes provincials castellanes, el 1809 elaborà un informe on va rectificar la seva opinió i on s’oposava a la supressió d’aquell sistema fiscal castellà; paradoxalment hi assegurava que al «Reino de Aragón no pagan ni una tercera parte de lo que pagan las de Castilla, y que si Cataluña hubiese de pagar proporcionalmente con catastro lo que pagan las provincias de Castilla, debería él subir a lo menos a tres millones seiscientos mil pesos (3.600.000)».[225] Aquesta asseveració d’Alcalá Galiano no lliga amb el que es veurà després ni tampoc no es correspon amb el que ell mateix havia reconegut en un passatge anterior: «A Cataluña se la trató como provincia conquistada.»
Era un fet conegut de tothom que Catalunya havia estat castigada amb el cadastre i que sobretot els primers anys no el podia pagar ningú, ja que, com diu Joan Mercader, el contribuent català després del cadastre hagué de suportar un pes tributari almenys sis vegades més gran que el del règim anterior al Decret de Nova Planta. Els ingressos que va tenir la superintendència filipista en comparació del que ingressava la hisenda dels Àustria, tot i que aquesta aplegava els donatius parlamentaris, eren seixanta-set vegades més elevats els anys normals.[226] I així comença una de les paradoxes constants en la història de Catalunya. D’una banda, els catalans se senten pressionats fiscalment i tenen la consciència que aporten a la hisenda pública una contribució excessiva atès el seu pes demogràfic; de l’altra, els espanyols estan absolutament convençuts que els catalans no paguen el que els pertoca i que, pel que fa a la despesa pública i a les inversions, en reben de massa. Per aclarir-ho, el català Llàtzer de Dou, en la seva Equivalencia del Catastro de Cataluña con las Rentas Provinciales de Castilla, publicat el 1822, intenta estudiar des d’un punt de vista neutral aquesta situació. Dou afirma que Catalunya «se la trató con dureza» i que, per tant, l’administració borbònica, a partir de 1721, va haver de replantejar-s’ho i hi va haver una revisió del cadastre a la baixa. Tot i això, Dou fa uns càlculs molt equànimes, ja que calcula la pressió fiscal per habitant. Si el 1797 les rendes provincials castellanes representaven 132 milions de rals i la població de Castella era de 7.328.700 habitants, l’esforç fiscal era inferior al de Catalunya, ja que amb una població de 858.818 habitants els catalans tributaven 16’33 milions de rals. La capacitat recaptatòria de Castella, per fer-la proporcional a la de Catalunya en funció de la població, havia d’arribar a 139’8 milions de rals.[227] Dou en treu dues conclusions ben certes. D’ençà de 1714 el Principat de Catalunya ha pagat proporcionalment molt més que no pas Castella i que a final del set-cents i començament del segle XIX, Castella encara té un esforç fiscal proporcionalment inferior al de Catalunya. El periodista Francisco Mariano Nifo va escriure: «No se duda que Cataluña paga en tributos, aun fuera de las leyes de la proporción, más que cualquiera otra provincia.»[228]Francisco Mariano, tot i reconèixer els excessius gravàmens, en referir-se al benestar de Catalunya es pregunta: «¿Y en qué consiste su felicidad? En que se mueven los brazos, y para pagar sus tributos se le niegan vergonzosos feudos a la vanidad, y al ocio.»[229] Pedro Franco, si per una banda reconeix que el cadastre fou un càstig i per tant més onerós del compte, per l’altra, erròniament li atribueix la causa de la miraculosa embranzida econòmica catalana: «Después que Felipe V conquistó la península a principios del siglo pasado, estableció en el principado de Cataluña el censo de cabezas con el título de “personal”, por via de castigo con motivo del desafecto que aquella provincia manifestó a su persona durante la guerra de sucesión; pero este medio que le pareció de rigor, ha sido cabalmente el que ha hecho industriosa, rica y abundante a Cataluña, porque libres aquellos naturales de tantas gabelas como han oprimido a lo restante del reino, con sólo el personal y catastro se han entendido muy bien, adelantando sus fábricas de un modo asombroso.»[230] Aquest pensament que la riquesa de Catalunya és gràcies a la política fiscal és una impostura, atès que, si hagués estat veritat, els gestors de la corona de Castella ho haurien copiat immediatament, cosa que no van fer; fins i tot van oposar-se reiteradament a una transformació tributària a Castella.
El 1817 un nou ministre d’Hisenda, Martín de Garay, va voler fer una reforma a Castella abolint les «rendes provincials» i aplicant una contribució directa molt semblant a «l’impost únic», projecte que va tornar a fracassar per la resistència dels contribuents castellans i la manca de voluntat política dels governants.[231] Com es pot veure, la famosa unitat política tan anhelada pels castellans i imposada violentament pels governs de Madrid era una fal·làcia, ja que aquesta unitat no havia arribat a ser efectiva en la vida tributària i fiscal. Els ciutadans de la corona de Castella a l’hora de pagar i contribuir al tresor públic continuaven regint-se pels interessos de les classes socials que detenien el poder polític.
Si en la vida fiscal els catalans eren discriminats i varen patir un sistema tributari especial, superior a la seva capacitat, en la realitat econòmica i comercial quotidiana no eren pas prou estimats per la concurrència castellana, tot i l’admiració dels intel·lectuals, constatada més amunt. L’expansió econòmica catalana arreu de la península va crear rebuig i protestes per la competència comercial que representava. A Galícia es va denunciar el sistema de pesca de la sardina introduït pels catalans. Eugenio Larruga, en elaborar el 1787 el seu memorable treball titulat Memoria Política y Económica sobre los Frutos, Fábricas y Minas de España, que curiosament no fa cap esment de les manufactures catalanes, tot i tenir l’obra més de quaranta volums, en parlar de la pesca de la sardina a La Coruña reconeix que venen gairebé totes les captures als catalans «por cuyo motivo redunda lastimosamente en beneficio de la industria Catalana». Igualment, Jovellanos, en un discurs adreçat a la Real Sociedad de Amigos del País, d’Astúries, recorda que la sardina que mengen és portada de Galícia i Ayamonte i pescada per catalans, i afirma que «también y aún mejor la hallaríamos nosotros pescando la sardina con menos riesgo en nuestros mares» amb la qual cosa les seves vendes serien més segures que la dels catalans i ells «no pudiendo sufrir la concurrencia tendrían que abandonarnos este comercio que la naturaleza hizo nuestro». Els artesans castellans tampoc no manifestaven simpatia envers la indústria catalana per l’entrada de tantes sabates catalanes.[232] Eugenio Larruga escrivia: «Solo de zapatos, admira el gran número que se consume, y éste es un ejemplar de lo industriosa que es Cataluña, pues sólo de este género vende en España más que los demás zapateros.» I fins i tot a Cadis, el desembre de 1778 trenta-tres comerciants demanaren al rei una exempció aranzelària per als queviures de la tripulació dels vaixells dirigits a Barlovento, perquè fins aleshores en aquesta ruta el comerç l’havien fet els catalans i menjaven poc perquè «“los catalanes” son tan sobrios y económicos que sus ranchos no han trascendido sino a una moderada porción de minestras».[233]
 |
S’han localitzat dades del Cadastre Reial de 1717de la Vegueria del Penedès a l’Arxiu Comarcal |
Un aspecte nou de la vida econòmica i comercial que apareixerà al primer terç del vuit-cents, quan els interessos dels industrials i dels sectors burgesos catalans no seran emparats per les polítiques del govern de Madrid. La davallada del comerç colonial serà el punt d’arrencada del malestar, i en la crisi de 1814-1820 la burgesia anirà contra l’antic règim, però també serà el principi de la controvèrsia entre proteccionisme i lliurecanvisme. La persistència d’una hostilitat i una incomprensió entre castellans i catalans, ja antiga, continuarà amb l’odi a la repressió per part dels catalans i la malfiança dels governs. Però amb l’inici del desenvolupament capitalista de l’economia catalana, aquesta controvèrsia encara agafarà més profunditat, atès que la societat espanyola més endarrerida no assumirà la conveniència de la industrialització, amb la qual cosa entraran també en joc estereotips nous, com ara que els catalans són calculadors i avars, estereotips que serveixen, com diu Fontana, de «nous arguments per a la seva malfiança i el seu menyspreu, cosa que explicarà la impossibilitat pràctica que un català pugui arribar a cap de govern de l’Espanya contemporània».[234]
En referència al conjunt d’aquesta època, Fontana es planteja el mite que Catalunya era una província feliç, construïda bàsicament gràcies al comerç lliure (Decret de 1778) i el cadastre. Fontana afirma que els borbons amb la seva política econòmica no varen fer absolutament res per afavorir el creixement de l’economia catalana; si fos cert que el comerç lliure i el cadastre afavoriren els catalans, també s’hauria impulsat l’economia dels territoris peninsulars que també van rebre els mateixos estímuls, la qual cosa no va succeir.
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[219] Josep Fontana. Hacienda y estado 1823-1833, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1973, p. 15.
[220] Citat per J. Vicens i Vives d’Ángel Ruiz i Pablo. Historia de la Real Junta Particular de Comercio, Barcelona, 1919, p. 65.
[221] Antonio Domínguez Ortiz. Sociedad y estado en el siglo xviii, Ariel, Barcelona, 1981, p. 285
[222] Josep Fontana. Hacienda y estado 1823-1833, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1973, p. 35
[223] Antonio Domínguez Ortiz. Sociedad y estado en el siglo xviii, Ariel, Barcelona, 1981, p. 227
[224] Josep Fontana. Hacienda y estado 1823-1833, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1973, p. 41
[225] Ernest Lluch. El pensament econòmic a Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1973, p. 204.
[226] Joan Mercader i Riba. Felip V i Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1968, p. 247
[227] Ernest Lluch. El pensament econòmic a Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1973, p. 205
[228] Josep M. Ainaud de Lasarte. El llibre negre de Catalunya, La Campana, 1995. Vegeu també Carles Bastons i altres. Cataluña en la literatura castellana, Generalitat de Catalunya, p. 161.
[229] Estafeta de Londres, nota a la «Carta tercera», 1779, pp. 85 i 86.
[230] Pedro Franco Salazar. Restauración política, económica y militar de España, Madrid, 1812, p. 32.
[231] Fabià Estapé. La reforma tributaria de 1845, Instituto de Estudios Fiscales, 1971, p. 11
[232] Ernest Lluch. La Catalunya vençuda del segle xviii, Edicions 62, 1996, p. 108.
[233] Josep M. Delgado i Ribas. «Els catalans i el lliure comerç», dins El comerç entre Catalunya i Amèrica. Segles xviii i xix, L’Avenç, 1986, p. 89.
[234] Josep Fontana. «La fi de l’antic règim i la industrialització» dins Història de Catalunya, vol. V, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 136
CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
diumenge, 14 de setembre del 2014
CATALANOFÒBIA 11S2014. EL RESPECTE CASTELLÀ
Etiquetes de comentaris:
CATALANOFÒBIA
Les perles de la premsa espanyola sobre la V de la Diada
Repàs del ressò en diaris i ràdios de Madrid de la gran mobilització d'ahir a Barcelona
Menores ante las urnas
La V de la Diada ha tingut un ressò espectacular en la premsa internacional. També ha ocupat totes les portades de la premsa espanyola, que n'ha fet un tractament prou diferent. Els mitjans espanyols, per un seguit, han minimitzat la magnitud de la V, han menyspreat els independentistes, han tornat a atribuir l'independentisme a 'un desafiament' o embogiment d'Artur Mas i en alguns casos han qualificat una altra vegada el sobiranisme de 'nazi', o 'nazi-soviètic'.
Les portades dels principals diaris editats a Madrid en són una bona prova. La foto gran de La Razón a la portada és el balcó de la residència de Jordi Pujol, amb les persianes abaixades i una senyera al balcó. En canvi, la riuada humana d'ahir a Barcelona queda reduïda a una foto minúscula, més petita encara que no la de la concentració unionista a Tarragona, que mereix el titular: 'Catalunya es desperta.'
El diari ABC titula 'Mas s'apropia la Diada per forçar la seva consulta il·legal.' Aquest diari té avui una fixació en els menors d'edat que van participar en la V. Hi dedica un article sencer de l'edició digital. Fa així: 'Ahir, durant les més de tretze hores gairebé ininterrompudes sobre la Diada que va oferir el principal dels canals públics catalans, TV3, la presència de menors va ser abundant. Els periodistes van inquirir nens, que acompanyaven els seus pares, i que en alguns casos no arribaven a deu anys d'edat. I molts adolescents van ser entrevistats per valorar la Diada i, especialment, la cadena humana en forma de V que es va dibuixar a Barcelona, a la qual van assistir molts d'ells.'
I continua: 'TV3 podria al·legar a favor seu que gairebé era impossible de no fixar-se en els més petits per il·lustrar l'esdeveniment. De fet, els organitzadors de la V, l'Assemblea Nacional Catalana, els van utilitzar. El colofó de la manifestació va ser la participació d'uns quants menors que el 9 de novembre compliran setze anys i que, per tant, podrien votar a la consulta secessionista que el govern de Mas vol fer aquell dia. A les simbòliques 17.14 de la tarda, en el vèrtex de la V, una noia dipositava el seu vot en una urna en rigorós directe per TV3.'
El País també ataca TV3. En l'editorial d'avui diu: 'Va desplegar un asfixiant suport a la convocatòria, celebració i balanç de la V.' I menysté la manifestació, dient que 'no va ser la més multitudinària d'Europa' i que 'no dóna més legitimitat a un projecte que només porta a la divisió i a la frustració'. I encara s'inventa el concepte 'majoria minoritària', amb què vol designar 'aquells que confien en una tercera via autonomista allunyada del secessionisme i del neocentralisme'.
A les ràdios s'han pogut sentir avui al matí reaccions furibundes contra l'independentisme. Per exemple, Carlos Herrera, a Onda Cero:
Federico Jiménez Losantos, a EsRadio, parlava d'estil 'nazi-soviètic'; Ángel Espósito, a la COPE, comparava la situació amb 'un gra de pus que és millor que es rebenti', i fins i tot amb un tumor. Pepa Bueno a la SER era més moderada. El programa 'El món a RAC-1' els ha recollits:
Portada de La Razón
Portada de l'ABC.
Portada d'El Mundo
Portada d'El País
CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
dimecres, 27 d’agost del 2014
CATALANOFÒBIA 10. L'ENYORANÇA DE LES INSTITUCIONS PERDUDES
Etiquetes de comentaris:
CATALANOFÒBIA
Todos los publicistas europeos han confirmado en sus obras diciendo que la mayor injusticia cometida contra el Derecho Internacional en el siglo pasado es la de haber considerado como país de reconquista a Cataluña.
LAUREÀ FIGUEROLA
 |
| Les Institucions catalanes de gover, fins el XVII. Un sistema complex i evolucionat |
 |
| La simplicitat elemental de la Nova Planta, posa en evidencia l'antigalla primitiva de l'absolutisme. |
El 1760 els representants de les antigues capitals de la corona d’Aragó, és a dir, Saragossa, Barcelona, València i Ciutat de Mallorca, varen assistir a les Corts convocades a Madrid per primera i única vegada durant el regnat de Carles III. Un cop allà, tot i fer anys que s’havia signat el tractat de Viena (1725), per tant amb les seqüeles polítiques de la Guerra de Successió esborrades, encara no els consideraven amb plenitud de drets polítics. Els representants de la ciutat de Burgos (caput castellae) van demanar que els representants de l’antiga confederació catalanoaragonesa no es barregessin entre els de Castella, sinó que es col·loquessin a part i al final de tot.[215] Era evident que es tractava de territoris conquerits i ocupats militarment i que, no cal dir-ho, el concepte polític de «nació espanyola» tan imaginat era una pura invenció de l’imperialisme castellà que necessitaria temps per fer-lo emergir. Precisament aquests representants polítics de l’antiga corona d’Aragó varen presentar en aquestes Corts un memorial de greuges en què plantejaven quatre queixes relacionades amb qüestions institucionals. Primerament, «aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los reinos de la Corona de Aragón, introduxeron todas las de Castilla, juzgando que esto convenía al real servicio y al bién público. Pero luego se conoció que la general abolición de aquellas leyes perjudicaba a la regalía». Segonament, plantejaven la qüestió de la insaculació. Abans a les ciutats els jurats s’elegien cada any per sort entre els ciutadans de diferents orígens que per la seva capacitat entraven a les bosses o als sacs per al sorteig. Ara, en canvi, s’havia tret la insaculació i els regidors eren perpetus i elegits i nomenats pel rei. No volien discutir si el sistema antic de la insaculació era millor, però el veien a gairebé tot Europa, mentre que els regidors imposats pels borbons «están menos atendidos y venerados del pueblo que estuvieron los jurados, y por consiguiente son menos útiles al mismo pueblo. Pero sea lo que fuere la causa de que los magistrados de las ciudades y villas de la Corona de Aragón estén menos autorizados de lo que estuvieron en siglos pasados, lo cierto es, Señor, que del buen gobierno inmediato de los pueblos, depende principalmente su felicidad». En tercer lloc, reclamaven la sobirania que els havien arrabassat: «Cada reino tenía sus diputados que le representaban en sus tres brazos, eclesiástico, noble, y real, contribuyendo todos a beneficio común de los pueblos diferentes tributos generales que se impusieron para este fin.» Tot seguit explicaven qui podia anar en contra d’aquestes institucions polítiques: «Solamente podrán reprobar y resistir este establecimiento aquellos ministros que aspiren a ser absolutos en las provincias, y para obrar con dominio ilimitado. (...) ¡Cuántas vexaciones, Señor, y cuántas calamidades se hubieren evitado en aquellos reinos!» Tocant a les lleis de Castella, opinaven que potser eren justes i útils a Castella, «mas no podemos decir que fuesen injustas las leyes de Aragón sin faltar a la verdad». Finalment, i en quart lloc, es queixaven del mal tracte que rebien els ciutadans no castellans: «Para conocer la gran desigualdad que en la distribución de los empleos han padecido los naturales de la Corona de Aragón, basta considerar que sus cuatro reinos son la tercera parte de España, quitada la Corte, que es patria común de todos, y poner los ojos en los que actualmente están empleados en las togas, Iglesias y en la pluma.» A parer seu, aquesta discriminació s’assolia «derogando con los demás fueros o leyes de Aragón la que excluía de los empleos de cada uno de ellos a los que no fuesen naturales y mandando que en adelante los castellanos pudiesen obtenerlos», de què va resultar que «los castellanos las hallaron abiertas y entraron francamente en Aragón a poseer las mejores conveniencias. Mas para los aragoneses, catalanes y valencianos han estado casi cerradas las de Castilla». Acabaven amb un exemple pedagògic: «Si por ventura los de la de Aragón tuvieren todos los empleos de sus cuatro reinos y la mayor parte de los de Castilla, ¿no clamarían justicia y con razón los castellanos?»[216] El dret de conquesta havia de comportar el sotmetiment polític, administratiu i fiscal.
Aquestes queixes no van tenir cap eficàcia política. Quan, per una qüestió relativa al contraban, van aparèixer discrepàncies entre la Sala del Crimen i el Reial Acord en la interpretació del Decret de Nova Planta, el 1777 el Consejo de Castilla, mitjançant una «carta acordada», els recomanava prudència i «que se olviden cuidadosamente, en lugar de traer a la memoria intempestivamente aquellos sucesos (la guerra de Successió), no pudiendo conducir a otra cosa que a excitar sentimientos o impresiones odiosas y denigrativas en los naturales»; també s’hi afirmava que «habiendo recibido ese Principado desde la Nueva Planta un aumento en su prosperidad e industria y una legislación tan excelente, que no cabe imaginar haya en ese País quien no admire y aplauda incesantemente las ventajas de la Nueva Planta, que se halla plenamente establecida y aplaudida».[217] El plantejament que expressa el Consejo de Castilla, del qual era fiscal Campomanes, era totalment ideològic. Si de primer recomanava no parlar de la Guerra de Successió per no excitar sentiments, en canvi tot seguit atribuïa la prosperitat industrial al Decret de Nova Planta, el qual era aplaudit incessantment. Un escarni autèntic. La prosperitat econòmica no era pas fruit del treball dels catalans, sinó del decret pel qual se n’havien eliminat les llibertats. Quin cinisme!
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[214] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle xviii, Eumo, Vic, 1996, p. 88.
[215] Joan Reglà. Introducció a la història de la Corona d’Aragó, Raixa, Palma de Mallorca, 1969, p. 174.
[216] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle xviii, Eumo, Vic, 1996, p. 91.
[217] A.C.A. Acordadas. reg. núm. 5. Citat per Jaume Carrera. Historia política de Cataluña en el siglo xix, tom VII, Bosch, p. 53.
CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)